Diagnòstic d’una recuperació

La successió de dades positives dibuixen el principi de la fi de la crisi més gran de la democràcia. “Això són molt més que brots verds”, certifica Rafael Doménech, responsable d'economies desenvolupades a BBVA Research, en referència a la fallida sortida de la recessió el 2010. “La recuperació ens ha sorprès, sobretot no esperàvem una creació d'ocupació tan ràpida el 2014”, detalla el catedràtic de la Universitat de València. En les seves primeres estimacions sobre el que passaria l'any passat, el servei d'estudis del banc anticipava un creixement de l'1%, una mica inferior a l'avanç del PIB registrat finalment (1,4%). Però tot just anticipava una creació de 50.000 llocs de treball al llarg de l'any, i finalment han estat 435.000.

Si l'evolució més recent és positiva, a la foto fixa hi segueixen predominant els tons foscos. “Tot i que es compleixi el pronòstic de crear un milió de llocs de treball entre el 2014 i el 2015, això només suposa recuperar un de cada tres llocs de treball perduts en la crisi”, exemplifica Doménech, “i això explica la decepció de molta gent”.

“Que sigui sostenible la recuperació és un fet incert”, diu García Montalvo

La cronologia de la crisi està condicionada per les dificultats de finançament de l'economia espanyola, molt endeutada, després del desinflament de la bombolla immobiliària i els dubtes dels mercats sobre la continuïtat de la zona euro. Les successives intervencions del Banc Central Europeu, a partir del 2012, van canviar la tendència. Com a contrapartida, el Govern espanyol va assumir un contundent paquet de retallades i reformes. Primera lliçó: la pertinença a la zona euro no blinda de l'efecte dels desequilibris acumulats (excés de deute, excés de maó, baixa productivitat, molta ocupació de baixa qualificació) durant anys. I el seu suport en moments de sotsobre no és automàtic, sinó fruit de negociacions complexes.

“Per primera vegada no tenim el control del tipus de canvi ni de la política monetària. I el nivell d'endeutament acumulat tampoc té precedents”, planteja Josep Oliver, catedràtic d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona. José García Montalvo, catedràtic d'Economia a la Pompeu Fabra, assenyala que “aquesta sortida de la crisi s'assembla a altres en què primer creixen les exportacions, la balança exterior es recupera i després augmenta el consum”. Però aquesta vegada el reequilibri de la balança exterior s'empeny “amb una devaluació interna, salarial, no amb una devaluació de la moneda”, la qual cosa té altres implicacions.

García Montalvo també veu semblances amb “altres crisis bancàries, que són més llargues, més nocives”. Però, afegeix, “que aquesta sortida sigui sostenible, per l'entorn en el qual es produeix i per les característiques de l'economia espanyola, és un fet molt incert”.

Amb els alts nivells de deute i desocupació acumulats i el nul marge fiscal en molts països, el BCE ha optat per una massiva intervenció en el mercat de bons públics. L'objectiu és forçar els inversors a desplaçar-se a altres títols de més risc per reconduir el finançament a empreses i famílies i afavorir així un ajust gradual del deute. “Mai hem estat en un embolic monetari com aquest. El 2008, després de la fallida de Lehman Brothers, les lletres del Tresor dels EUA es van posar en tipus negatius i recordo que els vaig dir als meus alumnes que vivíem una situació excepcional. Ara, després de la intervenció del BCE és gairebé la norma”, recorda el catedràtic de la Pompeu Fabra.

En l'últim informe de La Caixa Research, l'economista en cap del servei d'estudis de l'entitat, Jordi Gual, incideix en el mateix aspecte, “fins i tot a costa de tirar una mica d'aigua al vi de la tan esperada recuperació”. Gual dóna per fet un període perllongat de “condicions monetàries molt laxes”, però insisteix a aprofitar-lo per reduir l'endeutament, sobretot el públic, que no para de créixer.

Oliver creu poc realista tornar d'aquí quatre anys als 20 milions de llocs de treball

La millora del finançament, la depreciació de l'euro i la rebaixa del petroli s'han aliat per impulsar les expectatives de creixement prop del 3% anual. El Govern, fins i tot, confia a presentar-se a les eleccions amb la creació de 800.000 llocs de treball el 2015 i projecta tornar als 20 milions de llocs en quatre anys. A Josep Oliver no li surten els comptes. “Si no és a través de la construcció i el sector públic simplement no s'hi arribarà. L'estructura del treball, de l'economia, hauria de ser diferent. I l'alternativa, un creixement de la demanda alimentada per un finançament excessiu, tampoc es produirà, ja que la Comissió Europea i el BCE ara no ho permetran”.

