El ‘crash’ de Rato

La detenció de Rodrigo Rato, acusat per la fiscalia d'alçament de béns, blanqueig de capitals i frau fiscal, ha causat una gran convulsió social i política. Els fets s'han precipitat d'ençà que es va conèixer que l'exvicepresident econòmic amb José María Aznar es va acollir a l'amnistia fiscal aprovada pel Govern el 2012. Ahir, agents de Vigilància Duanera –un servei policial que depèn de l'Agència Tributària– van escorcollar el seu domicili durant tres hores. El jutjat número 35 de Madrid va firmar l'ordre de detenció, a instàncies de la Fiscalia de Madrid, que és qui sustenta aquestes acusacions.

La primera resposta a la detenció ha de ser lògicament d'estupor, molt semblant a la que va provocar l'anunci de la fortuna de Jordi Pujol oculta a Andorra. Que un exvicepresident econòmic dipositi diners a l'estranger sense declarar només pot provocar el rebuig dels espanyols. Rato acumula altres problemes judicials (cas Bankia i targetes negres) que qüestionen la seva credibilitat davant els ciutadans.

Rato va ser una persona decisiva als governs del PP entre els anys 1996 i 2004 i va arribar a ser un dels candidats a succeir Aznar. La seva trajectòria pública va aconseguir gran prestigi quan va ser nomenat director gerent de l'FMI, un càrrec que va abandonar al·legant “raons personals” mai ben explicades. La seva imatge pública es va començar a deteriorar arran de la seva gestió com a president de Bankia i el cas de les targetes negres, de despeses personals per a consellers i altres càrrecs de l'entitat. En termes jurídics, cal demanar que la investigació judicial s'executi de manera rigorosa i exhaustiva, com la que s'aplicaria a qualsevol altre ciutadà.

En termes polítics, les conseqüències per al PP poden arribar a ser d'una extrema gravetat. No va ser Rato qui va pagar la seu del PP amb diner negre ni qui va idear i va executar tot un sistema de finançament suposadament il·legal del partit durant dècades. És inútil argumentar ara que Rato ja no representa un poder al PP; forma part d'una gestió de govern entre els anys 1996 i 2004, mitificada en excés des de Gènova, i que avui sembla molt discutible.

Però cal fer-se altres reflexions que no deixen en bon lloc el Ministeri d'Hisenda i l'Agència Tributària. Per què, entre 705 investigats per presumpte blanqueig, es va filtrar recentment el nom de l'exgerent de l'FMI? El ministre Cristóbal Montoro hauria de donar resposta a aquesta pregunta, amb la finalitat de descartar que es tracta d'una vendetta partidista. Està en dubte l'ús correcte de la informació tributària. El correcte i convenient és que es publiquin els noms de tots els investigats, no només d'uns quants.

Ara s'aprecien les conseqüències de la desafortunada amnistia fiscal aprovada per Hisenda. Una amnistia que no va resoldre els problemes de les arques públiques, va substituir desavantatjosament la inspecció exhaustiva a què està obligada l'Agència Tributària i va posar en clar desavantatge els que van pagar i paguen els seus impostos.