L’al·lucinant home d’Altamura

Només un grapat de persones a tot el món ha tingut el privilegi de mirar-lo cara a cara. El 1993 un equip d'espeleòlegs buscava noves coves prop d'Altamura, una ciutat d'uns 70.000 habitants al sud d'Itàlia, molt a prop del taló de la bota que forma la Península. Després de baixar per una xemeneia vertical d'uns 15 metres van trobar tres passadissos. El del centre tenia uns 20 metres de llarg. Quan hi van entrar, els llums de carbur van il·luminar les parets cobertes d'ossos d'animals atrapats entre estalactites i estalagmites. Al final del passadís hi havia una petita cambra on, des d'una columna de material calcari, els exploradors van descobrir l'al·lucinant calavera de l'home d'Altamura, un dels fòssils humans més espectaculars del món.

Els científics que van baixar a la cova seguint els espeleòlegs van fer algunes fotografies i vídeos, i van descriure succintament la troballa. Probablement, van dir, es tractava d'un home adult que va caure en un pou on hi havia multitud d'animals morts. Va sobreviure a la caiguda, però va quedar paralitzat i es va acabar morint de gana. No sabien de quina espècie era ni tampoc quan va viure. Sí que van comprovar que sota el crani, també sepultats en una tomba de mineral, hi havia molts altres ossos del mateix individu, impossibles de treure sense danyar l'estranyíssim conjunt.

Creiem que és l'esquelet més complet i antic d'un neandertal

Poc després, l'home d'Altamura es va convertir en un “monument intocable”. Les autoritats locals i regionals van decidir restringir l'entrada a la cova de Lamalunga i l'excepcional troballa va caure en el més injust dels oblits, recorda Giorgio Manzi, investigador de la Universitat de Roma La Sapienza. Ara, més de 20 anys després del descobriment, aquest paleoantropòleg italià lidera un nou projecte científic per intentar esbrinar qui era l'home d'Altamura.

Manzi i altres investigadors han tornat a baixar a la cova i, amb l'ajuda d'un braç robòtic, han extret un petit fragment de l'omòplat de l'homínid. David Caramelli, expert en genètica de la Universitat de Florència i col·laborador de Manzi, va perforar l'os amb un trepant i va enviar una mica de pols al seu amic Carles Lalueza-Fox. Aquest paleoantropòleg espanyol havia estat un dels experts capaços de seqüenciar el genoma del neandertal i ara havia d'intentar extreure una mica d'ADN del fòssil. Era una operació més difícil encara, ja que tenint en compte les poques fotos i els vídeos gravats del crani, aquest humà podia tenir fins a 400.000 anys, una eternitat que sol aniquilar qualsevol rastre de material genètic. Mentrestant, un altre equip d'Austràlia va analitzar una de les petites formacions calcàries que hi havia damunt de l'os per intentar datar-lo.

Els resultats, publicats recentment en el Journal of Human Evolution, són espectaculars. L'home d'Altamura va viure fa entre 130.000 i 172.000 anys i el seu ADN demostra que sens dubte era un neandertal. “Creiem que és l'esquelet més complet i antic d'un neandertal i a més es tracta de l'ADN més antic d'aquesta espècie que s'ha obtingut mai”, ressalta Caramelli. La cova ha actuat com una càpsula del temps, tot i que encara no se sap si podrà rescatar-se prou ADN per respondre totes les preguntes que queden obertes.

La resurrecció científica de l'home d'Altamura també ha remogut la qüestió de què s'ha de fer amb aquest tipus de troballes. Un oceà de temps i el degoteig lent de l'aigua han cobert part del crani i la resta de l'esquelet amb petites formacions calcàries en forma de corall fins a convertir-ho en un exemplar únic. Els científics creuen que si es treuen les restes es poden respondre moltes més preguntes sobre els neandertals, una espècie tan propera a la nostra que fins i tot vam arribar a tenir fills fèrtils amb ells abans que s'extingissin, fa uns 30.000 anys. Però per accedir-hi han de destruir part del conjunt.

Un cas complex

Manzi reconeix que hi ha polítics regionals i locals i també part de la societat que continuen veient l'home d'Altamura com un monument i defensen deixar-ho tal com està. Al seu equip li interessa sobretot el crani, que, per la seva antiguitat i conservació, és únic a Europa. Però per estudiar-lo caldria extreure'l de la gran columna de calcita en què està soterrat i després eliminar els embalums que ho recobreixen amb un vibroincisor, un martell hidràulic en miniatura que cal manejar amb destresa per no danyar el fòssil i que no neteja del tot les impureses, explica Antonio Rosas, expert en neandertals del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-CSIC). Per a aquest expert, que també ha participat en el rescat de fòssils de neandertals asturians per a la seqüenciació del genoma neandertal, “si es treu aquest fòssil deixarà de ser únic” per convertir-se en “un neandertal més”.

Els coordinadors científics del projecte no tenen dubtes. “L'única manera de conèixer bé les restes és estudiar-los i per fer-ho cal treure-les”, resumeix Manzi. “És possible extreure els ossos sense destruir-los, si no, ens arrisquem a passar 20 anys més sense que la comunitat científica pugui estudiar aquestes restes i, pitjor encara, la cova podria quedar tancada per moviments de terra i els perdríem per sempre”, exposa Caramelli. L'opció de convertir el jaciment en un museu és impossible, donada la seva inaccessibilitat, per això volen treure part dels ossos i exhibir-los en un centre especialitzat en la mateixa Altamura.

Manzi i Caramelli ja tenen un pla detallat per estudiar l'estat de conservació i microclima de la cova i després extreure part dels fòssils, sempre amb el permís de les autoritats locals i de la regió de Puglia. No serà abans d'un any i pot ser que se'n triguin dos o més, però és viable, diu Manzi. Al cap i a la fi, assenyala, el treball no és tan difícil com el que ja s'ha fet a Sud-àfrica per rescatar Little Foot, un fòssil encastat en roca més dura que fa poques setmanes va desmuntar l'arbre genealògic de tots els humans.