10 anys de BCNegra: nou fites per il·lustrar la revolució del gènere
El festival de novel·la negra celebra una dècada; en repassem els moments més importants
Si Manuel Vázquez Montalbán veiés en què s'ha convertit el festival que va néixer dos anys després de la seva mort com a homenatge a la seva figura literària i al seu detectiu Pepe Carvalho es quedaria al·lucinat. Creat a l'ombra de la Setmana Negra de Gijón, en 10 anys BCNegra ha passat de la modèstia i el només apte per a fanàtics a ser una referència mundial, un escenari pel qual han passat i passen les principals figures del gènere negre. La celebració de la desena edició del festival, que durarà fins al dissabte 7, ens serveix per mirar la novel·la negra i veure com ha evolucionat i com s'ha convertit en el gènere més venut. Molt més que una moda, la ficció criminal ha passat de l'espai marginal a l'èxit absolut. En què es basa aquesta revolució?
1. De la clandestinitat al risc de morir d'èxit
Quan va néixer BCNegra, a Espanya només hi havia un festival dedicat a aquest tema, el de Gijón, pioner i referència durant dècades. Antonio Lozano, periodista i un dels implicats des de l'inici, ho recorda així: "Escriptors, públic i presentadors formàvem una modesta comissió d'investigació. Espais reduïts, pressupostos ajustats i un pica-pica escàs a la festa de tancament. Tot compensat amb il·lusió i entrega". La situació deu anys després no pot ser més diferent. "Fora de Gijón no hi havia res", comenta per telèfon Paco Camarasa, comissari de BCNegra. "No hi havia llibreries, ni clubs de lectura, ni totes les col·leccions que ara hi ha en cada editorial. Gijón segueix sent el far que ens il·lumina, però ara hi ha 14 festivals més". Getafe, Salamanca, València, Conca, Pamplona i una infinitat de punts s'han unit a la festa. Massa? Experts, lectors i escriptors creuen que no.
2. Les editorials s'hi entreguen
Fa una dècada era estrany trobar alguna editorial amb un segell de novel·la negra; el 2015 la situació s'ha capgirat. "Ara, la novel·la negra es publica tant en segells especialitzats com en col·leccions de literatura general: no hi ha discriminació. Abans era estrany publicar novel·la negra, però ara el que és estrany és no publicar-ne", resumeix Anik Lapointe, responsable durant anys de la sèrie negra de RBA i ara al capdavant de Salamandra Black.
BCNegra en té part de la culpa i tota la responsabilitat en un fenomen fascinant: que el principi d'any s'hagi convertit en un formiguer de publicacions per arribar amb un llibre fresc a la gran festa. "La primera setmana de febrer es va triar intencionadament perquè no hi ha res en aquesta data i els periodistes no tenen cap altra nòvia. Què hem aconseguit? Que fa uns anys ningú publicava novetats i aquest any hi haurà uns 20 llibres per presentar a BCNegra", resumeix satisfet Camarasa.
3. Larsson i el botí escandinau
Han venut desenes de milions d'exemplars a tot el món, han portat noms impronunciables de pobles i detectius al llenguatge comú de milers de lectors, la literatura negra dels països del nord d'Europa és el responsable de l'auge del gènere. Han estat sempre a BCNegra. Henning Mankell va rebre el segon Premi Pepe Carvalho el 2007, però va ser el 2010 quan l'explosió de la trilogia de Stieg Larsson va desfermar el fenomen. Aquell any van estar al festival Ann Holt i Arnaldur Indridason. El cercle de complicitat entre aquest boom i el del festival es tanca el 2013 amb la concessió del Pepe Carvalho a Maj Sjöwall.
4. Més i millors lectors i còmplices
Els aficionats al tema criminal sempre han estat un grup una miqueta especial. Ara són una legió, i amb un entusiasme desconegut en qualsevol altre gènere. "Són més, són més llestos, llegeixen millor", observa Camarasa. "L'entusiasme creixent dels lectors de sempre i dels nous adeptes al gènere s'ha notat en blogs, webs, Twitter, en clubs de lectura", resumeix Lapointe.
