Un pas crucial

És tant el que hi ha en joc en la negociació entre les potències mundials i l'Iran sobre el seu programa nuclear, i són tan extraordinàries les repercussions globals que aquesta negociació pot tenir, que va tenir raó ahir a la nit el president Obama en qualificar d'“històric” el marc d'acord aconseguit després de la maratoniana negociació de Lausana entre el Grup 5+1 i l'Iran. El pacte definitiu s'hauria d'aconseguir en els tres pròxims mesos.

El president iranià, Hassan Rouhani, va assenyalar que a Lausana “s'han aconseguit solucions en els paràmetres clau”. De manera molt més explícita, Obama va assenyalar que l'acord és “la millor forma d'impedir que l'Iran construeixi una bomba nuclear”. I, conscient del que encara queda, va afegir: “Si l'Iran menteix, el món ho sabrà”.

En el laboriós tram final, Obama havia dit des de Washington que les negociacions es perllonguessin tant com fos necessari per materialitzar el compromís de Teheran de limitar el seu programa nuclear a usos exclusivament civils. L'Iran, que necessita vitalment la desaparició de les sancions internacionals, va intentar obtenir-ne el cessament immediat a canvi de renunciar a la bomba.

El diable és en els detalls; això és el que va fer allargar les reunions de Lausana i el que seguirà damunt la taula fins al tancament de la negociació, a finals de juny. L'acord general assenyala que l'Iran reduirà en un 75% la seva infraestructura d'enriquiment de material nuclear: els seus arsenals d'urani enriquit passaran de 8.000 quilos a 300. I hi haurà un alt grau de verificació de les seves activitats. Si Teheran aplica aquest compromís en sis mesos, s'anul·laria el gros de les sancions i el país deixaria de ser un pària internacional.

L'afany dels Estats Units i els seus aliats per aconseguir acords concrets està íntimament relacionat amb les immenses resistències que la negociació ha aixecat en els republicans, que controlen el Congrés i que han anunciat que faran el possible per obstaculitzar qualsevol avenç, i amb els temors de dos dels aliats tradicionals de Washington a la zona, Israel i l'Aràbia Saudita. Jerusalem tem que la República Islàmica construeixi finalment la bomba; Riad veu amb preocupació que el règim xiïta dels aiatol·làs adquireixi més protagonisme. Al seu torn, aquests necessiten aplacar els radicals alineats amb el líder suprem, Ali Khamenei, amb la promesa d'un calendari proper d'aixecament de les sancions, en vigor des de 2006, després de descobrir-se que Teheran tenia un programa nuclear secret des de 2002.

A més de neutralitzar aquest programa, l'eventual reconciliació de Washington i Teheran –la seva feroç enemistat va començar amb l'assalt de l'Ambaixada dels Estats Units, poc després del triomf de la revolució islàmica el 1979– alterarà els equilibris regionals i servirà per reorganitzar el Pròxim Orient: afectarà situacions tan explosives com les de Síria, l'Iraq, el Iemen i el conflicte entre Israel i Palestina. Per això no és exagerat entendre l'acord com un pas endavant crucial.