Tebi homenatge a Sibelius
La programació del compositor finlandès no sedueix el públic de l'Auditori
Per ser un dels simfonistes més importants del segle XX, Jean Sibelius té una presència més aviat escassa als nostres auditoris. El 2015 se celebren els 150 anys del naixement del compositor finlandès i, de fet, no hi ha cap rastre de la seva música a les actuals temporades d'Ibercamera i Palau 100. Adquireix, doncs, més valor l'homenatge de l'OBC, que ha inclòs dues obres seves a la seva temporada d'abonament; la Simfonia núm. 2, a l'octubre, sota la batuta de Víctor Pablo Pérez i la Simfonia núm. 5 que el finlandès Hannu Lintu ha dirigit aquest cap de setmana a l'Auditori.
Diuen els programadors que s'ha d'anar amb compte amb Sibelius perquè no atreu el públic; malauradament, la visió de centenars de butaques buides al concert de divendres no els farà canviar d'opinió. Quant a la promoció, la Quinta de Sibelius no ha tingut cap protagonisme en els anuncis del programa, bolcats en l'actuació del pianista i compositor turc Fazil Say.
OBC.Fazil Say
OBC. Fazil Say, piano.
Hannu Lintu, director.
Obras de Granados, Say i Sibelius.
Auditori. Barcelona, 6 de març
El programa es va iniciar amb una versió, no gaire polida en els detalls, del preludi de l'acte tercer de l'òpera Follet de Enric Granados, pàgina de colors wagnerians que la pròpia OBC va gravar el 2012 amb resultats òptims sota la direcció de Jaime Martín. Un disc que ni se cita entre els suggeriments discogràfics del programa de mà; l'OBC ha de ser una de les poques orquestres del món que no recomana els seus propis discos.
En el seu debut amb el conjunt barceloní, Fazil Say va interpretar una de les seves obres, Water per a piano i orquestra, op. 45. Amb més efectisme que fondària musical en un joc d'evocació de l'aigua i els colors de la naturalesa en els seus tres moviments: l'aigua blava del mar a l'Allegro; l'aigua negra i encantada d'un llac a l'Adagio i l'aigua verda dels rius a l'Allegro final. Say anima un discurs musical amb un punt d'histrionisme solista i una estrident orquestració. Es va endur grans aplaudiments, que va agrair amb unes entretingudes variacions sobre Summertime, de Gershwin. Va millorar de forma notable el rendiment de l'OBC —comença a ser preocupant la irregular resposta del conjunt barceloní segons els programes—en la Quinta de Sibelius. Hannu Lintu va mantenir fortament el nervi rítmic que sosté l'edifici simfònic admirablement construït per Sibelius amb un sentit del color, la llum i el batec rítmic tan personal com fascinant.
