_
_
_
_
_
OPINIÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els enemics de Catalunya

Joan Ridao, Andreu Mas-Colell i Carme Forcadell, els enterradors de les “estructures d’Estat”

L'exdiputat d'ERC, Joan Ridao.
L'exdiputat d'ERC, Joan Ridao.Massimiliano Minocri

Era formidable. Els enemics de Catalunya eren els de sempre, Madri-T, Espanya, l’Estat espanyol i així. Però l’episodi de la mort i enterrament (parcial) de les estructures d’Estat (EDE) a càrrec del Consell de Garanties Estatutàries ens demostra que ens equivocàvem. Ens demostra que la cinquena columna, l'enemic intern, al capdavall el botiflerisme amagat a les nostres institucions, és el pitjor enemic. Un enemic incomparablement més perillós que el rival exterior, perquè és difícilment detectable.

A aquest Consell, de majoria sobiranista (Convergència i Esquerra: CiE) se li ha acudit donar la raó a les protestes d’inconstitucionalitat, ni més ni menys que del Partit Popular. El dictamen desautoritza frontalment cinc esmenes que CiE havia fet als pressupostos per a l’exercici de 2015. Farà historia perquè desmunta, desarticula i anorrea un per un tots (menys un) els projectes d’erigir, a corre-cuita, abans del 27-S, unes “estructures d’Estat” pensades per donar peu a creure que les eleccions convencionals anticipades tenen un lleuger vernís plebiscitari, una aurèola vagament autodeterminista.

Alguns havíem apuntat que aquesta història de crear de bell nou un Estat sense que se sàpiga si hi ha una majoria clara en favor de l'operació (pitjor: amb les enquestes oficials en contra) era una “estafa política” (Èxtasi i paràlisi del secessionisme, EL PAIS, 14 de febrer).

El dictamen historia perquè desmunta, desarticula i anorrea  els projectes d’erigir

Era també —i ho és— una bajanada intel·lectual, perquè l'expressió amaga dos conceptes contradictoris: el que acostuma a utilitzar el sobiranisme en la seva agitació, instruments administratius propis d’un Estat independent; i el que conviu en programes electorals com el de CiU, el d’estructures administratives autonòmiques importants com els Mossos d’Esquadra o el Servei Català de Trànsit (Catalunya 2020, 2012, pàgina 14): això és el que permet les simpàtiques al·lusions que una loteria com la Grossa és una estructura d’Estat, o que també ho és, com lletrejava un dia Felip Puig, el turisme català.

I era i és un contrasentit jurídic que es dediquin els impostos dels contribuents a finançar activitats administratives (inclosos sous de funcionaris i altres despeses corrents) en una Administració que no disposa de la competència per fer-les: és una malversació evident (o en una versió més suau, mal ús) de fons públics.

Dons bé, ara ve el Consell de Garanties Estatutàries i esguerra el tripijoc de les EDE, i reconeix que, efectivament, no hi ha base jurídica per construir-les de debò. Que, atenció, no només són anticonstitucionals, sinó que tampoc “no troben empara” en l’Estatut, és a dir, que són contràries a l’Estatut, antiestatutàries. Quan un poder menysprea la llei vigent però suposadament aliena (la Constitució), ja es situa en un terreny com a mínim relliscós. Però quan desafia obertament la seva pròpia llei, l’ordenament en què es basa la seva pròpia existència i la seva pròpia legitimitat, en aquest cas l’Estatut que el mateix Artur Mas va pactar amb Rodríguez Zapatero, el text que es coneix com a “Constitució interna de Catalunya”, aleshores és que ha perdut l’oremus.

Però podríem explicar-ho d’una altra manera: la forma de l’enemic intern.

Sabeu qui és el ponent del dictamen, que ha concitat la unanimitat en cinc conclusions, la majoria en dues, i no ha generat cap mena de vot particular, cap parer dissident? En Joan Ridao i Martín, coautor de l’Estatut, jurista reconegut, doctor en Dret, exportaveu d’Esquerra Republicana. Ja ho tenim!

Si teniu la paciència de llegir el dictamen, comprovareu fins a quin punt el desballestament de les EDE, i de la filosofia d’autodeterminació unilateralista que les inspira resulta aclaparador i irrecuperable:

1) El compromís de legislar per tal que l’Agència Tributària de Catalunya pugui recaptar tots els impostos “suportats” és un disbarat, perquè contraria la diferència normativa entre tributs propis i no propis; n’hi ha que són competència d’altres Administracions, segons la Constitució; i sobretot, l’abast de la capacitat normativa difereix segons els tipus d’ingressos, de manera que “és plena pel que fa als tributs propis i en canvi és més limitada respecte als tributs estatals cedits” segons l’article 203 de l’Estatut (pàgina 24 del dictamen).

2) La pretensió que la llei de patrimoni de la Generalitat prevegi la divisió de béns entre el que quedi d’Espanya i un nou Estat català també és contrària a la llei, perquè la norma que regula aquest tipus de pactes ve donada pels dos convenis de Viena ad-hoc (1978 i 1983), el darrer dels quals no està signat pel Regne d’Espanya, únic competent per responsabilitzar-se del seu compliment, en aplicació de la competència exclusiva que li reserva l’article 149 de la Constitució (pàgina 58).

3) L’assumpció de les funcions de regulació de la competència, avui en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència, tot i que la Constitució no en fa una reserva de dret molt directe en favor de l’Administració central, “no troba encaix en les competències de la Generalitat previstes” en l’article 154 de l’Estatut.

4) Una cosa similar passa amb la supervisió de la seguretat nuclear i l’atorgament de llicències, el traspàs decidit unilateralment de les quals a la Generalitat va en contra de dues normes bàsiques.

