_
_
_
_
_
entrevista

Xavi Hernández: “Amb aquella rivalitat Barça-Madrid vam oferir mala imatge”

De cara, obert, allunyat dels complexos i les declaracions fugisseres o mecàniques dels futbolistes, Xavi Hernández parla amb la mateixa transparència amb la qual juga Prop d'abandonar l'elit, no defuig cap tema polèmic: del 9-N a la tensió Barça-Madrid en època de Mourinho Un dels millors futbolistes espanyols de la història es mostra en pau i desitjant gaudir del que li queda als camps

Jesús Ruiz Mantilla
Xavi: "Sóc amic d'Iker Casillas".
Xavi: "Sóc amic d'Iker Casillas".Vanessa Montero

És com juga. Xavi Hernández, 34 anys, per a molts el millor futbolista que trepitja els camps, és com juga. Noblesa, destresa, estil, senzillesa i solidaritat podrien definir el toc que ha donat el Barça al món. Però el fet que respongui a aquests apel·latius a l'estadi està directament relacionat amb la seva actitud a la vida. Campió de tot –set Lligues, tres Champions, dues Eurocopes, un Mundial…–, no és casualitat que totes les jugades del FC Barcelona i la millor selecció espanyola passessin per les seves botes. El noi humil de Terrassa –compromès ara amb la Fundació La Caixa en tasques solidàries– sap que està esgotant els últims glops de gespa. Però el seu futur queda clar: “Està relacionat amb el futbol”, diu.

En què consisteix això de ser ambaixador de La Caixa? Jo col·laborava amb diverses ONG, però vaig creure que era millor centralitzar-ho tot en una activitat. Tal com està el país, a mi m'agrada ajudar, contribuir amb gestos altruistes i, com a mínim, fer-los bonics i ben armats. Em van proposar ser ambaixador de l'obra social de La Caixa i ajudo en qualsevol cosa: malalties, síndrome de Down...

No té pinta de ser algú que sàpiga dir no. Em costa, eh, em costa; ho he vist a casa. El meu pare, de vegades per ximpleries, es complica. Som generosos, m'han inculcat això i, encara més en la posició en la qual estic. No suposa res, home, estic en una situació privilegiada. És l'educació que em van donar.

Quina? La que vam poder rebre en un pis molt petit. Érem vuit comptant els avis, en 100 metres quadrats. Ho compartíem tot, el lavabo, el raspall de dents, l'habitació, la roba. Havia de ser així: un ambient altruista, generós i empàtic en el qual xiuxiuejàvem si algú dormia al costat o estava estudiant.

El seu pare era un home de futbol. Totalment. El futbol és en part així, com que és un esport d'equip has de mirar pel company abans que per la teva individualitat.

Vostè ho ha fet més que ningú. Jugar pels altres. Per això potser no ha estat prou reconegut en la seva pròpia singularitat. El perjudica la solidaritat? Doncs jo crec que he estat molt reconegut, no només a Espanya. Allà on vaig. Ara que tinc més temps i no estic a la selecció, me'n puc anar un cap de setmana fora i sento aquesta admiració. L'altre dia un francès, pel carrer, em va dir: “I tu, com és que no has guanyat la Pilota d'Or?”.

A això em referia precisament. Pesa? Jo, de debò, he tingut la sort de superar els meus somnis. Mai m'hauria imaginat que arribaria a estar al podi d'una Pilota d'Or com a candidat i així ha estat, no ho havia pensat mai a la vida. Supera les meves expectatives, sóc immensament feliç pel que he aconseguit. Col·lectivament ho hem guanyat tot, era impensable. Si m'ho diuen el 2004, quan em criticaven tant al Barça com a la selecció, no m'ho hauria cregut.

Vostès han estat, perdó pel passat, la generació més brillant de la qual ha gaudit el futbol espanyol. No, ja, entenc que després del Mundial del Brasil es tanca un cicle.

Si hagués sabut que al Brasil aniria tot així, m’hauria retirat de la selecció abans”

És conscient que ha passat a una altra vida? A la selecció sí, em queda poc futbol, esclar. M'ho noto al cos, em costa més recuperar-me, he de dosificar l'esforç, no tinc l'empenta per jugar cada tres dies. Ho noto.

