_
_
_
_
_

La solitud del wok

Diuen que el xinès és la llengua del futur, però de moment no demostra ni ser-ho del present

Un xinès cuina en un restaurant de Barcelona.
Un xinès cuina en un restaurant de Barcelona. massimiliano minocri

Hi ha una mena de dèria que, en alguns àmbits, s’està repetint com un mantra. «El xinès és la llengua del futur». Suposo que deu venir per la importància creixent que la Xina ha agafat en l’economia i la geopolítica mundials, una dominació inusitada que està fent que alguns s’afanyin a aprendre xinès per fer-hi negoci i fins i tot a plantejar-se que els fills comencin a tenir uns rudiments de la llengua de Confuci. «El xinès és la llengua del futur», sents que diuen, com si per no saber xinès els nostres fills fossin uns indocumentats. Les acadèmies d’idiomes han començat a detectar l’extensió del mantra, i avui dia és més fàcil trobar centres d’idiomes en què ensenyen xinès a la canalla que no pas alemany, per exemple. El francès ni el busquis.

Una de les proves de la dominació d’una llengua, per causes polítiques, econòmiques i culturals, és l’empremta que és capaç de deixar en els altres idiomes. I d’exemples d’això en podem trobar centenars en la llengua catalana, convertida en tot un arxiu del pas de la història i de les civilitzacions. Arrenca la llengua amb la corrupció del llatí en el que coneixem com llatí vulgar, que no era sinó la parla que manegaven esclaus, colons i soldats, no pas cicerons i virgilis. I de seguida, un cop caigut l’Imperi romà el 476, la llengua de llavors –no pas català encara− ja va ser permeable a la influència durant l’alta edat mitjana de dos pobles que van ocupar la península Ibèrica, els visigots i els àrabs, amb paraules com guerra, treva, blanc, blau, bregar, bandera o guàrdia els primers, i carxofa, arròs, taronja, zero, àlgebra, barnús, sofà, alcohol, quitrà i alcalde els segons.

Als segles XI a XVI les influències no arribaran per la força i les invasions, sinó mercès a la transmissió dels dos focus culturalment més interessants, almenys per a la Catalunya del moment. Un és Occitània, on la llengua pròpia desenvolupa la primera literatura en llengua romànica i ens porta paraules com flauta, refrany, cadet, ambaixada i una que ha pres recentment un sentit nou, via llengua anglesa: gai. I l’altre és Itàlia, que amb l’empenta de l’Humanisme i el Renaixement comença a irradiar cultura arreu d’Europa i, per descomptat, tota una colla de paraules noves: gueto, xarlatà, casino, saldo, sonet, escopeta i tessitura.

Els segles XVI a XVIII són el moment d’Espanya i França, una darrere l’altra potències mundials de l’època. L’espanyol aporta a la llengua castellanismes avui ben consolidats, com són llàstima, amo, enfadar, sainet, gandul, estrella, resar, hisenda i encisar, però també un bon reguitzell d’americanismes que prenen l’espanyol com a via d’entrada a Europa: tomàquet, patata, huracà, tauró, iguana i xiclet. Però la decadència d’Espanya coincidirà amb l’auge de França, que deixarà sentir la seva influència fins ben entrat el XIX, en tant que llengua en què s’educaven les elits. I no falten les incorporacions de gal·licismes al català fruit d’aquesta preponderància: beixamel, xampany, garatge, consomé, bulevard, cabaret, entrecot, dossier i una menja ben catalana, el fricandó.

Davalla França i emergeix l’Imperi britànic com a font de difusió de termes nous, aquest cop d’anglicismes, amb uns Estats Units que n’agafaran el relleu al segle XX, i que ens inundaran de mots en tots els àmbits: futbol, bar, gàngster, estoc, eslip, esmòquing, xèrif, pul·lòver, màster, dandi, espot, iceberg i moltíssims més. I també del segle XX ens entren paraules sobretot de dues llengües més: el rus, amb mots com soviet, gulag, bolxevic i una de ben actual, troica; i el japonès, que a banda d’arts marcials ens ha deixat kamikaze, quimono, tsunami, bonsai i manga.

I arribats fins aquí la pregunta és: i el xinès? Què està fent el xinès per penetrar en cultures alienes? Com pot ser que, al marge de la gastronomia i d’algunes pràctiques marcials, no tinguem cap paraula xinesa en la llengua general? Perquè per no tenir, ni tan sols tenim un terme que designi un mot procedent del xinès. ¿N’hem de dir xinisme, xinesisme o bé, prenent la prefixació culta sino-, sinisme? Aquí perdem el cap per entendre’ns amb els ideogrames mentre la cultura xinesa no sembla tenir gaire interès a estendre’s pel món, i potser només busca models forans per poder-los copiar i fabricar més barats. Però no defalleixo: a la recerca de sinismes, entro en un d’aquests atapeïts basars (terme d’origen persa!) a veure si tinc sort: calces, setrilleres, tàpers, cotillons de cap d’any, gats que et saluden, cinta americana, llibretes d’espiral, espardenyes... i en un racó, un trist i solitari wok.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_