La gran catarsi

Un expresident de la Generalitat imputat amb la seva pròpia família per presumpte delicte fiscal i blanqueig de capitals; el seu successor en exercici, a punt de ser encausat també per desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. Heus aquí un quadre inversemblant que posa a prova la lògica de la vida pública i la mateixa capacitat d'assimilació de la societat catalana. Un escenari de digestió imprevisible, a falta de conèixer la situació judicial d'Artur Mas i dos consellers del Govern.

El fet afegit de la crida a judici de dos pesos pesats de l'era pujolista –Lluís Prenafeta i Macià Alavedra–, processats per suborn i blanqueig en un afer de presumpta corrupció urbanística, completa un marc devastador rematat de forma intempestiva per la sonada caiguda del fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres Dulce. Poques vegades passa tant en tan poc temps.

Tot això en vigílies de la crucial decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el curs de la querella contra Mas i en un clima de provisionalitat i incertesa sobre la continuïtat de la legislatura catalana. "El jutge Ruz fa seure al banc dels acusats la 'guàrdia pretoriana' de Pujol pels seus comptes en paradisos fiscals", titula El Mundo en presentar el cas. “Dos puntals de l'època daurada del pujolisme", diu per la seva banda El Periódico. La gran catarsi judicial de la política catalana.

Desafiament a Montesquiu

"La dimissió de Torres-Dulce constitueix una mala notícia per als que aprecien la separació de poders estatals expressada per Charles-Louis de Secondat, baró de Montesquiu, en el seu clàssic L'esperit de les lleis", afirma La Vanguardia, per qui "el cop de porta del fiscal de l'Estat agreuja la crisi institucional". Igual que la majoria dels mitjans, el diari no dubta a assenyalar la consulta del 9-N com el detonant de la renúncia. "Inclinat a actuar contra el Govern català des del primer moment, Torres-Dulce va veure primer alentida la seva actuació, i després va haver d'assistir a l'anunci de la seva decisió, efectuat per membres de l'equip de Rajoy, que es van anticipar", recorda l'editorialista.

"Les contradiccions i anomalies d'aquells dies catalans van tornar a posar de manifest que és molt difícil creure que a Espanya el poder executiu i el judicial ocupen compartiments estancs", escriu per la seva banda El Periódico. El diari subratlla que "Dulce va anar en el cas Bárcenas més enllà del que amb tota seguretat volien i esperaven el PP i el Govern", i afegeix que "la desconfiança mútua va augmentar amb les discrepàncies sobre la resposta jurídica que l'Estat havia de donar l'envit de la consulta sobiranista catalana".

A més d'incidir en el factor clau del 9-N, les anàlisis i opinions abunden sobre la personalitat del fiscal sortint i els seus desacords amb el Govern de Mariano Rajoy. "La dimissió/cessament de Torres-Dulce ha demostrat el grau d'humiliació que tot l'episodi del 9-N ha suposat per a l'Estat espanyol", escriu David Miró al diari Ara.

"El fet que el dia que la mobilització ciutadana desbordava a Catalunya els límits de la legalitat el seu principal defensor, el fiscal general de l'Estat, fos al cinema mirant una pel·lícula és gairebé pitjor que la votació en si", afegeix el periodista. "Quina capacitat de dissuasió pot tenir un Estat que quan necessita un fiscal resulta que té el mòbil desconnectat i després no és capaç de quadrar els fiscals catalans?", Prossegueix Miró, que no dubta a afirmar que "al PP li cal (...) un mercenari de la justícia (ells en dirien un patriota) i no un aficionat als westerns que només accepta fer de John Wayne en somnis".

L'Ara situa, però, el cas en el context de la crisi general entre el poder executiu i el poder judicial. "Revolta judicial contra les ingerències del govern Rajoy", titula el diari, que a més de la dimissió del fiscal destaca amb relleu la protesta dels jutges del Tribunal Suprem per les declaracions del ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre l'excarceració de l'etarra Santi Potros.

A més de subratllar aquest fet, Xavier Bosch apunta altres claus sobre la gestió de Torres-Dulce i s'interroga sobre la suposada "valentia, independència i integritat" del fiscal caigut. "Davant de les pressions hauria decidit tocar el dos però el paper d'estrassa que ha fet la Fiscalia amb la infanta Cristina es una taca grossa, del color de la vergonya. Per què s'ha rendit Torres-Dulce? Elemental, estimat Watson", escriu el periodista amb intenció.

