_
_
_
_
_

Loquillo: “Vaig ser un noi de barri. El rock’n’roll és la meva escola”

El músic català publica 'Código rocker', un disc amb el trio de rockabilly Nu Niles

Fernando Navarro
Loquillo, a Madrid.
Loquillo, a Madrid.Uly Martin

Amb les parets i els mobles fets de fusta, el terra emmoquetat i els llums lluminosos, el bar de l'hotel Meliá Fénix té un aire majestuós, a mig camí entre el saló de cerimònies del Titanic i un restaurant novaiorquès de luxe propi d'un capítol de Mad men. A petits passos però amb l'aspecte d'un colós, que crida l'atenció encara que intentés fer-se passar per una estàtua de marbre del vestíbul, apareix Loquillo. Cinc minuts després d'iniciar la conversa, ja ha donat tres titulars i fa que fins i tot curioses anomalies, com parlar de la delinqüència i les colles de barri de Barcelona als setanta en un escenari tan ostentós, no importin.

Loquillo diu que s'ha retrobat amb ell mateix i que ha tornat als seus “orígens”, és a dir, al rock'n'roll, “la música de la dissidència”, el so que el va catapultar a la fama fa una mica més de tres dècades. “Havia de tornar a casa. Havia de reiniciar el procés. Quan tens un ordinador sobrecarregat l'apagues, l'actualitzes i el reinicies”, assegura després de demanar un cafè amb llet i un xarrup de whisky. Aquest reinici té un nom: Código rocker (Warner), el disc en el qual torna a lluir orgullós la caçadora de cuir, la dels primers dies.

Aquells dies estan associats al rock'n'roll que va marcar els primers passos d'aquell jove de gairebé dos metres, sortit dels carrers d'una excitada Barcelona postfranquista, molt diferent de la metròpoli turística dels nostres dies. “He estat noi de barri. M'he criat en els ambients de rock de Barcelona i aquesta és la meva escola. Aquest disc té molt a veure amb això i amb una actitud enfront de la mediocritat, amb les alarmes emocionals, amb el fet de no oblidar d'on véns. M'ho devia”, explica sobre aquest àlbum que ha gravat en “menys d'una setmana” amb Nu Niles, el potentíssim trio català de rockabilly, desconegut per al gran públic malgrat el seu èxit a l'estranger.

Llavors, amb el seu atrevit tupè, la seva veu de perdonavides i les seves cançons de romanticisme urbà, Loquillo es va presentar en plena movida madrilenya i la música espanyola dels vuitanta com el nou macarra del barri. I avui, gairebé quatre dècades després, segueix amb el mateix estil: parlant sense pèls a la llengua, desafiador, amb la mateixa convicció aclaparadora sobre ell mateix i sobre el seu entorn. “Per a nosaltres el rock'n'roll era Lou Reed, Gene Vicent i Vince Taylor, tots tres es vestien de cuir. Ara és simplement música. Quan nosaltres ho fèiem a finals dels setanta, es movia en una fina línia divisòria entre música i delinqüència”, explica. “A Barcelona hi ha un odi acèrrim al rock'n'roll. L'escena es va anar fent mediocre per l'ortodòxia, per gent mediocre que no veia més enllà del que tenia al davant. A més, en aquest país quan a una banda la senten cantar en castellà, la deixen verda. Aquest disc el que pretén és tocar la moral a aquesta gent”, explica.

Amb el contagiós ritme pesat del rockabilly de Nu Niles, que desprenen l'aroma d'incunables del rock'n'roll primigeni, Loquillo es versiona a si mateix (Quiero un camión, Eres un rocker...) i a d'altres (I fought the law de The Clash o El tren de la costa de Los Sírex). “Alguns poden pensar que és un pas enrere, però, en realitat, és un pas enrere per fer-ne dos endavant”, diu després de reconèixer que ho va ajornar durant anys fins que, després de la gira de Las Naves de los Locos, va decidir que volia canviar l'estat de les coses. Aquesta és la meva quarta invenció del Loco. No suporto aquests artistes que fan tots els discos iguals. És com cardar sempre en la mateixa posició, en la del missioner”, assegura.

Després de la publicació de Cuero espanyol, Feo, fuerte y formal o Arte y ensayo, recopilatoris i directes, Loquillo és, possiblement, més Loquillo que mai, intentant entrar de nou en comunió amb aquest xaval que pujava a les motos Triumph que es veuen a la portada del nou disc i que va acabar convertint-se en una autèntica rock'n'roll star, tal com ell mateix cantava amb un to únic i malgrat sentir-se durant dues dècades al marge de tot el que estava de moda: “Va haver-hi un pla premeditat a principis dels noranta a la ràdio espanyola per fer anul·lar les oïdes dels joves. La premissa era: convertim-los en eunucs musicals i col·loquem en uns anys Operación triunfo i tornem als anys del franquisme. Molts se'n van anar a la merda, però jo no. Va ser dur però ha acabat per ser afavoridor. Després, el món indie va injuriar tota la generació dels vuitanta i no van aprendre dels més grans”. I un Loquillo ja veterà fa un recordatori abans d'aixecar-se: “Els progres ens diuen rockers, però n'estic fins als collons: Som rockers. Rockers s'utilitza per a Sabina i Antonio Orozco. No som iguals que ells, ni volem ser-ho. Per què els cantautors utilitzen la nostra estètica? Per què els polítics volen ser estrelles del rock? Ja n'hi ha prou! Que potser em faig jo una foto en una cova de flamenc i em poso a picar de mans? Prou! Deixeu la nostra estètica”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Fernando Navarro
Redactor cultural, especializado en música. Pertenece a El País Semanal y es autor de La Ruta Norteamericana. Ejerce de crítico musical en Cadena Ser. Pasó por Efe, Abc, Ruta 66, Efe Eme y Rolling Stone. Ha escrito los libros Acordes Rotos, Martha, Maneras de vivir y Todo lo que importa sucede en las canciones. Es de Madrid.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_