El caganer creix i es multiplica
La figura va entrar als pessebres a final del segle XVIII i ara és al mercat dels 'souvenirs' internacionals
La figura tradicional del pagès caganer en un racó, ben amagat, del pessebre, ha viscut aquests darrers anys una enorme evolució. Els personatges s’han multiplicat. Ara hi apareixen polítics, esportistes i celebritats de tota mena. Més d’un particular subhasta exemplars a eBay. Un d’aquests, un playmobil modificat a mà, es ven per 29 euros. A més, artesans decidits han obert mercats a l’estranger. Aquest és el cas de Caganer.com, una empresa familiar de Torroella de Montgrí que fabrica més de 30.000 figures l’any, de les quals un 10-12% va a mans de clients de fora d’Espanya, particularment (un 65%) dels Estats Units.
Es tracta d’una empresa familiar, explica Sergi Alós, d’aquesta companyia fundada l’any 1992. “L’estratègia d’internacionalització la vam encetar l’any 2005”. Alós va anar a Mèxic i es va comprar un dels típics barrets d’ala gran. “Quan vaig tornar a Barcelona, a l’aeroport en venien. Aleshores vam pensar que nosaltres podríem fer el mateix amb els caganers”. Aquesta decisió els va portar a fer més internacional el repertori de personatges. Aquest Nadal, de les 45 novetats del catàleg hi ha figures com Shakespeare, Groucho, Napoleó, Madonna i Freddy Mercury, que s’afegeixen a propostes d’altres anys com... un caganer que és d’Anonymous.
Alós entén que la figura del caganer transmet simpatia i, per aquest motiu, no acostuma a provocar conflicte. Una excepció va ser l’any passat la figura de la Moreneta. Tant la comunitat benedictina com la Conferència Episcopal Tarraconense van manifestar el seu disgust per la utilització “grotesca” de la figura de la Mare de Déu. L’empresa va argumentar aleshores que havien fet servir la Moreneta com un referent de la catalanitat per commemorar el tricentenari del 1714, no com una icona religiosa. Amb tot, explica Alós, quan es van esgotar, molt ràpidament, els set centenars d’exemplars fabricats van decidir no reeditar la figureta. Aquest any al seu catàleg hi ha un cavaller deixant-se anar sobre un drac. El catàleg esmenta la llegenda de Sant Jordi, però el producte, prudentment, no està batejat d’aquesta manera. Es diu “Cavaller i drac”.
Aquest Nadal, de les 45 novetats del catàleg hi ha figures com Shakespeare, Groucho, Napoleó i Madonna
L'antropòleg Lluís Mallart explica molt precisament perquè aquesta figura no desperta, en general, recel. “Tots sabem —i la mainada ho sabrà un dia— que el tió no caga i que en aquest context nadalenc, cagar vol dir obsequiar (els psicoanalistes també ho dirien). Aquesta transformació simbòlica ens dóna la clau per comprendre la figura del nostre caganer. Com el tió, el pagès també caga ‘pel naixement de Nostre Senyor’ i els seus excrements són igualment un ‘present’ que ofereix a l'infant Jesús. No cal dubtar-ne més. El caganer és un dels personatges més excels, més honorable del nostre pessebre, potser més que els pastors i els tres Reis d'Orient. Aquests ofereixen a l'infant Jesús quelcom de material, exterior a ells mateixos: mel i mató; or, encens i mirra..., mentre que el caganer es dóna a si mateix oferint amb tota humilitat quelcom que ‘li surt de dins’, de les seves pròpies entranyes, quelcom que tots els pagesos del món consideren el millor adob per fer fructificar la terra...”
A Caganer.com, que reivindica la seva feina com una manera de portar més lluny un aspecte de la cultura catalana, treballen quatre persones al taller, però dóna feina a una vuitantena, membres de cooperatives de persones discapacitades, que es fan responsables de pintar les figures.
Aquesta figura entra al pessebre a final del segle XVIII
El personatge del caganer apareix als pessebres, que adopten un notable realisme amb pinzellades costumistes, a final del XVIII. Se’n troben a pessebres de Múrcia, Portugal, Nàpols.. encara que és a Catalunya on arrela i agafa més popularitat. A Catalunya hi ha fins i tot una associació, Amics del Caganer, dedicada a estudiar i divulgar aquesta figura. Entre altres activitats, recullen la creixent bibliografia sobre el tema. Actualment són uns 70 socis i n’hi ha d’Itàlia, Alemanya, els Estats Units i el Japó.
