Lligats a una roda de foc
El Lliure presenta una extraordinària posada en escena d''El rei Lear', a càrrec d'un Lluís Pasqual tocat per la gràcia, amb una descomunal Núria Espert
El rei Lear comença com un conte. Hi havia una vegada un vell monarca que tenia tres filles; hi havia una altra vegada un fidel conseller que tenia dos fills. Torxes. Tambors. Un eclipsi. Som al temps immemorial dels relats fundacionals, dels arbres que creixen i s'entrellacen. El rei Lear. Quina obra més enorme. No en tinc cap dubte: la millor de Shakespeare. La més rica, la més inabastable, la més valenta. Quina impressionant galeria de bojos, de malvats, de cecs, de cors trencats, de lleials fins a la mort. Com canvien tots, que baix que cauen alguns i que alt que volen d'altres. La gran tragèdia sobre la vellesa, l'udol sota un cel sense déus. L'obra que conté un cosmos i, en la seva furiosa barreja de temes i gèneres, inventa el teatre modern.
Som al Lliure, desbordat de públic. Espai nu, disposició en passadís. Al centre, plataformes a motor que creen i eleven taules, graons, vessants muntanyencs. A banda i banda, una fila de butaques per als membres del cor i els actors que esperen sortir a escena i la contemplen com personatges. A dreta i esquerra, dues obertures que fingeixen l'entrada als camerinos, amb bombetes al voltant del rectangle dels miralls. Camerinos reals, on els còmics, que amb prou feines es deixen veure, es preparen, es canvien de roba. Pantalles a la part alta de les graderies, com claraboies, perquè entri el vent, la llum de tempesta imminent, la música de les esferes.
Un muntatge històric. S'utilitza massa aquest terme, però aquesta vegada ho vaig sentir així, un dels millors 'Lear' que he vist
Un muntatge històric. S'utilitza massa aquest terme, però aquesta vegada ho vaig sentir així: un dels millors Lear que he vist. Lluís Pasqual està tocat per la gràcia últimament: Els feréstecs , El caballero de Olmedo, i ara aquest Lear. La lleugeresa i la densitat caminant juntes. Classicisme i modernitat. Les escenes flueixen, com el corrent d'un riu saltant als ràpids. I les pedres brillen per l'aigua i el sol de la mirada. Històric també per un extraordinari repartiment de 24 actors, sense un desnivell, sense un pas en fals. Al capdavant, i al capdamunt, Núria Espert. La meva admiració per aquesta actriu ja no pot ser més gran. Jo estava cansat la nit de la funció, amb la queixa a la boca, i vaig pensar: “No et fa vergonya? Mira-la. Té gairebé vuitanta anys i és aquí, pujant cada nit aquesta muntanya. Què dic muntanya: aquesta serralada. Calla. Calla i aprèn”.
Un gran ocell de bec feroç i ulls desvetllats. En cap moment la vaig veure com un rei. No em va caldre. Vaig veure una reina, una vella princesa guerrera. Una criatura de llegenda. Una reina violenta, irracional, que recull el que ha sembrat, que embogeix en perdre el control, i aprèn a la intempèrie, però amb prou feines té temps de posar en pràctica el que ha après. Trista, amarga història. Durant el primer terç, Espert resplendeix amb autoritat natural i ens mostra el pitjor del monarca, i el detestem, com toca. Lear es trenca després per les dentegades de la ingratitud i sentim el cruixit d'un arbre enorme enfonsant-se en el silenci d'un bosc. La commovedora fragilitat aflora a la trobada amb el Pobre Tom: “És per les teves filles que estàs així?”. I, ah, quan entra amb bogeria feliç i corona de paper, dansant en l'escena de les flors, com la mare de Bernarda Alba imaginant el mar, com un somni de Doña Rosita: llàgrimes, llàgrimes. Les filles: hi ha maldat però també hi ha raó lògica en la temible Goneril de Míriam Iscla. És la que més surt al pare, diria. (M'hauria agradat conèixer la senyora Lear, per cert). I em tornen ara els riures gairebé orgàsmics de Regan quan brolla la sang, la bogeria alliberadora i fatal d'un temperament fins llavors reprimit: amb quina atroç alegria participa Laura Conejero a la salvatjada contra Gloucester.
