Sòlid, líquid i gasós

Amb la compareixença dels germans Oleguer, Mireia i Josep Pujol Ferrusola, la sessió d'aquest dilluns va recórrer els tres estats de la matèria, sòlid, líquid i gasós, per aquest ordre. Oleguer Pujol no només va ser sòlid sinó plumbi, endurit, espès en detalls, estret en quantitats, en complicacions de formiguer (però no de formiga obrera), a detallar lligalls formant laberints que només un Groucho Marx encertaria a treure'n l'aigua clara (el marxisme existeix per entendre el món a més de transformar-lo). No en va, la paraula més pronunciada per Oleguer Pujol al llarg de les seves gairebé tres hores d'intervenció va ser “complexes”, així, en plural, sempre referint-se a les seves activitats. Com ja havia demostrat fa un parell de sessions el gran dels germans, Júnior, especificar tant és una manera enciclopèdica, i fins i tot ciclòpia, de no dir res.

A Oleguer el va seguir la seva germana Mireia, que alçant el cap, i mirant heroicament cap a l'infinit com una Maria Antonieta de pis de protecció oficial (aquesta va ser una de les qüestions per les quals la requerien), es va acollir al seu dret de no declarar i, tancada en banda, va passar divinament, és a dir, olímpicament, de contestar les preguntes dels diputats. Així que la comissió es va quedar sense saber res de la seva liquiditat, encara que se li suposa. La situació tenia un punt tràgic (és a dir, grec) entre les preguntes dels diputats adreçades a una esfinx i també un punt còmic (és a dir, napolità línia Totò) amb l'esforç per romandre impertorbable de la filla de l'expresident de la Generalitat. De vegades semblava que la compareixent no hi fos, i de vegades que la comissió hagués desaparegut en bloc (per mesurar-ho en unitats especulatives de terreny).

L'estat gasós va sobrevenir en materialitzar-se Josep Pujol en forma de videoconferència des de Miami (sobre una pantalla de tela plàstica, com les de Cine Exin). Aquest tercer fill de la família viu als Estats Units des que va esclatar el cas Pujol, i allà, al costat dels Everglades on es van rodar les aventures de Flipper, el dofí, treballa per a la consultoria Indra, a la qual va vendre la seva empresa Europraxis fa uns anys. 

Els senyors comissionats (que no comissionistes) coincidien a comparar Oleguer Pujol amb el seu germà Júnior per la seva efervescència inversora i la prodigalitat amb què l'explicava. I pot ser que hi hagi, d'alguna manera, una correlació històrica entre el gran de la família i el benjamí (per benjamí no ha d'entendre's una ampolla individual de cava, ni potser tampoc el que etimològicament significa en hebreu: el virtuós del clan). El que es veu tot d'una en Oleguer Pujol és el fill hipster (i fins i tot al hipster financer). Barba de croat camí de Terra Santa, cabells frondosos, regirats amb indolència i jersei blau d'escola de pagament. Oleguer Pujol explicava les seves operacions amb tot detall, com les maries expliquen les seves en les cadires de plàstic dels ambulatoris. De vegades deia “madurar el producte” i això, i la barba, li donaven un toc d'ecocultiu a l'especulació financera internacional.

Però a qui de debò s'assemblava aquesta tarda Oleguer Pujol no era al seu germà Jordi, sinó al portaveu d'Esquerra Unida i Alternativa, Joan Mena. Només que la semblança era al revés, com passava a la sèrie de Nick Nolte i Peter Strauss, Home ric, home pobre. Si bé tots dos portaven el mateix jersei, el mateix color, el mateix disseny, la mateixa imitació, no es tractava, per descomptat, de la mateixa qualitat. Sota els jerseis, sobresortia idèntica camisa, o les dues camises massa semblants: una altra vegada el mateix color, ara la mateixa volta dels pics del coll. Potser perquè pertanyen (Oleguer Pujol, 1972, i Joan Mena, 1975) a una mateixa generació, coincideixen en el gust per la roba. També tots dos porten barba. No obstant això, aquí, en tota la barba, esclatava l'abisme social (encara que els abismes en geografia s'obrin, en economia esclaten). El diputat Joan Mena, que és professor de literatura castellana i del dur barri de Torre-romeu de Sabadell (d'on va sortir la renovació del flamenc català amb Duquende al capdavant), porta la barba retallada perquè és víctima de les retallades. La barbes poblades són més aviat de reis d'ors i reis del mambo. Però la diferència substancial entre tots dos era de pes a favor de Joan Mena, grassonet de barri, contra Oleguer Pujol, espigadet de spa.

–M'està dient defraudador a mi? –es va defensar Oleguer Pujol de les paraules de Mena, el qual es va excusar de la manera següent.

–No. Parlo de la seva família en general.

En el canvi de l'estat sòlid a líquid, el president de la comissió va concedir cinc minuts de descans, que aquest cronista va aprofitar per preguntar-li al diputat d'Esquerra Unida i Alternativa d'on havia tret el seu jersei.

–Em sembla que me'l va comprar la meva mare! –va respondre sorprès i també conscient de la coincidència.

El poeta i independentista cubà José Martí deia que, en política, el que és real és allò que no es veu.