Seqüeles del 9-N

La premsa madrilenya s'esplaia sobre el succés, que acapara amb escreix les portades i els editorials dels principals diaris amb gran èmfasi en la clau del 9-N. "Torres-Dulce se’n va sense esperar que els jutges imputin Mas", titula l'ABC a la portada. L'opinió del diari és categòrica: "El detonant ha estat la confusa i ineficaç actuació del Ministeri Fiscal davant els delictes –notoris i flagrants– comesos per les autoritats catalanes abans i després de la consulta separatista del 9-N", escriu l'editorialista. "El saldo d'aquest episodi de desafiament a l'Estat ha estat la impunitat absoluta, la crisi interna de la Fiscalia i la desautorització del seu màxim representant", afegeix.

La dimissió del fiscal Torres-Dulce ha culminat l’enèsima successió d’esdeveniments en cadena en pocs dies

El Mundo jutja d'una altra manera el paper de Torres Dulce, a qui presenta en el seu editorial com "un fiscal rigorós i independent que deixa en entredit el Govern". El diari també es remet al cas del 9-N per explicar l'estampida. "El dimitit fiscal general era partidari de presentar una querella contra Artur Mas per la convocatòria de la pseudoconsulta, però el Govern el va aturar pensant que Mas es faria enrere", explica l'editorialista.

Els Pujol-Ferrussola, al banc dels acusats

La dimissió del fiscal Torres-Dulce ha culminat l'enèsima successió d'esdeveniments en cadena en pocs dies, aquest cop la setmana prèvia al tradicional parèntesi nadalenc. Després de l'àmplia difusió de l'informe de l'Agència Tributària sobre el patrimoni de la família Pujol-Ferrussola, la imputació formal de l'històric líder nacionalista i gairebé tots els membres del seu clan familiar ha copat l'atenció mediàtica.

"Pujol, primer president imputat per delicte fiscal", destacava a tota pàgina el titular de portada de La Vanguardia. "Una família davant els jutges", deia la crònica del dia, que subratllava que "vuit dels nou Pujol Ferrusola ja estan imputats en processos judicials". "Frau fiscal i blanqueig", deia El Periódico amb gran relleu tipogràfic, mentre l'Ara destacava que la jutgessa que imputa la família Pujol "qüestiona la veracitat de la confessió de l'expresident sobre l'herència".

La premsa de Madrid concedia gran relleu al cas i posava l'accent en les consideracions de la magistrada sobre la misteriosa herència. "No deixa de ser sospitós que els fons (ocultats a Hisenda) provinguin d'una herència de més de 30 anys sobre la qual no s'aporta documentació", assenyala El Mundo.

L'impacte del cas és notori. "A Barcelona ja ningú es declara pujolista, però el que ha passat és molt gros", escriu Enric Juliana a La Vanguardia. "Aquest sobtat decaïment de la narració sobiranista, aquest espès combat de judo entre CiU i ERC, aquesta preocupació general per la irrupció de Podem a Catalunya, aquestes possibles eleccions anticipades al març, sense llista unitària, que Mariano Rajoy està esperant per poder proclamar, més alt i més fort: 'O nosaltres o el caos'", afegia el cronista.

Mar de fons

En mitjans sobiranistes també hi ha mar de fons. "Si la majoria sobiranista aspira a eixamplar-se necessita marcar una frontera molt nítida amb les velles maneres de fer en política que van caracteritzar l'època pujolista", escrivia David Miró. "Desterrar tant el sectarisme com el paternalisme, l'opacitat i l'arbitrarietat administrativa, tota forma d'essencialisme i victimisme mal entès", afegia el periodista, per qui "el nou país serà molt diferent del passat o no serà".

En aquest escenari trepidant, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha servit l'última enquesta sobre l'estat de la qüestió. Mentre que Artur Mas i Oriol Junqueras seguien temptejant el terreny després de la treva del debat pressupostari, les dades demoscòpiques certifiquen l’aparent fase de refredament del "procés" i la volatilitat de les expectatives de vot davant d'unes eleccions anticipades. El no a la independència s'imposa per primera vegada al sí des del gir sobiranista el 2012 (el 45,3% dels ciutadans votaria no, mentre que el sí obtindria el 44,5%) i CiU remunta fins avantatjar ERC en tot just un punt.

Com ja va dir Heràclit al segle VI (aC), "res no perdura, tot flueix"…