Per Oliver, “el canvi estructural més gran en aquesta etapa” també té segell europeu i és especialment rellevant per a Espanya: el traspàs de la supervisió de la banca al BCE. “Quan la crisi esclata, les famílies i empreses d'Itàlia estan moderadament endeutades, res a veure amb Espanya”. “Se'n van menysvalorar els riscos, i ara la supervisió i els mercats exigeixen més recursos propis a les entitats”, coincideix Doménech, que descarta que l'excés de liquiditat pugui tornar a traduir-se en l'excés de deute i males decisions d'inversió.

Precisament dels organismes internacionals, que no paren de glossar l'exemple d'Espanya per seguir la recepta de retallades i reformes, també vénen els advertiments. “Fins que l'atur no baixi molt, la recuperació espanyola no podrà considerar-se una història d'èxit”, ha sintetitzat aquesta setmana l'economista cap de l'FMI, Olivier Blanchard. La taxa d'atur encara està per sobre del 23% i el Fons no creu que baixi del 20% fins al 2017.

“Aquesta eufòria em preocupa molt; hi va haver altres moments de complaença i van sortir malament”, recorda Oliver, que insisteix: “Aquesta economia ha de canviar de dalt a baix, ja és la tercera vegada en la meva vida que veig taxes d'atur superiors al 20%”.

Si alguna cosa s'ha repetit en les crisis recents de l'economia espanyola és que se salden amb una enorme destrucció d'ocupació. També, que se'n surt amb un ús intensiu de contractes precaris i temporals, i això facilita després encara més l'ajust per aquesta via. Els experts consultats discrepen sobre si la reforma laboral del Govern del PP ha contribuït a afrontar el problema.

“La reforma laboral ha fet més fàcil l'acomiadament de treballadors fixos amb la idea de facilitar que l'ajust es faci amb un canvi en les condicions laborals”, explica Ignacio Conde-Ruiz, sotsdirector de la Fundació Fedea. “L'ajust salarial en etapes de crisis que a mi m'agradaria veure és el que permet a una persona seguir al seu lloc de treball”, diu, “però hi ha indicis que l'ajust salarial es produeix perquè es reemplacen treballadors per d'altres amb pitjors condicions”.

“S'ha donat més importància als convenis d'empresa, que ha facilitat la flexibilitat interna i la salarial, la qual cosa és imprescindible per reassignar recursos d'un sector a un altre”, defensa Doménech. “Els esforços per corregir la dualitat del mercat laboral són clarament insuficients, però s'ha generat un debat sobre com facilitar la contractació indefinida que jo no recordo que passés anteriorment”, afegeix l'economista de BBVA Research.

“La reforma ha contribuït a contenir salaris, i la meva convicció és que això era imprescindible per recuperar competitivitat”, opina Oliver. Això sí, emfatitza que la devaluació interna s'ha centrat en els salaris dels que guanyen menys, i la pressió del canvi tecnològic i la globalització va en el mateix sentit. “L'impacte en desigualtat ara és pitjor, la devaluació salarial hauria d'anar acompanyada d'una intensa política de redistribució des del sector públic”, conclou.

Una altra incògnita molt gran que queda en l'aire és si el canvi de model productiu, que eviti la concentració de l'ocupació en sectors de poc valor afegit, ha avançat amb les mesures adoptades, amb el xoc de la crisi. Que la millora del mercat laboral vingui guiada per l'hostaleria, el comerç o la construcció deixa senyals desassossegadors.

El catedràtic Francisco Pérez, director de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) creu normal el repunt en sectors tradicionals de l'economia espanyola al principi de la recuperació. I matisa que no solament la productivitat del treball és baixa, també la del capital. “Se seleccionaven projectes d'inversió amb molt baixa rendibilitat, i el més determinant serà elevar la capacitat de gestió a les empreses”, afegeix Pérez.

Pérez hi veu senyals positius, com que la inversió s'estigui finançant ara amb l'estalvi generat per les companyies, no amb deute. O que l'estructura d'aquesta inversió hagi canviat, i estigui més orientada a reforçar la capacitat productiva. També, que les persones amb estudis superiors són els que més fàcilment troben feina, “encara que, amb el teixit productiu que hi ha, aquests recursos no s'usen a fons”, afirma.

“Ni el comerç exterior, ni la industrialització, ni la innovació han estat en l'eix de prioritats del Govern”, lamenta Oliver. “Sobre el canvi de model sóc bastant pessimista, en el més substancial no ha canviat res que incentivi el desenvolupament d'activitats amb més valor afegit o la millora de capital humà. En canvi, l'aposta per la formació professional sí que es pot considerar una bona notícia”, diu García Montalvo, que recalca: “Els economistes discrepem en gairebé tot, menys en una cosa: una economia en què la productivitat no creix no té futur”.