_
_
_
_
_

Ocàs daurat d’una diva

Asseguda en una butaca de casa seva, Montserrat Caballé assegura que no vol sentir a parlar de retirada. Després de passar per quiròfan dues vegades en dos anys, la soprano, de 81 anys, afirma que pensa morir-se als escenaris

La soprano Montserrat Caballé, en una actuació el 2011.
La soprano Montserrat Caballé, en una actuació el 2011.Frank Hoensch (Getty images)

Montserrat Caballé ha viscut amb il·lusió, agraïment i emoció l'homenatge que el Teatro Real de Madrid li va dedicar dimarts, però també amb cert aclaparament. “El públic va ser molt general i al final, tots volen saludar-te i explicar-te la seva relació amb mi i a mi, quan vénen així, en processó, m'atabala molt no poder dedicar-los el temps que es mereixen”, diu amb el millor dels seus somriures. Al saló de casa seva, a Barcelona, descansada i tranquil·la, transmet un optimisme vital contagiós. Té tanta passió per la música que no vol ni sentir a parlar de l'adéu. “No penso retirar-me mai”, diu amb una convicció que no deixa ni una escletxa per al dubte. En l'entrevista que Gemma Nierga li va fer al programa Ara com ara de la Cadena Ser l'endemà de l'homenatge, va quedar surant en l'ambient la sensació que, potser, planejava una retirada imminent. “Quan un està en l'ocàs de la seva vida, com jo que tinc 81 anys, camí de 82, aquesta és l'edat en la qual més o menys tots emprenem el llarg viatge, i suposo que un dia o un altre em tocarà. [...] Potser sí que ha arribat el moment de poder descansar”, unes paraules que deia al programa i van impressionar els oients. Res més lluny de la realitat.

“És que les seves preguntes, que eren molt boniques, eren molt pessimistes, com d'un adéu i jo vaig dir, doncs bé, tinc 81 anys, com no sigui una d'aquestes persones que arriben als 100, quan em toqui em tocarà. No pots pensar que ets a la flor de la vida amb 81 anys. Però una retirada, de forma premeditada... ni parlar-ne, no entra ni als meus plans ni en la meva forma de viure. Parlar de retirada és com parlar de tancar una vida. I jo penso morir-me als escenaris”, afirma amb un optimisme desbordant.

Assegura que ni vol ni pot viure sense la música, sense l'energia de l'escenari, sense el contacte amb el públic. “De debò, és que no m'imagino aquí asseguda en una butaca dedicant-me a veure la televisió o a fer mitja”, diu entre rialles. Explica que veu molt poca televisió: “Hi ha molta crítica, molta informació, però busco programes que m'expliquin coses, ja sigui d'història, de la naturalesa, de l'univers, de la vida dels animals, però la veritat és que no n'hi ha gaires. Això sí, procuro no perdre'm un bon partit de futbol, especialment si juguen els tres bons, el Barça, el Reial Madrid i l'Atlètic”. I sobre la possibilitat d'anar a algun programa del cor –n'ha rebut algunes invitacions– respon amb molta diplomàcia: “És que no tinc temps”.

Montserrat Caballé durant l'homenatge rebut al Teatro Real a Madrid, dimarts passat.
Montserrat Caballé durant l'homenatge rebut al Teatro Real a Madrid, dimarts passat.Javier del Real (EFE)

La diva catalana està de molt bon humor –“és que dimecres, durant l'entrevista per ràdio, tenia tos, feia fred i no em trobava gaire bé”– i els seus ulls s'il·luminen quan parla de música, la seva passió i la seva vida. De fet, està planificant els detalls de la seva imminent gira europea, un recital líric en el qual compartirà escenari amb la seva filla, la soprano Montserrat Martí, i el tenor Jordi Galán, acompanyats al piano per Ricardo Estrada. La nova aventura s'iniciarà el 13 de gener al Teatro Arriaga de Bilbao i al llarg del 2015 inclourà cites en moltes ciutats europees. “Em fa molta il·lusió cantar al Teatro Arriaga, perquè els meus problemes de salut em van obligar a cancel·lar la meva actuació dues vegades els dos últims anys”, comenta. “Em trobo millor, però la mobilitat [va patir dues operacions molt delicades durant els dos últims anys] va molt lenta, haig d'esforçar-me una mica més per poder ser autònoma”. Durant els últims mesos també ha estat imputada per haver defraudat a l'erari públic més de mig milió d'euros. L'artista va dir que vivia a Andorra el 2010 per eludir el pagament d'impostos. “D'això no en vull parlar. El procés segueix el seu curs”, és l'única cosa que apunta sobre l'assumpte.

