Madonna: etern retorn a la provocació
Amb 56 anys, la reina del pop ofereix una nova imatge de si mateixa amb unes fotos en què ensenya els pits.Després de tres dècades de carrera, pretén continuar amb la seva particular revolució sexual
Què li queda per fer a una dona que ha estat provocant des de principis dels anys vuitanta? Com pot qüestionar l'statu quo del món del pop l'any 2014 una senyora que ha sortit en pantalla vessant cera sobre el membre viril de Willem Dafoe, una senyora que va editar un documental que versava sobre humans que es ficaven al seu llit i un llibre titulat Sex, una senyora que va escriure una cançó sobre l'avortament el 1986 i que va posar en un videoclip un Jesucrist negre del qual s'enamorava ? Doncs amb una cosa tan simple com aparèixer mostrant els mugrons en el que sembla l'any internacional del cul.
Mentre una diva petita com Jennifer Lopez va al gimnàs i tracta de recuperar el seu lloc al tron mundial del millor cul, una diva gran, com Madonna, capgira el paradigma morfològic i reclama la seva centralitat, cosa que ja va aconseguir gràcies al dissenyador Jean Paul Gaultier fa més d'una dècada amb els sostenidors en forma de con, la reformulació dels quals en temps recents ha donat tantes alegries mediàtiques a altres estrelles com Lady Gaga o Katy Perry.
Pot semblar un moviment gairebé infantil, sobretot ara que sembla que ja res pugui escandalitzar, i si ho fa, l'escàndol dura el que el sistema triga a assimilar-lo, embotellar-lo i vendre'l. Però aquí hi ha aquestes cèlebres imatges de Madonna, que ja han fet diverses voltes al món, en què, amb 56 anys, surt ensenyant els pits per a la revista Interview, però també aquestes altres instantànies que s'han filtrat i en què la diva apareix sense passar per la xapa i pintura del Photoshop. Per a sorpresa de molts, l'autora de Ray of Light és una dona de 56 anys que gairebé sembla tenir-los, no aquest ésser sobrenatural que ella i molts dels seus seguidors fa més d'una dècada que construeixen amb el tan fútil com innecessari afany per ignorar el pas del temps.
Per Chris Márquez, president del club de fans de Madonna des del 1987 (el Photoshop es va llançar al gener del 1990), director de dareStar, revista en castellà consagrada a la diva i fundador de la web Divinamadonna, aquestes fotos “posen en evidència l'edatisme [la discriminació d'una persona per la seva edat] contra el qual sempre ha lluitat Madonna. Les dones adultes no només pateixen sexisme, sinó edatisme". I afegeix: “A partir de certa edat, a una dona no se li permet ser aventurera, no se li permet ser sexual. Això és espantós. Molta gent quan veu una foto d'una dona de més de 50 ensenyant els pits diu: ‘Oh, això és patètic!, es pensa que té 20 anys?, que deixi d'actuar així’. Madonna amb aquestes fotos només ens diu: A qui li importa? I què passa si ho faig? Vull dir: hi ha alguna regla? se suposa que hauries de morir-te als 40? Aquesta és una de les mil raons per les quals l'estimem. Porta les seves conviccions fins al final”.
Parlar de convencions quan es tracta d'un producte de la indústria pop pot sonar exagerat, però ara, com en la frase que promocionava la seqüela del film Los indestructibles (el títol encaixa de forma gairebé màgica), sembla que Madonna ha tornat, i aquesta vegada és personal.
La Ciccone ha despatxat més de 300 milions de discos des que va arrencar la seva carrera. És la quarta artista que més ha venut en la història i la dona que més àlbums ha col·locat als Estats Units (65,5 milions). En els últims 25 anys, 9,7 milions d'éssers humans de tota orientació sexual, classe social i inquietuds vitals han anat als seus concerts. La seva última gira va recaptar més de 300 milions de dòlars (242 milions d'euros), una xifra que va ajudar a col·locar-la el 2013 com l'artista musical més rica del planeta, segons Forbes, amb uns beneficis de 125 milions.
Però Madonna és voraç. Publicarà un nou disc i és la nova imatge de Versace per a aquesta propera temporada de primavera/estiu. A les imatges que han sortit aquesta setmana, hi apareix saturada de Photoshop, però aconsegueix que aquest recurs, en comptes de convertir-se en un parany estètic per semblar més jove i ufanosa, es presenti com una forma de jugar amb la memòria col·lectiva sobre la imatge que es conserva d'ella. Sembla trampós. Ho és. Funciona? Això sembla. I d'aquesta manera torna Madonna una altra vegada com ja ho ha fet mil vegades, i ha aconseguit fer-ho sempre sense semblar que abans de tornar se n'havia anat.