Això es viu amb naturalitat o amb trauma? Anteposant la intel·ligència potser a les sensacions? Vas madurant. Els futbolistes ho fem abans d'hora. Per sort i a força de castanyes, ja que ens jutgen constantment. És la vida. Rebem des de joves. Jo ja m'ho vaig plantejar a l'Eurocopa del 2012. L'hi vaig dir a Vicente del Bosque: “Mira, ja no m'ho passo tan bé i prefereixo deixar pas…”. “Però què dius, home. T'ha entrat la depressió?”. I jo: “No, que no, míster, és que ho he raonat molt”. I ell: “Però, per Déu, si aquí ets molt important…”. Després, esclar, del que vam viure al Brasil, si ho hagués sabut, m'hauria retirat llavors. Però també és veritat que aquests dos anys els he viscut amb una il·lusió tremenda, encara que va sortir tot a l'inrevés. En fi, que ara estic molt més tranquil, baixes la tensió, gaudeixes de la dona, la família, els amics…

O fa vostè una entrevista com aquesta, poc després del 9-N. A qui se li acudeix, perquè, esclar, l'hi he de preguntar. No passa res, sense problemes.

Als futbolistes, òbviament, no els agrada parlar de política, els incomoda. El problema són les conseqüències, després t'etiqueten.

Jo el recordo a vostè dient: Visca Espanya! Va ser després de guanyar un gran títol amb la selecció. Sí, esclar, i ho vaig sentir així. Bé, potser veníem d'haver-nos pres unes cerveses, però vaig voler dir també visca el futbol espanyol i la nostra selecció, que ens ha donat tant.

Home, també va sent hora d'exclamar: visca Espanya! i visca Catalunya! alhora i que no passi res, no creu? Doncs sí, també. Jo vaig anar a votar el dia 9 perquè ho considero un pas important per a Catalunya. Demanem una consulta legal i oficial, i ens l'haurien de donar. És tan senzill com si et truca un amic i et diu que es troba malament, i tu li penges el telèfon. Això li passa a Catalunya amb Espanya. Som amics, conformem un mateix país: escolta'l. Però sembla que s'obstinen a negar-nos-ho tot. Si és un assumpte que es resol dialogant. Vaja, jo ho veig així. Necessitàvem votar i ser escoltats, compresos. Només això.

Tornant al camp… Vostè veu la vida amb naturalitat, s'esforça a plasmar aquesta senzillesa jugant i el que aconsegueix és que tot funcioni de manera excepcional. Quin és el secret? Sóc autoexigent i molt perfeccionista en tot. De vegades, encara que cregui que hem estat molt bé, m'obstino a corregir jugades perquè la propera surti millor. Al Barça, el notable no val, ha de sortir tot de matrícula. Jo peco d'aquesta autoexigència i la demano en familiars i amics, fins que me n'adono i dic: “A veure, ui, bé, baixa una mica”. Però és que a mi m'han exigit tant i m'han condicionat tant que espero el mateix. Amb un notable, torno a casa preocupat.

Potser al Brasil va passar això i es van deixar notar absències en les quals pocs cauen: vostè ho ha reconegut. En aquesta columna vertebral de la selecció s'ha trobat a faltar Puyol al clatell, demandant-los aquesta excel·lència? Ha, ha, sí… Però bé, hi ha passió, eh.

Tanta com la d'aquest monstre? Mira, en el futbol, quan les coses no surten bé, els que no hi són són els millors. I no és just. És clar que quan ho diuen de tu, t'agrada, però és injust. Al Barça no és que falti Puyol, falten moltes altres coses: cohesionar, hem fitxat gent nova, hi ha un entrenador amb matisos que requereixen temps, és un tema de conjunt. Ni Messi sol canvia un partit moltes vegades. La gent hi ha moments que no ho entén. Haver jugat et dóna una altra visió.

Per afrontar des d'una banqueta l'altra vida que l'espera? Home, jo em veig en el futbol.

Quan tot s'acabi, què pensa fer? Em vull formar, humanament i futbolísticament. Aprendre anglès, per exemple.

