Jugant sense papers
El somni nacionalista d'una catalanització de l'islam relativitza la possible aparició d'una oficina de reclutament de soldats per a l'Estat Islàmic
Amb la detenció d'Ali el perruquer com a presumpte organitzador d'un intent d'atemptat gihadista a Barcelona, ha passat el mateix que altres vegades des d'aquells temps èpics en què la causa dels immigrants sense papers va passar a ser una assumpció simbòlica de la Barcelona més progressista que ningú. Sempre preferim mirar cap a una altra banda. No és que existeixi una relació causal entre la presència d'immigrants sense papers i el gihadisme, ni entre els enrolaments gihadistes i unes polítiques immigratòries tan incoherents com laxes, ni tan sols entre el sermó d'un imam salafista i la conversió al radicalisme islamista fins al punt d'enrolar-se a les files del Nou Califat. No, no són relacions de causa i efecte, però sí que il·lustren un procés d'interaccions pel qual factors inicialment inconnexos acaben fent saltar algun fusible. I mentrestant l'opinió pública no expressa obertament els seus recels perquè el pes del que és políticament correcte –un arcaisme manifest– continua identificant recel amb xenofòbia, temor a la concentració gihadista a Catalunya amb islamofòbia, sospita i prevenció amb linxament.
D'una banda, el bonisme de l'esquerra –o més aviat del progressisme– i, de l'altra, el somni nacionalista d'una catalanització de l'islam relativitzen les circumstàncies en què pot aparèixer una oficina de reclutament de soldats per a l'exèrcit del nou Estat Islàmic. Passa en altres països europeus, i per causes equiparables. No tots els salafistes són gihadistes, és cert, però la gran majoria de gihadistes són salafistes. Segons el Departament d'Interior, el nou convers Ali –habitual de la mesquita de Terrassa– havia constituït una cèl·lula operativa amb voluntat d'atemptar a Catalunya. La gestió de la diversitat només és possible per la via de la llei.
El multiculturalisme es perfila equívocament com un estrany company de llit del fonamentalisme islamista de manera fàcilment constatable en aquelles zones on l'efecte de saturació immigratòria d'origen musulmà fa temps que genera una reacció social. El multiculturalisme ha fracassat al Regne Unit i a Holanda, per exemple, de la mateixa manera que a l'assimilacionisme francès li estan rebentant les costures. De manera específica, a Catalunya s'ha produït una concentració de detencions de gihadistes, per no quantificar les actuacions policials que han estat efectives i es mantenen en la confidencialitat. Catalunya encapçala la franja de Llevant, al mateix temps que a Andalusia el Nou Califat feia temps que hi posava arrels. Mentrestant, continua sent tabú l'impacte de la immigració en el sistema educatiu o en la sanitat pública, tant com en el cens penitenciari, potser perquè el multiculturalisme encara empara aquest doble llenguatge que, com hem pogut anar constatant, acaba alterant els estats d'opinió pública i les tendències electorals.
Un grapat d'ajuntaments van ser els precursors del multiculturalisme que, indefectiblement, acaba generant guetos desafectes al sistema jurídic i hostils al mínim consens de la societat que acull l'immigrant. ¿Existeixen altres mètodes d'integració factible mentre sectors de la immigració musulmana siguin totalment refractaris a integrar-se? Vam començar jugant sense papers, després es va creure que el multiculturalisme era la solució i ara no podem entendre que Ali el perruquer estigués aquí, dorment i disposat a cometre atemptats. Després del multiculturalisme de prêt-à-porter, l'angelisme ha conegut el tacte aspre d'un cert islam que s'oposa a les lleis i usos del país d'acolliment. És possible que aviat necessitem mà d'obra un altre cop, però seguim en la imprevisió i en la falta d'un sistema de control efectiu dels fluxos d'immigració i de si la seva qualificació professional encaixa o no amb el que aquí es necessita.
Els guetos d'immigració són fragmentadors i és aquesta fragmentació la que fa possible que, en una societat tan desvinculada com relativista, personatges com el perruquer Ali busquin la certesa delirant d'un fanatisme que pot portar fins i tot a prendre les armes per lluitar a Síria o emmagatzemar explosius per atemptar a Barcelona. L'existència de quaranta mesquites salafistes a Catalunya dóna més valor a la distinció que Sartori va fer entre el multiculturalisme relativista i fragmentador i el pluralisme que, malgrat les crisis morals del nostre temps, és unificador i cohesiu. En el cas del dret d'asil, per exemple, existeix un factor humanitari que és part del que entenem com una societat civilitzada, però al mateix temps tant els guetos del multiculturalisme com la massa de la immigració il·legal dels sense papers poden acabar representant un dany de la llei, o sigui, de les normes mínimes de convivència. Significa l'erosió d'una idea de ciutadania que és una de les grans conquestes de la humanitat. Evidentment, hi ha un islam moderat i un islam radical, però precisament per això, no té lògica que ens inquieti la versió salafista que no assumeix fets tan fonamentals com la separació de l'Església i l'Estat, la llibertat religiosa, el valor de la individualitat o els drets de la dona? En realitat, qui segrega?
Valentí Puig és escriptor.