El vell enganyat que aprèn a veure-hi amb les conques buides és Jordi Bosch, superb, no només quan li arrenquen els ulls, no només a l'escena del penya-segat: jo em vaig endur a casa la preciosa escena de Lear ja boig, com si l'esperit del bufó hagués entrat dins seu, rient al costat de Gloucester després de la seva resurrecció, tots dos junts, becketianíssims. I tampoc oblido la immensa força de Ramon Madaula com a Kent, el raisonneur desatès que ho deixa tot i es reinventa com un rodamón per seguir protegint el seu rei, fins al final i més enllà del final. Julio Manrique és Edgar, i és la vegada que més bé m'han explicat el Pobre Tom, un boig trencat per la pena, amb aires de Fuso Negro. Manrique està fent una temporada espectacular: primer Timó d'Atenes i ara Edgar/Tom. Sense oblidar el Cheng Ying de L’orfe del clan dels Zhao l'any passat. I l'Edmund de David Selvas, dirigint-se al públic, amb monòlegs excepcionals? Quin dolent més lúcid, mofant-se dels homes que culpen de la seva estupidesa els astres. Quina por als seus ulls quan ensopega i cau per excés d'ambició; quina grandesa en el risc d'aquest miserable jugant-s'ho tot a una carta.
Quina química tan gran entre Núria Espert i Teresa Lozano, el bufó. Un bufó brechtià, que es posa la parròquia a la butxaca
I quina química tan gran entre Núria Espert i Teresa Lozano, el bufó, amb un reflex d'aquell llunyà Pedradetoc de Joaquim Cardona a Al vostre gust del primer Lliure. Un bufó brechtià i cabareter (les cançons, pur Weill, al so de l'òrgan de Juan de la Rubia, hi ajuden molt), que es posa la parròquia en la butxaca. I emociona: és amarg, clava un fart de llenya a Lear però, atenció, no l'abandona mai i el segueix sota la tempesta. Hi ha molta música, a l'escena de la tempesta, a l'obra sencera. La música està cada vegada més present i més ben calçada als muntatges de Pasqual. Després de la formidable intuïció flamenca d'El caballero de Olmedo, aquí se li ha acudit utilitzar un cor que realça sense subratllar, terrestre i aeri, d'actors/cantants dirigits per Dani Espasa. Música i ritme a la traducció de Sellent la versió de la qual signa Pasqual, ritme que a la segona part ens dóna una posada alada, velocíssima però sense acceleracions. Ara veig Lear i Cordèlia a l'escena “de la residència”, Espert en cadira de rodes, recuperant, quixotesca, la lucidesa, i Andrea Ros, també esplèndida, tractant de mantenir-la al costat de la llum. Aquí hi ha Cordèlia sencera, aquí Lear et torna a partir l'ànima. I encara no hem arribat al moment del “mai, mai, mai, mai, mai”! No pararà el dolor? No, amb prou feines uns quants segons, el temps d'afluixar un botó. Al final, el cap vol que el dolor es converteixi en somni, un somni molt estrany, mil anys enrere. Com començava? Hi havia moltes torxes, un rei que embogia, un drac i la seva fúria, i després passaven moltíssimes coses, com si una roda de foc comencés a rodar, i nosaltres lligats a aquesta roda, cap avall. Passava de tot. De tot. Corrin, si troben entrades.
El rei Lear. De William Shakespeare. Direcció: Lluís Pasqual. Intèrprets: Núria Espert, Jordi Bosch, Julio Manrique i Teresa Lozano, entre d'altres. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 22 de febrer.
