“Podríem fer-ho tot junts”

Són joves, germans i molt amics. Viuen junts en un xalet a Benicàssim, prop del mar. Van a la ciutat esportiva del Vila-real en el mateix cotxe i se'n van de vacances junts. Després de formar-se al Barça, els seus camins es van separar durant sis anys: l'un se'n va anar el 2008 al Tottenham i l'altre es va quedar al Camp Nou. Reunits ara en el mateix club i en el terreny de joc, confien que el Vila-real superi l'avantatge de l'anada del FC Barcelona (3-1) i es planti a la final de la Copa del Rei. Els germans Dos Santos, Giovani (25 anys) i Jonathan (24), analitzen el seu passat i el seu present. L'entrevista és divertida i amena. Mitja hora passa volant.

Per Nadal, Gio posava a la nit els meus regals als seus mitjons” Jonathan

Infància a Monterrey. “Des de petitons tots dos jugàvem sempre a pilota, mai no ens separàvem. El meu pare era futbolista i ens va inculcar la passió pel futbol. Ens barallàvem també, coses de nens”, pren la paraula Jonathan. “Anàvem a veure el meu pare que jugava en un equip a Monterrey que es deia La Raza”, recorda Giovani. “Tenim moltes coses en comú i se'ns fa més fàcil la convivència. Cadascun té el seu caràcter però som semblats, tenim els mateixos gustos”, assenteix Gio. “Podríem fer-ho tot junts”, redunda Jonathan, que discrepa del seu germà en qui era el més entremaliat dels dos. “Giovani era el més dolent dels germans. Quan arribava el Nadal deixaven els regals de cada germà al seu mitjó (Éder és el gran) i Gio es despertava a la nit i es posava els meus regals al seu mitjó. Quan ens aixecàvem ell en tenia una pila i jo cap. Era un chino gandaya [un trapella]”, riuen de l'anècdota tots dos. “Com a persona Gio és un cabró (riuen de nou els germans). És una persona molt tranquil·la, divertida, mai no està enfadat. I com a futbolista és un dels millors davanters del món”, defineix Jonathan. “Alegre, simpàtic, maco. És un jugador amb moltíssima qualitat. Sé que li ha costat molt arribar fins a aquí i està entre els millors jugadors en la seva posició [migcampista]”, retorna els compliments Gio.

Situació de Mèxic. “La situació econòmica, política, de seguretat sempre ha estat complicada a Mèxic. És perillós depenent d'on et moguis”, observa Gio. “Cada vegada que anem a Mèxic de vacances mai no hem tingut cap problema. Potser també és sort. Algunes coses que passen allà són xocants a Europa. Mèxic és un país per gaudir-lo”, ressalta Jonathan.

Arribada a la Masia. “A tots dos ens van fer la prova (12 i 11 anys respectivament) al Barça”, rememora Gio. “Diuen que jo vaig ser el paquet, que vaig venir amb el meu germà, però no, els dos vam ser citats. Ara passa igual. Com que aquí hi ha en Gio, s'endú el paquet del seu germà”, matisa entre rialles el petit dels Dos Santos. “Vam venir amb molta il·lusió. Un somni que teníem des de petits que no esperàvem en aquest moment. El suport dels nostres pares va ser fonamental. El que som ara és en gran part gràcies a ells. Dos nens d'11 anys que se'n van de casa, travessar la bassa gran sols, sense el suport de la família és molt complicat”, diu el davanter. “Hi havia molts casos a la Masia de nois que venien de tot Espanya sols i patien moltíssim. És complicat amb aquesta edat no estar prop dels teus pares”, assenteix el migcampista.

Al Barça li exigim el màxim nivell. Som molt intensos en totes les línies del camp”

Travessia del desert. El camí dels dos germans es va separar quan Gio se'n va anar el 2008 al Tottenham. D'Anglaterra va passar a Turquia abans de tornar a la Lliga. “Una gran experiència vital”, reconeix el punta. “Jo, del FC Barcelona al Vila-real. Per no canviar no he après ni idiomes: espanyol i el català-valencià”, concedeix el mitja una altra vegada entre rialles. “Estar de nou junts és complir un somni. Els nostres pares estan feliços”, s'alegra Gio. “Som, no sé si ara mateix, els únics germans al món que estem jugant junts professionalment i en un gran club”, s'enorgulleix Jonathan. “Al Vila-real es donen totes les circumstàncies per poder triomfar tots dos junts. És un club molt familiar, professional, que et fa créixer cada dia com a jugador, com a persona, hi ha un gran grup. Aquest any l'equip va pel bon camí i esperem aconseguir algun títol”, entén Gio. “Vaig venir també per la filosofia de joc, molt semblant a la del FC Barcelona. A banda que el meu germà em va dir que és una gran família, ens portem molt bé i es demostra al camp que gaudim”, afegeix Jonathan.

Marcelino i les rotacions. “És pel bé de l'equip i més tenint en compte que disputem tres competicions. Tenim una plantilla bastant àmplia i tots els jugadors hem demostrat la capacitat per jugar qualsevol partit. I ens ha donat fruits fins al dia d'avui i tots estem feliços perquè tots tenim minuts i ens sentim importants dins de l'equip”, es mostra conforme Gio. “No hi ha titulars ni suplents. Tots els que hi som sabem que jugarem i ho farem igual de bé. S'està demostrant partit a partit que jugui qui jugui es fa al mateix nivell”, confirma la idea Jonathan.

Esgotament al Camp Nou. “Al Barça li exigim jugar al màxim nivell. Som molt intensos en totes les línies. El Barça t'exigeix córrer més, estar més ficat en el partit, mentalment estar en tensió els 90 minuts. No pots tenir cap distracció”, esmicola al seu exequip Gio. “Hem d'estar atents als detalls. En un o dos minuts et poden ficar dos gols. Esperem estar a la final. Juguem al nostre camp amb la nostra afició. Serà un partit bonic, per gaudir”, adverteix Jonathan. “Res no és impossible”, sentencia Gio.