El 22 de novembre del 1912 Max Brod, l'amic íntim que va desobeir l'ordre de Franz Kafka de cremar tots els seus escrits quan hagués mort, va escriure a Felice Bauer, que llavors era la parella de l'escriptor. Va intentar explicar-li que l'autor passava una mala època i que els seus pares no eren conscients que per un ésser excepcional com ell “són necessàries condicions igualment excepcionals a fi que la seva delicada espiritualitat no es panseixi”.
Aquest ésser excepcional, fràgil, espectacularment nerviós, i bàsicament i fonamentalment obsessionat amb l'escriptura, va redactar entre el 17 de novembre i el 7 de desembre del 1912 una de les obres mestres de la literatura de tots els temps. Es va publicar uns anys després, el 1915, així que toca celebrar un segle de vida d'aquella singular història que s'inicia quan el viatjant de comerç Gregor Samsa, “després de despertar d'un somni intranquil”, va descobrir que s'havia transformat en “una monstruosa bestiola”.
Kafka (1883-1924) havia conegut Felice l'agost del 1912 i al setembre li va escriure la primera carta. L'1 de novembre ja li deixava perfectament clar quina era la seva obsessió: “La meva vida, en el fons, consisteix i ha consistit sempre en intents d'escriure, en bona part fracassats. Però no escriure em feia arrossegar-me com un cuc, per ser escombrat”. En aquells dies estava treballant en una novel·la, que Brod publicaria amb el títol d'Amèrica. Però s'havia encallat. Com que a Felice li explicava amb detall tot el que passava, el 17 d'aquell mateix mes li va anunciar que se li havia acudit un conte que l'estava assetjant des de “les profunditats” de si mateix.
L’autor va escriure la seva història en 21 dies de finals del 1912 i la va publicar el 1915
El més sorprenent d'aquesta singular història és la naturalitat amb què en Gregor es pren la seva transformació. Les coses han canviat, sembla que els seus pares i la seva germana no l'entenen quan s'hi adreça, arribarà tard a la feina, no sap gaire bé encara com baixarà del llit per activar-se, té un dolor molest al costat i quan es toca amb una de les seves potes sent esgarrifances. Però, en fi, en Gregor és conscient que haurà de fer-hi alguna cosa i esmerçar-se.
“També a l'heroi del meu conte avui les coses li han anat molt malament”, li va explicar Kafka a Felice en una carta del 23 de novembre d'aquell any. L'acabava d'advertir que el conte li faria “una por esfereïdora”. El 24 insisteix: “Amor meu, però com d'extremadament repulsiva és la història que acabo de deixar de banda per recuperar-me pensant en tu. Ja ha avançat fins a una mica més de la meitat, i en conjunt no n'estic descontent, però de fastigosa, ho és d'una manera il·limitada, i coses com aquestes t'adones que provenen del mateix cor on tu habites i toleres com a llar”.
El procés de creació va quedar consignat a les cartes a la seva parella
Un assumpte fastigós que fa una por esfereïdora. Kafka segurament tenia raó quan parlava així de la seva peça, però la paradoxa de l'assumpte, com passa amb gairebé tot en la seva obra, és que el relat està també travessat per un humor subtil i que hi haurà alguns a qui, més que por, el que els inspira el viatjant de comerç convertit en escarabat és una immensa tendresa, simpatia i, fins i tot, complicitat. De què parla, en realitat, aquest conte?
El responsable de l'edició de les obres completes de Kafka en castellà i traductor de La metamorfosi al català, Jordi Llovet, ha escrit que hi ha alguna cosa essencial en el seu art narratiu: “El sentit literal d'un relat no és més que una armadura que suggereix, sinó força, una activitat interpretativa; i aquesta activitat no és només laberíntica, sinó interminable”. Té raó, al mateix temps que es va llegint la narració, van sorgint hipòtesis molt diferents sobre el sentit del que explica. Hi ha, doncs, moltes interpretacions possibles. I totes, a més, són perfectament discutibles. Nabokov s'enfadava amb aquells que deien que la bestiola era “molt apropiada per caracteritzar el sentiment d'inutilitat davant del pare”: “M'interessen les bestioles, no les bestieses; així que rebutjo aquesta mena de disbarats”.
Això sí, Kafka tenia cura constantment de tots els detalls. Quan el relat s'havia de publicar el 1915, i va saber que portaria alguna il·lustració, va escriure immediatament als editors: “Resulta que se m'ha acudit, atès que Starke serà realment l'il·lustrador, que potser vol dibuixar l'insecte. Això no, per favor! L'insecte no s'ha de dibuixar. Ni tan sols se l'ha de mostrar des de lluny...”.
Sobre la firma
