_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Escriptors a favor de la independència (i2)

El pujolisme acostumava a col·locar servils incompetents en llocs clau del món cultural

Dues senyeres.
Dues senyeres.

El dia 19 de març vaig donar dues raons per no figurar entre els 500 escriptors que van firmar el manifest independentista. La primera era jurídica. La segona, moral. Avui em toca parlar d’una tercera: la cultural. Per fer-ho, necessito retrocedir uns quants anys, i fer referència als dos versos finals d’un poema de Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega; / jo sóc la vaca de la mala llet”. Comentant això, Gabriel Ferrater, a La poesia de Carles Riba, diu el següent: “Els escriptors catalans som ara la vaca de la mala llet. Som els últims que no ens deixarem embarcar en el catalanisme perquè sabem molt bé què va passar a Carner, a Maragall, a Riba, etc., amb aquesta màquina de tortura”.

Ferrater es va equivocar, perquè va morir abans de conèixer el pujolisme. El cas és que avui tenim uns 500 escriptors que tornen a ser la vaca cega; 500 escriptors que s’han deixat embarcar no tan sols en el catalanisme, sinó fins i tot en l’independentisme. Com és possible que tants intel·lectuals, que s’haurien de caracteritzar per l’ús de la llibertat individual, s’hagin apuntat a seguir en ramat una opció liderada pel poder d’una dreta corrupta i una esquerra que li tapa les vergonyes?

El germen s’ha d’anar a buscar en la màquina propulsora del nacionalisme, és a dir: de l’egoisme col·lectiu, que és la millor màscara per amagar els negocis ocults. En efecte: mentre Pujol predicava en públic la moralitat, mentre deia que els atacs a ell eren atacs a Catalunya, ell, la seva família i el seu partit s’enriquien amb presumptes il·legalitats, que ja han començat a deixar de ser presumptes. L’interès per la llengua i la cultura era (i és encara) un interès ineficaç, i molt menor, comparat amb l’interès pels negocis; és a dir, una altra façana per tapar il·legalitats. De totes maneres, el més fascinant de tot és que això no ha evitat que una massa de 500 escriptors no s’adonessin que ens han estat aixecant la camisa durant tants anys. No hi ha cap dubte que, si Ferrater pogués veure això, diria que la vaca de la mala llet s’ha tornat a convertir en la vaca cega.

Però, anem per feina: per què l’independentisme seria un suïcidi cultural i lingüístic, encara que hi hagi tanta gent que pensi just el contrari? Jo diria que la resposta està en el fet que el pujolisme va fer una altra proesa: va instaurar la tradició de col·locar —i que se’m perdoni l’expressió— servils incompetents en llocs clau del món cultural, cosa que, sent un país petit, amb la independència no faria sinó créixer. A més a més, formar part d’Espanya pot evitar que la cultura catalana es limiti a les cercaviles, les costellades, els castellers, els sardanistes, les cavalcades dels tres reis, etc. Tot això està molt bé, sobretot perquè fa molta gent feliç i jo sóc partidari de la felicitat. Però el que no pot ser és que això ocupi el lloc de l’alta cultura; no pot ser que el món ens conegui només per això. ¿Ho aconseguiríem amb una independència que no faria sinó nodrir el folklore i el cofoisme? Jo sóc dels que estan convençuts que no.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_