Els juristes responsables de garantir la concordança de les lleis catalanes amb l’Estatut només salven de la crema una de les esmenes sobiranistes, la que proposa crear una Agència Catalana de la Seguretat Social. Nega a la Generalitat que “a través d’aquestes agències assumeixi i gestioni competències que no li són pròpies d’acord amb la Constitució i l’Estatut” (pàgina 43) , però li permet crear-la en aquets cas si “no s’erigeix en la norma per la qual la Generalitat assumirà directament competències” alienes (pàgina 49): és a dir, si es tracta només de crear una agència virtual, no operativa, que existeixi però no faci res més que existir.

Tan important com el que diuen les esmenes i el dictamen és el que no hi figura, en aquest paquet.

No hi figuren dues de les EDE més emblemàtiques: la creació d'un banc públic, i l'organització d’un banc central.

Això ens dirigeix les sospites cap a un altre enemic emboscat de Catalunya, el conseller d’Economia, l’Andreu Mas-Colell, incòmode perquè els nois d’Esquerra li hagin retocat un pressupost que li havia costat tant de dotar d'una aparença de versemblança: i a sobre que s’hagin de fer dotacions específiques (més d’onze milions d’euros) per a aquest somni d’una nit d’hivern. Doncs bé, la venjança del Mas que en sap era ex -ante: ha procurat des de temps enrere evitar el ridícul de patrocinar les EDE més etèries i impossibles que li demanaven els hooligans.

En efecte, la conversió de l’Institut Català de Finances en un banc públic (ara és poc més que una finestreta de la conselleria) figura en el memorial de greuges convergents des de les eleccions de novembre de 2012. Des d’aleshores no s’hi ha fet, per sort, literalment res. Bé, res més que encaixar amb displicència una moció parlamentària dels republicans que estimulava a fer… alguna cosa. I és que la competència per concedir una fitxa bancària (abans de ser banc públic, s’ha de ser banc) no l'exerceix, malauradament, l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, sinó el Banc d’Espanya. Bé, el Mas que sap de què va la cosa, ni ho va intentar, perquè a la institució de Cibeles no l’entusiasmen les operacions que barregen patriotisme i diners. I ara que (des de l’1 de novembre de 2014) la competència per autoritzar noves entitats bancàries s’ha traspassat al Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), dependent del Banc Central Europeu amb seu a Frankfurt, la cosa no està gaire més clara, perquè abans de concedir-les el MUS evacua les consultes preceptives amb els bancs centrals del Estats membres, o sigui, novament el Banc d’Espanya.

Quant a la creació d’un banc central de nou encuny, a Mas-Colell ja no li cal endossar l'obligació moral de boicotejar-la activament, per bé de preservar el prestigi residual de les nostres institucions: ho ha fet amb el dit petit l’enemic públic número 1 del secessionisme, en Josep Antoni Duran Lleida.

Queda per al final el pitjor dels enemics de Catalunya, la Carme Forcadell. Què hi toca, en aquest assumpte? L’altra esmena rebutjada (sobre “infraestructures crítiques”) és filla directa dels malsons sovietitzants d’un sector de l’Assemblea Nacional Catalana que ella presideix encara, somnis que no ha sabut imposar, la qual cosa acredita la seva enemistat a la pàtria.

Anem a pams. La idea s’eleva per primer cop a instàncies oficials en l’acord per a la desena legislatura signat el 19 de desembre de 2012 entre CiU i Esquerra. En el punt vuitè de l’annex 2, que detalla les EDE a impulsar, hi figura la intenció d' “elaborar un pla per assumir la gestió (…) de les principals infraestructures logístiques que son competència de l’Estat a Catalunya, aeroports, ports, ferrocarril”. Aquesta dèria de tonalitat expropiatòria més que no pas negociadora, es va oblidar feliçment durant bastant de temps. Fins que l'ANC la va rescatar el març de 2014 per al seu projecte de Full de ruta 2014-2015, però en tonalitat de cop de mà: propugnà per a determinats moments del procés sobiranista la realització d' “actes d’exercici de sobirania” com ara “prendre el control efectiu del país”, ports aeroports i altres nusos de comunicació i poder, per part d’uns organismes populars sense cap mena de base legal. El text definitiu del full de ruta va llimar les arestes més agudes del projecte.

L’Estat propi de Mas és un núvol. Les estructures d’Estat han mort

I ara reapareix en forma d’esmena de CiE, que proposa una nova disposició legal “contra les possibles amenaces envers aquestes infraestructures”, buscant empara en una Directiva de la Unió Europea sobre la matèria (la 2008/114). La destrossa que en fa el Consell de Garanties és monumental. Recorda que la directiva es refereix a infraestructures “la pertorbació i destrucció de les quals afectaria greument dos o més estats membres” (pàgina 36), que no és el cas; insisteix en el fet que la competència de seguretat pública “és competència exclusiva de l’Estat” (pàgina 37); que ja ha estat exercida en la llei de 28 d’abril de 2011; i que per tant “el legislador català no pot requerir al Govern [de la Generalitat]” que legisli el que es pretén (pàgina 41). L’única cosa possible fóra elaborar inventaris i catàlegs. Cap acció executiva.

Aquest és el to general del dictamen. Ara el sobiranisme farà de les esmenes succedanis, aparença d’aparences, declaracions de llengua de fusta, jocs de mans per adequar-s’hi, com en la llei sobre la seguretat social: res d’estructures d’Estat reals; res operatiu; executivitat zero; només estudis, catàlegs, etc. L’Estat propi d’Artur Mas és un núvol. Les estructures d’Estat han mort. Visca els inventaris d’Estat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_