5. La televisió i la novel·la negra, juntes en el crim
La edat d'or que està vivint la televisió té un marcat caràcter negre. The Wire, Los Soprano, Boardwalk Empire, Fargo, True Detective o Breaking Bad en són només alguns dels exemples. Durant els últims anys s'ha produït una contaminació entre els dos àmbits, reflectida en el festival el mateix any passat en forma de taula rodona. Autors de la talla de Dennis Lehane o Richard Price han passat d'un costat a l'altre amb un èxit notable. L'últim a iniciar el viatge, però en aquest cas de la televisió a la novel·la, és Nick Pizzolatto, responsable de True Detective, creador de Galveston, un dels llibres de l'any en el superpoblat i ultracompetitiu món de la ficció criminal.
6. De Montalbán a Zanón, arriba una nova generació
A finals dels setanta, Montalbán va guanyar el Planeta i Andreu Martín, Jorge Martínez Reverte i Juan Madrid van publicar les seves primeres novel·les. Són els pares del gènere a Espanya. Aquests primers anys del segle XXI, el relleu l'han agafat escriptors com Carlos Zanón, Alexis Ravelo, Rosa Ribas o Víctor del Árbol. "Estan publicant i venent, no en venen 100.000, però venen", assegura Camarasa. I hi ha fenòmens editorials com el de Dolores Redondo. Entre les dues generacions han sabut mantenir el llistó ben alt Lorenzo Silva (responsable, a més, de Getafe Negro) i Alicia Jiménez Barlett, premi Pepe Carvalho 2015.
7. Prestigi, premis i diners. El criminal és 'mainstream'
El gènere negre ha carregat sempre el llast, atiat per certes pràctiques editorials que no hi han ajudat, de ser un mer entreteniment, un germà petit d'altres gèneres literaris de més categoria. Imaginem que els crítics s'oblidaven de Jim Thompson o Dashiell Hammett, però la taca ja hi era. L'entregada immersió de John Banville, Pierre Lemaitre i d'altres en el gènere sembla que ha capgirat la situació.
Els premis i els diners també han arribat. El 2013 es va celebrar a BCNegra un acte titulat El tercer planeta. Quan la novel·la negra s'emporta el premi, que va servir per celebrar que un autor del gènere, Lorenzo Silva, guanyés el Planeta el 2012. Com a mostra de la fortalesa del gènere, un altre jugador de l'equip negre, Jorge Zepeda Patterson, se'l va endur el 2014. La novel·la negra és mainstream.
8. Una constant: l'amor per l'italià i el Mediterrani
BCNegra mai ha oblidat la seva passió mediterrània i, especialment, italiana. Per Barcelona han passat des del 2005 Gery Palazzotto, Massimo Carlotto, Roberto Saviano, Marco Malvadi o Maurizio de Giovanni. Aquesta història d'amor va viure la seva bella culminació l'any passat, amb el lliurament del Pepe Carvalho a Andrea Camilleri, potser el màxim responsable no escandinau del boom del gènere a Espanya. Prova que aquest interès no defalleix és la presència aquest any d'una de les veus més interessants que han sorgit els últims anys en la ficció criminal italiana: Antonio Manzini, ben acompanyat per Donato Carrisi. Petros Markaris, premi Pepe Carvalho el 2012, visionari grec i home que arrossega, literalment, centenars de persones cada vegada que parla i milers cada vegada que escriu sobre la seva maltractada Grècia, completa el panorama.
