L’obsessiva mirada de Sophie Calle recala a Barcelona

Sophie Calle no és un personatge de ficció, però podria ser-ho. L'escriptor Paul Auster, després d'escriure el guió d'una pel·lícula que Michael Radford no va arribar a filmar sobre aquesta autora de perfomances, fotografies i textos, va escriure Leviatán, en la qual un dels seus protagonistes, María Turner, una dona que persegueix novaiorquesos, els fotografia i es fica al llit amb ells, està inspirada en l'artista conceptual. “No sóc jo. Jo estic bastant més boja”, va comentar el dilluns divertida Calle a Barcelona, en la presentació de Modus vivendi, una àmplia retrospectiva amb gairebé una dotzena dels seus treballs, inaugurada al Palau de la Virreina de Barcelona, seu del Centre de la Imatge, en la qual es repassa la seva obra dels últims 30 anys i que el comissari Agustín Pérez Rubio (director del Malba de Buenos Aires) ha volgut que fos una continuació de la que ja es va poder veure a Espanya entre el 1996 i el 1997.

A Sophie Calle (París, 1953) no li agraden les etiquetes. Utilitza les fotografies per explicar les seves històries en les quals hi ha molta ritualització de la vida quotidiana, de la seva i de la dels altres; però no li agrada que la defineixin com a fotògrafa. També escriu textos llargs que acompanyen les imatges, però no es considera escriptora. Ho és tot alhora. Com en la instal·lació més important de la seva carrera: Prenez soin de vous, del 2007, amb la qual va participar a la Biennal de Venècia d'aquell any. En aquesta obra coral, 106 dones (i una cotorra) escollides per la seva professió o la seva habilitat, interpreten, comenten, ballen i canten la seva resposta a una carta que va rebre l'artista en la qual li deien que tot s'havia acabat. A la Virreina es mostra una selecció de les fotografies d'aquestes dones (anònimes i famoses) i les seves respostes. “Provo de fabricar peces que funcionin amb valor poètic i artístic, seleccionant moments de les vides de les persones en els quals veig potencial per penjar-los en una paret o fer-ne un llibre”, indica.

Explica històries en les quals ritualitza la vida quotidiana, la seva i la dels altres

La majoria de les seves captivadores imatges i obres giren sobre la mirada i la seva absència, la memòria i el record. A Barcelona, s'exhibeixen algunes de les peces de Les Aveugles, l'obra del 1986 en la qual l'artista va demanar a persones invidents, de tota la vida o que havien perdut la vista de forma sobtada, que li descrivissin la bellesa. També Voir la mer, del 2011, quatre pel·lícules en les quals apareixen a Istambul sengles persones residents a Istambul que veuen per primera vegada el mar (el mar Negre) i les sensacions que això els desperta.

El 1991, Calle va crear Last seen, sobre quatre obres robades al museu Isabella Stewart Gardner de Boston, en la qual retrata els espais buits de les parets del museu que ocupaven els rembrandt o vermeer l'any anterior. Un treball que es completa amb Què hi veieu?, del 2013, on visitants i treballadors d'aquell mateix museu expliquen “el que veuen” en els marcs buits.

Danys col·laterals, estàtues enemigues, centrada en les talles religioses amb els rostres mutilats durant les jornades iconoclastes de la Guerra Civil; Danys col·laterals, centre de diana, amb les imatges de reclusos fitxats utilitzats com a dianes per policies americans en els seus entrenaments, i Inconclús també es poden veure, a Barcelona fins al 7 de juny. La mostra es tanca amb Autobiografies, un treball encara en curs, premi Hasselblad 2010; una mena de diari personal, en el qual tant comenta el seu divorci com el lloc on la seva mare va perdre la virginitat.