Plantilles renovades, sous més baixos

Gairebé una dècada després, Espanya torna a situar-se entre els països que creen més ocupació a Europa. I ho ha fet amb un creixement del Producte Interior Brut (PIB) molt menor que en sortides de crisis anteriors. N'hi ha hagut prou amb un avanç mitjà de l'1,4% el 2014 perquè s'hagin generat gairebé mig milió de llocs de treball nous en un any. L'ocupació creix, el PIB accelera el seu ritme d'expansió —el 2% en el tram final del 2014, prop del 3% en les previsions per al 2015—, però la devaluació salarial segueix aquí, atenuada pel cost més baix de la vida. Aquesta mateixa setmana, l'enquesta de cost laboral ha revelat que, a finals de l'any passat, el salari mitjà havia disminuït un 0,2% en taxa anual. Una nova reculada que arriba en bona mesura de la mà dels sous d'aquestes noves ocupacions, significativament més baixos que les destruïdes durant la crisi.

La devaluació salarial és un poliedre de moltes cares. És a la nòmina dels qui, per la mateixa ocupació, cobren menys; també s'aprecia en els que treballen més hores guanyant el mateix; en la intensitat de les tasques dels qui continuen conservant la feina. Però, sobretot, impacta en els que han perdut la feina i n'han trobat una altra, en els anomenats salaris nous.

Amb dades de cotitzacions fins al 2013, tres investigadors de la fundació Fedea han calculat que la reducció a cinc anys per als nous contractats ha estat d'un 8% per als homes i d'un 4% per a les dones. Si en l'equació s'hi introdueix la inflació, la reducció augmenta fins al 17% i al 13%, respectivament. Si es mesura l'evolució amb l'Enquesta de Població Activa, en el mateix període, la caiguda és d'un 12%, sense explicar la inflació. En canvi, a la mateixa EPA, el sou dels qui tenen cinc o més anys d'antiguitat ha augmentat, sense tenir en compte la marxa dels preus. “Això és un procés natural”, explica Javier Andrés, catedràtic d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València. “Quan algú perd la feina en una crisi, quan torna a treballar cobra menys”.

Les nòmines dels nous contractats han caigut fins a un 12% en cinc anys, segons l'Enquesta de Població Activa

Tant una dada com l'altra acaben el 2013, però la tendència no es va aturar l'any passat i això pot veure's (i deduir-se) amb el que va passar el 2014. A les grans empreses l'ocupació va créixer un 1,8%, mentre que el salari mitjà va baixar un 0,8%. Això, tenint en compte que, de moment, els incompliments de convenis no s'han generalitzat, té un motiu clar: els sous dels nous empleats són sensiblement inferiors i empenyen la mitjana a la baixa.

“Mirant les dades és difícil sostenir que l'ajust no ha existit”, apunta Marcel Jansen, professor d'Economia a la Universitat Autònoma de Madrid, que al començament del procés defensava la necessitat d'aquest ajust. Segons els números de la UGT, entre el 2009 i el 2014 la pèrdua de poder adquisitiu del salari mitjà és del 6,9%.

Tornant a la investigació, publicada per Fedea al blog de referència Nada es gratis i elaborada per Marcel Jansen, Sergi Jiménez i José Ignacio García-Pérez, s'aprecia una mica el que va advertir el president del BCE, Mario Draghi, fa mesos: “En alguns països els salaris reals dels nous contractes estan a nivells vistos als anys vuitanta del segle passat”. Una apreciació que serveix per a Espanya, encara que els investigadors de Fedea s'aturen el 1993.

L'aposta per la reducció de costos de mà d'obra per recuperar la productivitat i la competitivitat perduda, i així revitalitzar el mercat de treball, era un dels propòsits de la reforma laboral. Una de les mesures d'aquella norma era facilitar els acomiadaments col·lectius dels treballadors indefinits i amb antiguitat. Aquest camí, el de reduir els costos laborals, va tenir continuïtat amb subvencions a la creació de noves ocupacions, com la tarifa plana de 100 euros en les cotitzacions per contingències comunes del 2014 per a la contractació indefinida, o la seva última correcció, que redueix en 500 euros la base de cotització dels nous contractes fixos. I fent un pas més, s'obre la porta al fet que les empreses que hagin fet un ERO puguin acollir-se a l'ajuda, una cosa nova.

I tot això ha tingut resultats. Espanya ha començat a crear llocs de treball abans de créixer el 2% com en crisis anteriors. Si es compara la marxa del PIB, l'ocupació o els costos laborals amb Europa, s'observa que els dos primers han agafat velocitat de creuer, mentre que els costos laborals encara estan molt lluny.

El que també mostren les dades és la desigualtat de la devaluació salarial. L'estudi de l'EPA per desenes —divisió de la població assalariada en deu grups per nivell d'ingressos— mostra que la reculada dels sous s'ha acarnissat més en els qui cobren menys. En un article que veurà la llum després de Setmana Santa a la revista de CCOO En Clave de Economía, es posa de relleu com durant la crisi ha crescut aquesta desigualtat entre els qui tenen un salari més alt i un més baix: el 2007 el salari mitjà dels treballadors que guanyaven més multiplicava per 5,9 el dels qui tenien un sou més baix; el 2013, el múltiple arribava a 8,1.

En això també hi té molt a veure el comportament dels sous dels nous empleats amb feines a temps parcial, una modalitat d'ocupació que ha agafat molta força en els últims anys. L'economista de la UGT Alberto del Pozo ho explica perquè les empreses en els processos d'ajust es desprenen dels treballadors menys qualificats i, per tant, menys pagats. En l'inici de la recuperació, aquestes ocupacions de més baixa qualificació s'han cobert amb contractes a temps parcial, en els quals es retribueix pitjor l'hora treballada.

La reforma laboral va apostar per la reducció del cost de la mà d'obra

Amb una reserva de més de cinc milions d'aturats, no sembla que la devaluació salarial s'acabi aquest any. Els sindicats majoritaris i els empresaris tornen a debatre demà l'increment de sous que servirà de referència per als convenis d'aquest any. Segons les fonts consultades, la CEOE no està disposada a anar més enllà del 0,9%, quan la referència del 2014 va ser un augment salarial del 0,6%.

Jansen defensa que ha arribat el moment de “posar fi a l'ajust” però, al mateix temps, advoca per la moderació salarial en la negociació sobre els convenis. “Hem d'evitar que l'ajust segueixi en els salaris inicials. Si els convenis collen massa, es deteriorarà la posició dels nous treballadors”.

També Javier Andrés, partidari de l'ajust des del començament, creu que ha arribat el moment de posar fi a la devaluació salarial, però no a la moderació. Però, sobretot, aquest economista defensa que l'evolució dels salaris sigui “flexible”, és a dir, que es revisin a l'alça si el sector o l'empresa va bé. I acaba dient: “Han d'estar alineats amb l'evolució de la productivitat”.

Per la seva banda, Del Pozo, economista de la UGT, defensa que els sous han de guanyar poder adquisitiu. “No es consolidarà el creixement si el consum intern no tira. Perquè la confiança creixi la gent ha de tenir feina, és clar, però també han de créixer els sous”.