_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Homes pàl·lids per a la màquina Pere Guixà

La bèstia humana és un dels cims de Zola

Zola aprofundí com pocs en el fatalisme de l’home ofegat pels instints.
Zola aprofundí com pocs en el fatalisme de l’home ofegat pels instints.

Acaba La bèstia humana d’Émile Zola (París, 1840-1902) amb la imatge d’una locomotora rodant embogida, sense conductor, travessant camps foscos i gèlids. Els amics Pecqueux, fogoner, i Jacques, maquinista, es barallen després d’haver estat bevent i discutint sobre una dona. I queda en el lector la desaparició de la locomotora dins d’un núvol dens, que difumina les persones. És, sens dubte, una imatge magnífica per a una novel·la, del 1890, en què el progrés ferroviari mostra una potència (trens, estacions, eixams de vies, guardaagulles, interventors, fogoners... tot extraordinàriament expressiu) paral·lela a l’instint bestial que denoten els personatges.

La trama és senzilla. Roubaud sap que la seva dona Severine va tenir un afer de jove amb Grandmorin, sotsdirector de la companyia de trens. No pot estar-se de matar-lo, i casualment observa l’assassinat el jove ferroviari Jacques Lantier, el qual acabarà tenint una relació amb Severine. La llarga investigació durà el tosc Robaud a la presó, mentre accepta submisament la relació de Severine amb Jacques, que alhora sent un desig homicida cap a les dones, el qual només s’apaivaga quan condueix la Lison, la locomotora que veurem de cap a cap de la novel·la.

Novel·la del cicle dels Rougon-Macquart, La bèstia humana, tot i alguns detalls que tenen vagues ressons de fulletó, és un dels cims de Zola. El realisme del XIX arriba a una de les seves darreres fases amb el francès. La revolució industrial, amb el proletariat emergent en dialèctica amb la burgesia, fins aleshores no havia estat mai tan present en la literatura. Poesia de la màquina, ensonyament del progrés, cadenes utòpiques de la producció, Zola fecunda el text amb metàfores i lirismes —potser sorprenents per als aires antiretòrics actuals— aliats amb la monotonia del que genera en els seus ulls el formigueig de les masses. Ja no hi ha l’heroi individual ni la llibertat d’acció, en aquest llibre, però sí la possibilitat de certa èpica —juntament amb la monotonia esmentada— en el gran moviment humà, en el dinamisme de l’espècie. És aquest dinamisme el que fa tan apta aquesta novel·la per traslladar-la al cinema, com es va adonar Jean Renoir, que va llegir-la amb delit.

LA BÈSTIA HUMANA

Émile Zola

L’Avenç

325 pàgines. 21 euros

El pessimisme realista de Zola s’ha de matisar per una esperança redemptorista i per un idealisme científic i polític. Hi ha el fatalisme de l’home ofegat pels seus instints, però també la fe cap a l’home que no està sol, que viu en societat, en un medi compartit. L’obra de Zola, de vegades feixuga, massa sistemàtica, obsessiva en repetir l’organicitat balzaquiana (gest inútil, ja que cada lector té les seves novel·les preferides), no pot separar-se de l’avenç del socialisme, que l’escriptor va observar amb detall, tot i que en l’aproximació a moltes novel·les, com ara aquesta, hi bategui només la conclusió tràgica.

Com podem llegir Zola sense els apriorismes de les lleis de l’herència, del determinisme, del positivisme? Alguns autors semblen empresonats en teories prèvies. No podem desfer-nos d’aquestes pautes —certes i constatables—, però el contacte directe amb la novel·la, molt ben traduïda per Josep Maria Muñoz Lloret, revigoritza l’essència del clàssic. Fet i fet, l’estil de la majoria de la narrativa de consum d’avui dia està lligat a autors del XIX com Zola, i n’extreuen, això sí, la capacitat atemporal d’explicar una bona història.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_