El futbol és el futbol

Per la seva tradició i arrelament entre els aficionats, la final del la Copa del Rei hauria de ser la celebració futbolística espanyola per excel·lència. Però la desídia d'algunes autoritats esportives i la perniciosa intromissió política han convertit una festa en un esdeveniment polèmic, carregat d'insolències (la negativa del Reial Madrid al fet que la final es jugui al Bernabéu), recriminacions creuades i un rosari de declaracions –algunes insensates, d'altres incendiàries– que alimenten el desconcert entre les aficions i causen respostes viscerals entre els ciutadans. La causa d'aquest enrariment és l'amenaça, avalada pel precedent de finals anteriors, que les aficions del Barça i de l'Athletic Club esbronquin i xiulin l'himne nacional i el Rei.

Poca cosa, però terminant, cal dir sobre l'esbroncada a les institucions en un esdeveniment esportiu: és un acte indigne, atribuïble no només a aficionats amb ideologia independentista, sinó també als que van a les finals amb ànim provocador i ganes de fer enrenou. Per a molts constitueix una ofensa, i amb això n'hi hauria d'haver prou perquè es respecti la representació de l'Estat. Però si no es produeix aquest respecte, la solució no és desallotjar l'estadi quan creixin les protestes, com proclamen irreflexivament Esperanza Aguirre o María Dolores de Cospedal; seria una resposta contraproduent i pròpia de qui aplica el principi “que es compleixi la llei i que es mori el món”. I contribuiria a treure d'un estadi el que no ha de sortir d'aquí: el futbol és el futbol, amb tot el que impliquen els grans espectacles.

Sense entrar en conseqüències econòmiques i jurídiques –que probablement n'hi hauria– o dany esportiu (començant per l'ensopit espectacle d'una final sense públic), resulta que no és tan fàcil desallotjar 60.000 persones d'un estadi en condicions normals; i sembla un disbarat fer-ho quan es té la certesa que una part dels espectadors estan disposats a enfrontar-se amb les forces de l'ordre. Com que el que busquen és la brega i la confrontació victimista, un desallotjament els concediria la millor excusa per sembrar el caos, i un motiu per convertir els disturbis esportius en aldarull de carrer.

No hi ha solucions ràpides per conjurar la intoxicació política de la final de Copa i la resposta emocional d'alguns. Les més raonables requereixen paciència i seny. Una de les més significatives seria que els clubs (el Barça i l'Athletic Club) demanessin oficialment a les seves aficions un respecte escrupolós a l'himne nacional i a la figura de Felip VI. I, per evitar episodis còmics com els del 2013 i el 2015 –aquest any la final es jugarà al Camp Nou, cosa que trenca un dels encants del partit, la neutralitat–, la Federació hauria de designar, juntament amb el calendari de Lliga, la ciutat i l'estadi on es jugarà la final. Reforçaria el paper de la FEF com a àrbitre futbolístic i atenuaria el risc de negatives a allotjar el partit, siguin arbitràries o fundades. Ningú entén que encara no s'hagi adoptat aquesta manera d'actuar.