Però això ja fa temps que ho diu. Encara no ha prosperat? Si em preguntes alguna cosa, t'entenc, però parlar em costa.

Per la vergonya de sentir-se ridícul? No, tinc bastanta cara per a l'anglès. Jo em dono l'alegria d'equivocar-me, perquè, de vegades, sóc tan autoexigent que, en fi, aprens de l'error. Però bé, millorar l'anglès i treure'm el carnet d'entrenador o director esportiu perquè, al cap i a la fi, és un món nou. Li passa a Puyi, jo parlo molt amb ell i es queixa: “És que és clar, no trobes de vegades el que t'omple. Ens agrada tant jugar, que no et situes”.

Amb aquella rivalitat Barça-Madrid vam oferir una molt mala imatge”

Ell sempre estava ben situat. Jo vull quedar-me en el futbol. Cruyff em va dir un dia que el més bonic en la nostra vida era jugar, però que el que més a prop quedava d'aquesta sensació era entrenar. M'agrada aixecar-me i saber que faré olor de gespa, sentir el toc de pilota: és la meva vida.

D'aquí a 5 o 6 anys, potser estem parlant del Barça de Xavi com parlàvem del de Guardiola? No ho sé, home, tant de bo. I encara més en aquesta casa, el que sigui.

Per cert, la casa d'abans, m'ha explicat que feia 100 metres, i en la que viu ara? Doncs… 180.

Un pis cèntric? Al costat del camp.

Hi va caminant? No puc, tot i que si surto a El Corte Inglés amb la Núria, la meva dona, o a la cavalcada de Reis o si he de passejar per Terrassa em poso una gorreta i el 80% de la gent no em coneix.

180 metres? Per què més? Ara, no és vostè el típic futbolista fantasma que necessita una mansió? No, bé, escolta, a la vida, ja ho sé, existeix el tòpic de futbolista analfabet i ximple, doncs no és així. També hi ha gent que li agrada presumir, però com en tot. Fins i tot hi ha polítics ostentosos i n'hi ha d'humils.

Bé, no me'n parli. Ja, per no entrar en una altra cosa. Jo sóc natural, no m'agrada amagar-me de res. Cadascú, el que necessiti.

En 180 metres els cap un bressol. Sí, sí, però encara no, estic molt bé ara amb la meva dona, molt bé, em vaig casar fa dos estius. Ens coneixem des dels 17 anys i hem estat ara sí, ara no, m'entens? I al final, ha sorgit.

Vostè, que en futbol es defineix com a romàntic, també ho és en l'amor? Sí, sí, ho sóc, ho sóc. Em superen molts, però m'encanta l'estabilitat, ser lleial, sentir-me bé.

I tan tranquil que posa nerviós els que l'envolten? Home, t'has de dominar, però és que jo, en situacions límit, els amics em diuen: “Tio, és que no t'alteres per res?”. Bé, mira, la processó va per dins. Sóc meditatiu, vaig pensant en coses tot el dia.

En què? En tot, en la família, en els amics, en els pilars bàsics. I en el futbol. Tres pilars.

I en aquest país envoltat d'aprofitats, com se sent? Doncs decebut. Veus que la corrupció que hi ha hagut, que hi ha, i espera't…, dónes el vot i t'emportes un desencís molt gran, la veritat.

Tant perquè un dia arribés a votar Podem, per exemple? (Esbufega) Jo crec que Espanya necessita un canvi. No sé quin, però el necessita. Hem passat 30 anys d'un partit a un altre, pràcticament, i t'adones que ens han enganyat.

Xavi Hernández

Terrassa, 1980. Va entrar al Barcelona amb 11 anys i hi ha viscut tota la seva carrera esportiva. Va debutar al primer equip amb Van Gaal (1998) i aviat va haver de substituir Guardiola al seu lloc. Precisament, després, amb l'entrenador català, Xavi va organitzar des del centre del camp el que ha estat considerat el millor equip de la història. Igual que a la selecció espanyola. Va debutar amb Camacho, però va ser amb Luis Aragonés i Del Bosque amb qui va passar a ser eix fonamental per guanyar dues Eurocopes i un Mundial. Considerat el millor jugador creatiu del món quatre anys, amb el Barça ha guanyat tots els títols possibles, incloses tres Champions i set Lligues.

