Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

L’ermita de Santa Margarida de Valldonzella, en via d’extinció

Els veïns reclamen a l’Ajuntament un projecte per rehabilitar l’edifici

Ermita de Santa Margarida de Valldonzella.

Enmig de la serra de Collserola s’amaga una masia a la qual es pot accedir des del nucli urbà de Vallvidrera. Després d’un recorregut d’un quart d’hora en cotxe, el conductor ha d’aparcar al costat del camí i seguir la resta del trajecte a peu. Mitja hora de passejada després, apareixen les ruïnes. Es tracta de l’ermita de Santa Margarida de Valldonzella, un conjunt arquitectònic originari del segle XIII que durant les últimes dècades ha patit un ràpid deteriorament. Tant, que l’edifici passaria desapercebut per a un passejant distret, a causa de la malesa que l’envolta. Els veïns de Vallvidrera reclamen un pla de rehabilitació del recinte per tal d'evitar que desaparegui. L'Ajuntament, actual propietari del conjunt arquitectònic, no preveu actuar-hi.

El recinte està situat al centre d’una petita vall, a la frontera entre els termes municipals de Barcelona i Sant Feliu de Llobregat. Tant és així, que el visitant pot passar a aquest últim municipi si segueix el camí unes quantes desenes de metres. Els blocs massissos de pedra constitueixen els fonaments de les parets de l’edifici, mentre el totxo en forma la part superior. Les diferents tècniques i materials de construcció delaten l’evolució del conjunt arquitectònic al llarg del temps.

“L’any 2011 es va fer un estudi històric de l’ermita”, explica Josep Mascaró, tècnic del Consorci del Parc de Collserola. “Es va esbrinar que era una capella medieval, propietat del bisbe Berenguer de Palau, que va funcionar com a monestir de l'orde del Cister entre el 1226 i el 1269”. A causa dels conflictes bèl·lics i la inseguretat de l’època, la comunitat de monges que l’habitava es va traslladar a una localització més segura. En aquest nou emplaçament, al carrer del Cister del districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi, es va construir l’actual monestir de Santa Maria de Valldonzella.

L’Ajuntament de Barcelona no té previst actuar en l’edifici

Tot i la mudança, la finca va continuar funcionant com una propietat feudal dedicada a l’explotació agrícola, ramadera i forestal, explica Mascaró: “A la planta baixa hi vivien els masovers, i a la primera, els senyors. A l’edifici principal s’hi sumava una església adossada, on s’impartia missa”. Però tot això va acabar a finals del segle XIX. “Amb l’arribada de la fil·loxera l’activitat al recinte va cessar. La vinya va desaparèixer, i la masia es va abandonar”, relata el tècnic del Parc de Collserola. A partir d’aquell moment comença el deteriorament de l’edifici, que s’ha accelerat al tombant dels segles XX i XXI. "En cinc o deu anys l'edifici podria caure", opina Salvador Ferran, tresorer de l’Associació de Veïns de Vallvidrera.

L’enrunament és evident. A l’esquerra de la nau central es manté la base de l’antiga torre del recinte, que va caure després que la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) expropiés el recinte, l'any 1985. L’edificació, de fonaments imponents, estava rematada per uns arcs de mitja punta. Darrere de la nau principal, la malesa envaeix un pati interior, fet que fa impossible entrar a la part central d’aquest conjunt arquitectònic. Ara bé, no totes les parts del recinte es troben en la mateixa situació. “Tot i que l’edifici hagi anat caient, la part de l’església ha quedat més resguardada”, assegura Mascaró. L’església, adossada a l’esquerra de la torre, té un “altar de pedra de dos metres quadrats, preciós”, assegura Ferran.

Santa Margarida de Valldonzella va quedar abandonada a finals del segle XIX, després de la plaga de la fil·loxera

La CMB va dissenyar un pla per restaurar l'edifici, "però no el va executar per falta de pressupost", explica Mascaró. Després de la seva dissolució, l’Ajuntament es va fer càrrec de la propietat. Fonts del Consistori expliquen que l’Ajuntament de Barcelona no preveu “actuar en aquest indret, dins del districte de Vallvidrera-Tibidabo-les Planes”, tot i que són conscients de les reivindicacions dels veïns per rehabilitar l’espai.

Mascaró explica que l’estudi del Consorci del Parc de Collserola ja incloïa suggeriments sobre com evitar la desaparició del conjunt arquitectònic. “Es podia evitar que la paret caigués mitjançant unes bigues adossades, com les que s’apliquen en les obres de rehabilitació d’edificis. Al mateix temps, la torre i l’església s’haurien de restaurar i consolidar”.

Totes aquestes actuacions, junt amb la neteja dels murs que envolten l'edifici, envaïts per la malesa, haurien d'assegurar la pervivència del recinte, afirma Mascaró. I, un cop restaurada Santa Margarida de Valldonzella, podria servir com una zona de descans, assegura: "Al costat de l'edifici, s'hi podria construir una àrea de lleure tova, amb bancs per menjar. Seria un indret arreglat per fer un pícnic". "L'edifici podria estar disponible per a visites amb cita prèvia", afegeix.

La Corporació Metropolitana de Barcelona va elaborar un projecte per restaurar el recinte, però no el va executar per falta de pressupost

Ferran hi coincideix. I va una mica més enllà: "En el moment en què l'edifici s’estabilitzi, es podrà parlar de donar-li vida. Podria convertir-se en un allotjament de turisme rural dins la ruta de Sant Jaume, que va cap a Montserrat [travessant el parc de Collserola]".

Ferran està convençut que Santa Margarida de Valldonzella i l'espai que l'envolta es poden convertir en una zona de lleure. Ell organitza, junt amb altres membres de l'Associació de Veïns, sortides a les quals se sumen "una quinzena de persones". I no son els únics: "Un dia vam fer una excursió a la zona i ens hi vam trobar amb 20 persones que venien de Sant Feliu". De fet, no és estrany veure passar per la zona ciclistes pedalejant a tota velocitat. Visitants que, algun dia, podrien fer un alto en el camí i gaudir d’una ermita al bell mig de Collserola.