“Ella és molt més que una cantant. Crec que això, a més de parlar d'ella com a plataforma multimèdia, productiva i digital molt reeixida i intel·ligent, parla també d'un públic que comprèn que alguna cosa passa amb Madonna: vivim temps de transformació i convergència, i ella és un gran exponent de tot això”, explica Gabriela Pedranti, coordinadora del BA (Hons) Fashion Marketing and Communication a l'IED Barcelona. “Potser ens veiem reflectits a les seves imatges dels últims 30 anys. Fa poc vaig sentir una frase divertida, que representa això: ‘Si el món esclatés però quedessin Els Simpson, els extraterrestres entendrien la història occidental dels últims 30 anys’. Jo crec que entendrien molt d'aquests anys si també quedessin registres de les diferents èpoques de Madonna”.
I quin aspecte sembla que tindrà aquesta nova època de la diva? Els llançaments d'aquesta dona no són mers esdeveniments musicals i comercials, sinó exercicis que marcaran el camí a seguir i, més endavant, treballs de certificació de l'estat de les coses. És a dir, una mena de debat sobre l'estat de la nació pop.
Amb Confessions on a Dance Floor fins i tot va iniciar un revival, el de la música disco. Quan encara no se sabia que els revivals definirien la primera dècada del segle XXI. De moment, ha transcendit que ha estat treballant amb el productor i DJ Avicii, que sembla l'encarregat d'incrustar-la a l'escena de la EDM —aquest tipus de música electrònica que es defineix més per les ampolles de xampany que es consumeixen als clubs que per les seves aportacions a l'esdevenir de la música—. També ha enrolat Diplo, l'home que amb més talent i gosadia ha absorbit les arrels africanes i del Carib fins a traslladar-les a les pistes de ball i a les llistes del millor de l'any dels mitjans occidentals, ja sigui produint discos de MIA o al capdavant de Major Lazer. “Normalment, no sento la necessitat d'escriure èxits, però amb un artista d'aquest calibre et veus obligat a anar més enllà dels teus propis límits, de superar-te”, ha declarat l'actual parella de Katy Perry.
“Ella simplement és la diva. És la reina del pop. Va ser la primera. Totes beuen de les seves fonts i totes l'adoren. La majoria de cantants actuals no amaguen la seva admiració. No hi ha cap pupil·la preuada que no hagi retut homenatge a la mestra”, comenta Chris Márquez, el president del seu club de fans. I a les seves paraules s'explicita una cosa realment fascinant: el pop va néixer com una celebració de l'ara, es va desenvolupar en una època en què amb 25 anys ja s'era gran per desxifrar-ne els codis, que evolucionaven de forma supersònica amb l'única finalitat de reclutar adolescents amb la mateixa velocitat amb què es descartaven els que semblaven grans.
A diferència del rock, on la gerontocracia imposa la seva autenticitat i el seu cànon, i amb això espera perpetuar-se, el pop és una mica d'avui i bastant de demà. No necessita lluitar contra el temps, perquè el temps és seu. Així que en un esquema com aquest cap de les estrelles que podrien competir amb Madonna el 2014 o qüestionar la diva, amb l'afany d'apropiar-se del moment, s'equivoca. Tots l'estimen. Però ella els estima més.
Les eres de la diva
1983-86. Llenceria per sobre de la roba de carrer, so britànic importat directament, imatge sexual, però tenint en compte les limitacions morals de l'època. Calia agradar. Resultat: un canvi de paradigma total i absolut en la idiosincràsia del pop. De fet, potser el gir més brutal en la història d'aquest estil musical des de l'aparició dels Beatles.
1989-1994. Imatgeria religiosa, sexe explícit i dominació planetària. Sense Madonna potser mai Scorsese hauria gosat rodar La última temptación de Cristo. D'intentar agradar als més joves, la diva passa a intentar molestar a tothom. Ho aconsegueix. S'obre la veda de la provocació en una era en què, en aquests termes, encara quedava molt per fer. L'únic problema és que ella és tan voraç que s'ho menja tot. Després de Like a virgin, Erotica, Bedtime stories, qualsevol intent per vendre sexe al pop va semblar vacu i manierista.
1998-2000. Intent triomfal de maduresa. Madonna porta texans, s'arregla poc els cabells, es maquilla poc i balla sense necessitat de coreografia. Després, Music, hit global, estètica cowboy, llums i primeres ombres.
2005. La pista de ball. La diva comença a necessitar més classes de spinning de les que creia. Es compra una bola de miralls, malles de colors virolats i mira cap a enrere, fins a arribar als anys setanta. El resultat és un èxit sense precedents. Tot torna a girar al seu al voltant.
2008-2012. Es van acabar els trucs. Es veu atrapada en un paradigma nou que no li deixa espai. No pot mirar enrere, no pot mirar cap endavant, perquè la veritat ja no és una cosa que li toqui fer a ella, sinó als més joves. Paga el preu de no haver seguit el camí de Ray of light. Llavors, es converteix en aquesta diva que el millor que fa és la llista de la compra: seleccionar el millor de l'escena actual i reclutar-ho perquè l'envernissi de modernitat. Surt mig bé. No guanya res de nou, però tampoc hi perd gaire. Musicalment, poc rellevant, encara que metafísicament es confirma com a invencible.
Sobre la firma