9. Una altra constant: la corrupció
Com a gènere per excel·lència per preocupar-se de la realitat social, la novel·la negra, i per extensió els festivals, tracten el tema amb especial fruïció. No hi ha edició de BCNegra en la qual no hi hagi actes molt més lligats a la realitat. En aquests deu anys Espanya ha donat molt material a la ficció. Falta per produir la gran novel·la de la corrupció a Espanya, que haurà de ser negra per definició. Aquí, una gota d'esperança: "Fa 10 anys hi havia molt pocs corruptes a la presó. Ara cada vegada n'hi ha més. Qui la fa, pot sortir en una novel·la però a més pot acabar entre reixes", diu Camarasa, comissari i ànima de BCNegra. Feliç desè aniversari.
'Un senyor anomenat John Connolly'
No sé si encaixa com a fita del festival en un sentit global o històric, però la visita de John Connolly el 2010 sens dubte va suposar una fita particular i sospito que també per a tots aquells que es van creuar en el seu camí. Comencem per l'àmbit personal. Quatre o cinc anys enrere havia coincidit per primera vegada amb l'autor irlandès, de visita promocional a Barcelona amb un dels seus Charlie Parker, no aconsegueixo recordar quin –és el que tenen les sèries, exèrcits que solen admirar-se per la força èpica del conjunt abans que per actuacions individuals–, però sí que vaig xerrar amb el seu responsable en una trobada amb lectors a la llibreria Negra y Criminal i que després ens en vam anar a sopar una paella en grup per la Barceloneta, a tocar del mar. S'abusa del terme encantador, un comodí emprat sota qualsevol comportament mínimament afable, però Connolly el va encarnar en totes les seves lletres. Tot i això, la meva impressió és que no hi va haver temps de conversar amb calma i que aquest periodista passaria a aquest limb on habiten tants i tants companys amb els quals l'autor es topa fugaçment en les seves gires internacionals. Gran error. Quatre o cinc anys després, quan l'escriptor va tornar a la capital catalana convidat per Tusquets i el comissari Camarasa, la primera imatge que va deixar en el signant és rebre'l al vestíbul del seu hotel amb un regal: un pack de DVD amb les dues primeres temporades d'una sèrie de televisió que recordava haver-li recomanat durant aquella llunyana paella degustada al costat de la platja.
I ara, l'àmbit col·lectiu. Els assistents a l'acte en el qual Connolly presumptament havia de parlar del Mal en les seves novel·les i aprofitar de pas per promocionar el seu últim llibre traduït, Els amants, es van topar amb una lliçó magistral sobre la naturalesa i les aspiracions del gènere negre, on qualsevol esment al seu propi univers va ser arranjada de cara a retre tribut a la seva major inspiració, el seu déu particular, aquell Ross McDonald que va utilitzar com a fil conductor per conduir el públic a les entranyes del noir. La periodista Laura Fernández i un servidor érem els teòrics encarregats d'entrevistar-lo però, a l'hora de la veritat, els nostres qüestionaris fosos en una llarga cita desenvolupada en una cafeteria del centre de la ciutat van quedar en paper mullat i ens vam limitar a exercir de felices comparses. Des del minut u, Connolly es va aixecar, va agafar el micro i durant una hora va enlluernar tothom amb els seus coneixements i un punt de showman que sap quan col·locar els acudits i on llançar els dards (Dan Brown va ser crucificat amb arguments irrebatibles). Mai aquest periodista, que ja ha participat en un bon nombre d'actes en el festival, ha escoltat el públic riure tant i aplaudir amb tanta freqüència (definitivament això sí que és una fita). En el full de serveis del creador de Charlie Parker també cal ressaltar que va mostrar el mateix entusiasme en una llibreria ben modesta de Terrassa el dia abans (o l'endemà), davant de 15 persones com a molt. Després hem tornat a coincidir a Dublín i a Madrid, m'ha inclòs als agraïments d'un llibre de contes policíacs que va editar perquè simplement li suggeria una autora, m'ha regalat més DVD i m'ha animat a demanar-li que em deixi la casa que té a Maine. I tot això ha fet l'home que potser ha teoritzat millor des de la ficció sobrenatural sobre les arrels i els components del Mal.
Sobre la firma