Des del moment que el poble introdueix escenes domèstiques al pessebre apareix el caganer
L’artista Jordi Sarrate, que n’és vocal des de la fundació, l’any 1990, recorda unes primeres reunions al Museu del Joguet de Figueres i que la primera distinció que va donar l’entitat, el Caganer de l’Any, va ser per a Joan Brossa el 1991. L'any 1956, el poeta havia fet la seva primera instal·lació. En un elegant aparador de Gales, al passeig de Gràcia, hi va posar un paraigua negre obert fent de cel per a una escena del pessebre amb molts pocs elements, però on hi havia, no gens camuflat, un caganer. Sarrate reivindica el caganer com una expressió de l’art popular que entra al pessebre precisament quan aquest surt dels palaus de la noblesa, on només es representava el naixement i l’arribada dels Reis. Des del moment que el poble introdueix escenes domèstiques, diu, apareix el caganer. A iniciativa de Sarrate, el 14 de desembre s’obrirà a Centelles, el seu poble, el Museu del Caganer, amb 1.234 exemplars, a més de bibliografia i obra pictòrica de Sarrate relacionada amb aquest personatge.
Blasfèmia i amistat
L'antropòleg Manuel Delgado ja va publicar en aquest diari l'any 1991 un article titulat "Merda, cultura i societat", on estudiava la càrrega simbòlica contradictòria i aparentment paradoxal que la nostra societat dóna a les dejeccions. Contaminants i, alhora, benefactores, s'associen, per exemple, als diners. La paraula merda es fa servir en manifestacions de violència verbal ("Vés-te'n a la merda") però, també, la gent del teatre es desitja èxit a les estrenes amb un "molta merda". Ara vaig preguntar-li sobre la figura del caganer. Aquest és un resum de les reflexions que, després de parlar-ne, va fer arribar escrites.
“La blasfèmia forma part”, segons Mikhaïl Bakhtin, del "llenguatge familiar de la plaça pública", que "es caracteritza per l'ús freqüent de grolleries", dirigides especialment a les divinitats, que tenen la virtut de regenerar i de renovar i que passaven a ocupar un lloc central en la lògica carnavalesca. La lògica de l’embrutiment d'allò que és sant en un lloc no simètric al del culte oficial, sinó instal·lant-se al seu interior, el trobem justament en aquesta altra expressió dels usos de les figures religioses. Em refereixo a les al·lusions escatològiques presents en les celebracions nadalenques catalanes, com són els tions i, sobretot, els caganers i pixadors, figures del pessebre català que al segle XVIII es localitzaven en altres zones de la conca mediterrània, com Nàpols. L'exaltació que el pessebre fa de la tendresa, l'apologia al Nen Déu, el cant als valors positius de la vida familiar és perfectament compatible amb la presència necessària d'una grolleria. Prova de com l'ordre representacional de la religiositat popular articula en el seu interior les seves caricatures i escarnis.
Una altra explicació —compatible del tot amb l'anterior— és la que col·locaria el caganer en la línia del que anomenem els antropòlegs, seguint Radcliffe-Brown, relacions burlesques. De fet, això també s'emparentaria amb la blasfèmia entesa com un insult que no pretén ofendre i que té una naturalesa del tot desideologitzada, fet que explica que sigui del tot previsible que una persona molt creient pugui renegar en tot moment. La teoria diria que la broma o la burla es produeix com a expressió d'una paradoxal combinació d'amistat i antagonisme. Un individu l'executa en la seva interrelació amb un altre de manera que, en un altre context qualsevol, provocaria una situació d'hostilitat, fins i tot una resposta violenta. En canvi, no succeeix això, almenys si no se superen certs límits establerts pel costum. El destinatari del tracte groller, irrespectuós o obscè així formalitzat no es dóna per al·ludit i no considera ni tan sols que se li hagi faltat el respecte. Amb aquesta fórmula s'estableix un llaç estructural essencialment ambivalent, en què es combinen la separació i la unió, l'associació i la dissociació.
Aquesta mena de relació paradoxal ha estat localitzada en nombroses societats, en general per definir certa classe de vincle i de parentiu. En el cas andalús, s'ha estudiat com les relacions burlesques poden formar part estructural de l'amistat més profunda. La relació jocosa consisteix, en aquest cas, en un improperi amb el qual es pretén posar a prova la solidesa d'una relació de confiança. Tota broma és un test a què se sotmet algú que no acceptaria de cap manera el tracte injuriós que se li fa si hagués procedit d'una altra persona. Es pot anomenar "fill de la gran puta" o "cabronàs" a una persona amb la qual es manté una vinculació de la màxima afinitat precisament per fer manifesta la lleialtat. Aquesta no perilla, tot i la gravetat de l'insult, un insult que, d'altra banda, l'interlocutor no interpretarà mai com a tal. La blasfèmia i el tracte irrespectuós que dóna al conjunt del pessebre la figura del caganer, podria, a partir de tot això, conceptualitzar-se com una modalitat d'aquesta mateixa mena de relació burlesca, en què el destinatari del maltractament és un superior absolut, amb el qual, tot i això, es manté un relació de proximitat i familiaritat , considerada fins i tot de vegades excessiva”.
