Hi ha vida sense majories

Les negociacions per il·luminar un Govern a Andalusia han donat origen a un primer intent del Partit Popular per plantejar la seva idea sobre els pactes. Consisteix a facilitar la investidura al dirigent del partit més votat, en aquest cas Susana Díaz, a canvi que els socialistes permetin el govern de la llista amb més vots en les futures eleccions municipals —la qual cosa permetria al PP salvar algunes ciutats—. Però aquest criteri xoca amb el sistema polític espanyol, regit per la representació proporcional i pensat per donar joc a diverses opcions, no per impedir combinacions alternatives al partit més votat, però de majoria relativa.

Els dos protagonistes principals de la política durant decennis, PP i PSOE, van concentrar vots i escons fins aconseguir el zenit el 2008, quan socialistes i populars van acumular el 84% del total dels sufragis emesos a les eleccions generals i el 92% dels escons del Congrès. Set anys després, som en el procés contrari: el debilitament dels dos grans i l'emergència d'altres formacions planteja un canvi de cultura política cap a transaccions i pactes que permetin resoldre els problemes de governabilitat sense alterar ni forçar la voluntat dels ciutadans.

Cal començar a consolidar un criteri. En tots els àmbits polítics —des del local fins a l'estatal—, la força més votada té dret a intentar el pacte que completi una majoria suficient o a governar en minoria. Si fracassa en l'intent, és completament normal que altres forces pretenguin combinacions o aliances. Així funcionen els sistemes polítics de tots els països europeus en els quals s'apliquen sistemes de representació proporcional, perquè és la solució raonable a l'absència de majories absolutes d'un sol color polític.

Convé ser realistes sobre les capacitats dels governs minoritaris. En principi, és millor una coalició o un pacte parlamentari que un funcionament polític en precari, però no és qüestió d'entrar ara en la casuística de les múltiples eleccions i postelecciones que queden al davant. Els procediments haurien de ser respectats: el partit amb més vots té dret a intentar-ho; si no ho aconsegueix, cal donar pas a altres combinacions, sense agitar per això les campanes amb el toc de traïció. Quan els electors envien el missatge que no volen donar gaire poder a un sol partit, cal respectar-ho. La tasca dels polítics és gestionar sortides raonables per a aquesta situació postelectoral.

Tampoc no s'ha de caure en el desprestigi de combinacions de tres o quatre forces, sense més nexe que llançar per terra la més votada. Hi ha errors en la política de pactes que convé evitar, i hi ha hagut ja experiències en aquest sentit. Les aliances contradictòries o excessivament heterogènies són extravagàncies que, quan es duen a terme, omplen de confusió els ciutadans.