Vostè que reivindica la noblesa i l'estil al camp, com els definiria? Què són? I encara més en un món on tot funciona igual i en el qual a alguns futbolistes els porten fons d'inversió. Sí, hi ha casos de tot. Jo no em veig aquí, en aquesta tessitura, però és que hi ha gent que ve de països amb situacions complicades i els poden enganyar fàcilment: mira, firma aquí, que et portaré a Europa. Però amb el 50%. Vine al paradís… I firmen qualsevol cosa. Els d'aquí no ho necessitem. Quant a la noblesa, el que vaig veure a casa, però també he tingut la sort de creuar-me amb entrenadors molt lleials. Els meus formadors, Joan Vila al Barça, el meu pare futbolístic. Van Gaal, dels tios més honestos que he vist a la vida. Guardiola, Tito, Del Bosque, Luis Aragonés, una passada… Podies pensar sense coneixe'l que era un ogre, però t'estava ajudant. Li trucaves per preguntar-li com estava i et responia: “I què vol?”. “No, no, míster, és per veure com està”. “Sí, però i què vol, per què truca…?”.

Vostè és més aviat empàtic, dels que truquen a la gent per veure com els va? Ara sóc més del WhatsApp aquest, tot el dia. M'han criat així. Per als altres és una virtut, és l'hòstia, però, per a tu, gairebé és un defecte perquè estàs patint tota l'estona pels altres. Els meus pares són així, molt. La meva mare és un tros de pa. És la persona més altruista que he vist a la vida. La gallina i els pollets, viu pels altres, ho ha fet tota la vida.

I de rareses, n'hi queden? Anar a buscar bolets.

Home! Tampoc cal preocupar-se per això. Ah, no? Doncs a mi m'ho destaquen com a raresa, igual que em diuen el jardiner, perquè m'entesto a veure com està el camp. El futbol és l'únic esport sense norma per a la superfície. També sóc molt tossut i molt impacient, les coses es fan ja. No vull que s'allarguin. He anat tant a remolc d'horaris que valoro el temps lliure una barbaritat. El passo amb la meva dona, ella és com jo, tranquil·la, sembla del Carib, no s'altera per res, increïble. Em poso més nerviós jo que ella, parsimoniosa, es pren el seu temps per esmorzar, és el millor, de debò.

Ara que hi caic, i canviant de terç, això de l'anglès m'ha donat una pista: se'n va a Nova York. Aquest estiu vam estar a punt d'anar-hi, va ser Luis Enrique qui em va convèncer perquè em quedés. Ens n'anàvem ja. Va ser molt clar: si t'ho mereixes, jugaràs. Doncs com ha estat tota la vida, no? Va ser molt honest.

Però, a veure, arriba aquí Luis Enrique, es troba amb Xavi, i no el tracta com si fos un igual? Em tracta molt bé, molt bé. Amb un respecte total. Em diu Pelopo. M'ho ha dit tota la vida, quan jugàvem junts, també, sí. Els companys d'ara em diuen Maqui perquè estic tot el dia: màquina, màquina! Però ell, Pelopo, perquè la seva generació em deia així.

I tot i això, a ell el fregeixen des que va perdre al Bernabéu. Jo el veig tranquil, però és que això és el Barça, aquí et criticaran. Això al vestidor ho parlem; no cal estar pendent dels elogis ni de les crítiques.

Ja viu de la glòria del passat? No, no es pot viure així, el futbol és el present. Pel que fa a l'ego i a la tranquil·litat personal, molt bé. Ho he guanyat tot, no? Però continuo en tensió. Llegeixo els diaris esportius cada matí, sé que m'hi trobaré crítiques i m'agrada afrontar-les. Pateixo, m'hi implico. No sóc d'aquests que passen. Penso què podem millorar, com podem conquistar la gent.