Caballé és una de les poques dives en actiu que ha entrat en la història de l'òpera, i això ho reconeixen fins i tot els seus més detractors furibunds, que fa anys que vaticinen el seu final com a cantant. Hauran de seguir esperant uns anys més, perquè la soprano, que va debutar professionalment el 1956, pensa seguir al peu del canó. “Els records són bonics, però prefereixo mirar al futur amb optimisme, el que importa és l'avui i el demà. Si no puc cantar una obra, en busco una altra, perquè fa molts anys que trec de l'oblit partitures meravelloses que després s'han quedat en el repertori de molts cantants”.

Malgrat els problemes de salut i mobilitat, està preparant una gira europea amb la seva filla

No li falten ganes ni tenacitat, perquè des de molt jove l'esperit de lluita i l'amor per la feina ben feta formen part de la seva actitud personal davant la vida. Recorda bé la seva primera actuació al Liceu, el 7 de gener del 1962, quan va protagonitzar l'estrena a Espanya d'Arabella, de Richard Strauss. No era una novella, ja acumulava sis anys de dura carrera professional a Basilea (Suïssa) i Bremen (Alemanya). Han passat 52 anys des d'aquest debut al teatre de la seva ciutat i en gairebé sis dècades de carrera ha ofert al voltant de 4.000 actuacions.

És vista com una llegenda viva de la història de l'òpera, però ella ho veu des d'una altra perspectiva. “No em considero una llegenda de l'òpera, ni tampoc l'última diva, com de vegades escriuen els periodistes. Cada època té els seus divos i en el meu cas l'única cosa que he fet és fer bé la meva feina, tan bé com sigui possible, al nivell més alt”.

Molt ha canviat el món de l'òpera durant les últimes dècades, i cada vegada apareixen més divos prefabricats per la indústria del disc que amb prou feines duren dues o tres temporades, són divos d'un sol ús. “A nosaltres, els de la vella guàrdia, ens sorprèn molt que avui dia no s'estimi el compositor i la creació que ha fet, perquè gràcies a ell ets en un escenari. Hi ha qui prefereix el lluïment personal, o només pensa en l'èxit propi. Molta gent va al teatre no a veure La bohème de Puccini, sinó a veure determinat cantant fent aquesta òpera, i et parlen de la veu, de la posada en escena, però no de Puccini, que és el veritable geni, el que fa possible que tu cantis una música meravellosa. I el que no has de fer és trair-lo i transmetre tan bé com sigui possible el missatge escrit a la partitura”.

Montserrat Caballé, homenatjada a Nova York, amb el tenor Plácido Domingo.
Montserrat Caballé, homenatjada a Nova York, amb el tenor Plácido Domingo.

Caballé sap per pròpia experiència que una desqualificació total sobre les possibilitats d'una veu pot ser molt traumàtica. Recorda com si fos ahir mateix el dia en què un cèlebre agent artístic li va dir després d'una audició a Roma que no servia per cantar òpera i que el millor que podia fer era tornar a Espanya, casar-se i tenir fills. “M'ho va dir així mateix. Jo era molt jove, tenia 21 anys, era molt tímida i després de l'audició a Roma em va dir: ‘Miri, vostè té un so molt bonic i segurament canta molt bé, però no té caràcter per estar al món de l'òpera’. M'ho va dir així mateix. És més, em va dir: ‘Se n'ha d'anar-se a Espanya, casar-se i tenir fills, vostè pot ser una mare perfecta’. Vaja, que l'home no em va donar mals consells, reconec que eren bons consells per la impressió que li vaig fer a aquest senyor. Per sort, jo vaig continuar i anys més tard ens vam tornar a veure i em va demanar que mai digués el seu nom”. Per descomptat, aquest agent artístic no passarà a la història pels seus dots visionaris, Caballé és un d'aquests fenòmens que es produeixen en la història de l'òpera molt de tant en tant.

Ha compartit escenari amb grans artistes, i reconeix que hi ha tres tenors amb els quals s'ha produït una química especial: Pavarotti, Plácido Domingo i Carreras. “Quan cantava Manon Lescaut amb Plácido Domingo, que estava meravellós, ell em deia que descobria un nou món cantant amb mi i a mi em passava el mateix. Amb José Carreras he tingut una relació molt especial, ens quedàvem embadalits escoltant-nos mútuament. I amb Luciano Pavarotti, és que era com un pare”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_