“Jo no me’n vaig anar a jugar a golf... vaig invertir els diners en cinema”

Als 54 anys, Goya d’Honor. No és culpa seva, ni espera retirar-se. Però José Antonio Domínguez Banderas (Màlaga, 1960) va rebre una trucada a l'estiu del president de l’Acadèmia i ell no va poder rebutjar l'oferta. “Crec que el reglament dels premis no diu res sobre una edat mínima”, fa broma Banderas, amb l'accent malagueny disparat. “Jo que pentino cabells blancs feia temps que no rebia elogis per la meva joventut”, segueix amb la broma. I llavors es posa seriós: “La meva primera impressió van ser cares, rostres de la gent que m'ha ajudat, criticat, que he conegut en carreteres, en cruïlles de camins, alegries, penes, sacrificis… I bum!, se’t fiquen al cap. Té també a veure amb coses que m'han passat aquest últim any, en les apostes professionals que he fet, en què he xocat contra la crisi, que no han funcionat. Jo no he arreplegat els diners i me n'he anat a jugar al golf a Florida. No. Ho he invertit en cinema. I el Goya em confirma que ho he fet bé”. I remata: “Seria miserable que pensés que em trien per elevar l'audiència televisiva, que sé que alguns ho diuen”.

Així és Banderas, l’imprevisible, l'encantador, el tipus que et fa sentir amic seu, el rialler, l'home capaç de recordar cares i noms i saludar-los correctament. L'actor, productor i director. Li agradaria ser més l'últim, l’apassiona el primer, hi posa tota l'ànima en el segon. També hi ha el Banderas dels mals moments: el que s'acaba de divorciar de Melanie Griffith —“Tant se valen els diners, importa que quedem bé i així ha estat”—, el que no ha vist confirmats en la taquilla espanyola els esforços invertits en la pel·lícula de ciència-ficció Autómata, i el que no ha pogut evitar el concurs de creditors per a l'estudi d'animació granadí Kandor Graphics, productora de la qual era soci i principal rostre públic. “Ha estat dur perquè hi vaig creure, perquè creia que podíem tirar-ho endavant, perquè hi ha gent que es queda a l'atur”. Comenta que al seu al voltant ha sentit la crisi. “Per descomptat. Amics, familiars... Ho notes, et preocupes... T'enfades”. Torna a la seva productora d'animació. “Kandor fa mal. Perquè em van venir a buscar, vaig pujar al vaixell i... El meu pare em deia amb raó que no m’havia de gastar el que no tenia. Ens vam accelerar, Justin y la espada del valor va donar diners... però no prou”.

L'actor se sent estimat, però assegura que també rep bufetades. “Home, és que quan rebo, rebo. Per això no m'he deixat endur mai ni pels èxits ni pels fracassos. Tens un gran èxit de taquilla? Als quatre dies s’ha oblidat. Pateixes un fracàs? Tres quarts del mateix. En la meva professió tot és relatiu. És com la teoria del gargot: en veus un en una paret i el menysprees. Algú entra, diu que és de Joan Miró, i ah!, oh!, la gent hi comença a veure coses especials. He après que el que tinc davant ho veig per mi mateix i a no deixar-me portar pels altres”. I com va el quadre de la seva vida? “Estic força satisfet. Sobretot si miro enrere i penso en les premisses amb què vaig marxar de Màlaga. No em vaig imaginar mai que la meva carrera arribaria fins aquí, hi ha hagut moments en què m'he sentit empès per forces estranyes”. Apunta que en alguna situació fins i tot se sentia “anacrònic” amb el que passava al seu al voltant. “Quin vertigen”.

Un cas a part és si Banderas és amo i senyor de la seva vida i encara més de la seva carrera. “Ha estat complex, perquè als Estats Units jo notava com m’estiraven cap a una banda, mentre intentava superar el desavantatge de l'idioma. Reconec que em vaig aferrar a algun projecte perquè ho havia de fer. No era a les meves mans poder-m’hi negar. Tot i així, crec que en aquest procés no vaig perdre mai ni la dignitat ni l'honra [esclata a riure i un pensa en el dia que va rebutjar Madonna]”.

Ara Antonio Banderas comença una etapa nova. No ha aconseguit aixecar el seu projecte sobre Boabdil, l'últim rei nazarí de Granada, perquè es va negar a rodar-lo només en anglès. “Saps? Ara vull explicar històries meves, del que visc i em passa. Estic treballant en diversos guions alhora, i salto de l’un a l’altre. Hi ha un tema que em preocupa des de fa temps i és difícil d'explicar, per això en faig una pel·lícula: la intoxicació que vivim els éssers humans per la velocitat que hem adquirit en l'absorció d'informació; la falta de personalitat, l'enverinament constant que rebem dels mitjans de comunicació que ens llancen violència, violència, violència, i la possibilitat de posar-hi fi. Paul Auster feia referència en un llibre seu a una breu història de Kafka en què un bon dia un home marxava. Sense cap raó aparent, deixava enrere una feina ben remunerada, una família que estimava i començava a caminar. I en això camino treballant”. No voldrà enviar, així, un senyal de socors? “No, jo no ho faria. La mateixa pel·lícula ja em serveix com a via d’escapament. Com que puc compartir el meu sentiment amb la gent, en expressar-me artísticament ja no tinc per què fugir. Un altre tema que vull rodar són les injustícies compartides: a mi em va cridar molt l'atenció, em va commocionar el cas de Rocío Wanninkhof i com es va lapidar públicament Dolores Vázquez. És una gran metàfora sobre el que vull explicar. No ho faria sobre aquest crim, però sí d’algun cas semblant”.

Banderas acaba. Està pensant en possibles plans a la televisió nord-americana —“Un mitjà ara interessantíssim”—; en si algun dia es desbloquejarà la producció 33 días, en què encarnaria Pablo Picasso durant les jornades que va pintar el Guernica i que dirigiria Carlos Saura (“Ja he treballat amb ell, però mai no “vam trencar” i tenim ganes de retrobar-nos); en algun musical de Broadway; en el muntatge de l'última pel·lícula en què ha actuat (Altamira), a, a… “Em sento efervescent. No hi ha temps per reflexionar sobre el Goya, ja arribaran els nervis”. Això serà a les 23.15, quan Pedro Almodóvar li lliurarà el reconeixement. Ell mateix va demanar que fos el cineasta qui li entregués el seu primer Goya —cinc vegades candidat, no l’ha guanyat mai—. “Sempre que em cridi el Pedro, hi aniré”.