Recorda aquella situació en la qual vostè havia de substituir Guardiola en la seva posició i tothom sembrava la zitzània? Ara vostè ho deu estar vivint des de l'altre costat. Qui veu amb possibilitats? Era clar que vostè en seria l'hereu. És difícil, però això em va condicionar a l'hora de jugar, buscava ser jo mateix i els altres em veien com el nou Guardiola. Perseguia la naturalitat. Dir jo ara qui veig com a substitut seria superb per part meva. Mires el Barça i n'hi ha que poden fer carrera 10 anys: Busquets, 26 anys; Sergi Samper, Iniesta, Rafinha…

No hem de pensar que podem guanyar sempre”

Tornarà Thiago? Ho veig difícil, una vegada te n'has anat, tornar és difícil. Però hi ha un nivell extraordinari i si mirem la selecció, veiem que el futbol espanyol ha crescut, però a un estat fabulós, perquè ens ho hem cregut. Ja no existeix la mala sort ni la negativitat, ni excuses com l'àrbitre o els penals, el que sigui, ens ho hem tret de sobre. Tampoc hem de pensar que podem guanyar sempre.

Qui es va saber retirar a temps va ser Guardiola, de la banqueta del Barça, em refereixo. Mai se sap, potser es queda dos o tres anys més i surt bé.

Deien que ja no se sentia amb capacitat de motivar els que ho havien guanyat tot. Jugar contra nosaltres mateixos, és a dir, contra el que havíem aconseguit en l'etapa de Guardiola, ja és difícil per si mateix. Però la motivació mai es perd, jo estic il·lusionat. Em miro la classificació, faig les meves càbales, em fixo en els contraris, una travessa mental, com una pitonissa.

Però això és estar motivat o ser perfeccionista? Les dues coses. I la plantilla, també. Jo els veig com entrenen, i a mi m'agrada aquesta gent, tio.

Ho dóna el gen de la Masia. Com van ser aquells anys? Jo no hi dormia, de vegades m'hi quedava a dinar. Tan intensament no ho vaig viure. Parlant amb els interns, va ser molt dur. Si jo tinc una criatura, visc a Osca i el meu fill haurà de passar per això, crec que no el deixaria. Però no aquí; enlloc.

No? És difícil, l'arrenques del seu ambient. És complicat per als pares també, eh. És dur, i això que aquí et tracten com ningú, alerta.

Vostè, per exemple, si no hagués arribat, tenia un pla b? Jo és que sóc molt tossut, m'obsessiono.

Com quan Iker Casillas i vostè es van entestar a pacificar l'ambient després d'aquells merders Madrid-Barça en l'època de Mourinho? Em va trucar ell dient que què passava. Jo li vaig respondre: “Tot bé?”. I ell em va saltar: “No, tot bé, no”. Ens vam deixar anar de tot. Bé, el normal, no? Però al final van convenir que no podia ser, que estàvem oferint una molt mala imatge, feia pena. Que intentaríem calmar els ànims, parlar amb els companys i tranquil·litzar-nos. Era una imatge molt fluixa per al futbol mundial, ens miren criatures de tot el planeta. Es fixen en nosaltres, en cada gest. De la mateixa manera que volen unes botes com les nostres, podem traspassar-los ànim de baralla, i això no.

La rivalitat, d'acord, però el rancor… Jo sóc amic de l'Iker, estem en contacte. Ens felicitem pels títols. Tots volíem guanyar, però no val a qualsevol preu. En això tots vam ser culpables, compte, eh. No pots dir que només ho va ser qui va atiar el foc, perquè al final, el gest, l'acció, la fas tu, i no pot ser. Cadascú som amos dels nostres actes, i aquí estàvem actuant malament tots. A part que després havíem de formar pinya a la selecció i en això es va posicionar molt bé Del Bosque per calmar-ho tot.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jesús Ruiz Mantilla
Entró en EL PAÍS en 1992. Ha pasado por la Edición Internacional, El Espectador, Cultura y El País Semanal. Publica periódicamente entrevistas, reportajes, perfiles y análisis en las dos últimas secciones y en otras como Babelia, Televisión, Gente y Madrid. En su carrera literaria ha publicado ocho novelas, aparte de ensayos, teatro y poesía.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_