La queixalada de Podem
El nacionalisme aguanta millor que el PP i el PSOE l'efecte de la formació d'Iglesias
La bossa plena a vessar de la indignació política, la desesperança social i l'angoixa pel futur ha trencat aigües a Espanya i és com si una part de la societat s'hagués alçat a l'uníson, conjurada pel verb podem. Aquesta onada mobilitzadora, un vendaval digital, recorre el país de nord a sud, d'est a oest i d'esquerra a dreta, atacant fortaleses argumentals i transformant terres de frustració i por en terrenys de rebel·lia, il·lusió, esperança i ràbia. Podem és un estat d'opinió i un estat de necessitat engreixat amb els sucosos nutrients de la corrupció política i la crisi econòmica que subministra el biòtop nacional. Els seus cercles assemblearis brollen per generació espontània als pobles i barris i fins i tot germinen en racons erms fins ara d'activitat política associativa. Només els nacionalismes català i basc sembla que estan a resguard de la seva queixalada electoral.
“Feia temps que no votava o votava amb el nas tapat i em va atreure el plantejament d'anar a totes per escombrar la gent que ens ha portat fins aquí”, explica Rubén Belandia, 53 anys, bibliotecari de la Universitat de Leioa (Biscaia), pare de dos fills inscrits també al nou partit. Podem es presenta, efectivament, com la gran escombra nacional. “Escombrar els polítics de la casta, escombrar la corrupció, la precarietat i l'atur, la pobresa infantil”, aquest és el missatge que acompanya la promesa-jurament de construir una “nova forma de fer política”. Amb aquests senyals per estendard, el partit de Pablo Iglesias va donar un cop de puny al tauler polític a les últimes eleccions europees, però és ara, que les enquestes l'equiparen al PP i al PSOE en intenció de vot, quan les peces dels escacs nacionals han sortit volant. La gran incògnita és com es recompondrà el tauler.
Una força sense programa, receptora de malestars diversos i sorgida de la nit al dia sota un discurs de pura denúncia pot erigir-se en alternativa de poder? Els seus aliats potencials, els partits i moviments situats a l'esquerra del PSOE no ho veuen fàcil. Tots creuen que Podem ha vingut a canviar les coses —ho estan fent amb la seva mera presència—, però també hi ha qui dubta que aconsegueixi quedar-se. “Muntar una força política solvent requereix una construcció lenta. Corren el risc de ser víctimes del seu propi èxit. Per entrar a les institucions necessitaran una organització articulada i quadres superiors que sàpiguen gestionar. Per alguna cosa, partits com Beppe Grillo a Itàlia han eludit la responsabilitat de governar”, apunta Juan López Uralde, portaveu d'Equo. “El seu fulgurant creixement pot fer-los creure que tenen superpoders i que les coses s'arreglen en quatre dies”, adverteix Mónica Oltra, líder de la coalició valenciana Compromís.
La nova formació contribuirà a la cohesió política i social del país o a desmembrar-lo? Podem conrea l'anomenat “dret a decidir”, fins al punt que molts dels seus militants catalans van votar a la consulta del 9-N, malgrat que, portes endins, l'assumpte no va resultar del tot pacífic. “Qui és el Tribunal Constitucional per impedir parlar al poble català?”, retreu Francisca Sánchez, cofundadora de Podem a Barcelona i antiga militant del Front Cívic Som Majoria inspirat per l'exsecretari general del Partit Comunista, Julio Anguita.
“Entre els 1.200 inscrits a Bilbao hi ha gent d'identitats diferents i també independentistes, però tots estem d'acord a defensar el dret a decidir, dret a decidir-ho tot: el model social, el model autonòmic, el propi cos… tot”, afirma Lander Martínez, 25 anys, enginyer informàtic superior. Està content perquè acaba de convertir-se en mileurista, després d'haver treballat per 500 euros mensuals. “Podem assumeix el dret d'autodeterminació però també ofereix la possibilitat de sentir-te espanyola sense ser de la caspa”, apunta a Barcelona una biòloga decebuda amb les ajudes promeses als joves emprenedors. La casta i la caspa es fonen a la mateixa diana.
Aquestes són les raons, enunciades amb aire de rap, que porten Nacho Galiano, d'A Coruña, a presentar la seva candidatura al Consell Ciutadà del nou partit. “Em motiva sanejar les institucions i no permetre a la banca i a la gran empresa el dret de cuixa que exerceixen actualment, però sobretot em motiva la meva generació, en què un de cada dos joves no té feina ni manera de trobar-ne aquí (…). Em motiva generar un espai polític en què confiï (amb raó i de cor) la immensa majoria de la població, perquè puguem netejar el país i encaminar-lo en la direcció correcta els propers cinc anys. Ho farem tan bé que ens imitaran a tot el món, així que, si us plau, fem-ho amb molta seriositat i amb l'alegria que mereix. Avancem perquè podem!”. Nacho Galiano és raper i poeta, però la seva activitat laboral és la xurreria de la seva família. Estudia Polítiques a través de la UNED —“haig de pagar la matrícula a terminis”—, i en això segueix l'empremta d'altres inscrits a Podem fascinats per l'esgrima dialèctica amb què el líder Pablo Iglesias s'imposa als tertulians de torn i als polítics de la casta. “Ens està entrant el cangueli perquè ja ens veiem governant”, diu.
Encara que els militants de Podem fan gala, en general, de bones maneres, sentit comú i un ideari fresc carregat de voluntarisme i idealisme admirables, les seves crítiques traspuen de vegades un menyspreu primari, no només polític sinó també professional i intel·lectual cap als personatges de la política, l'empresariat i els mitjans de comunicació que consideren responsables o còmplices de l'actual estat de coses. A la versió simpàtica, porten al record la pancarta “Els polítics saben tant de política com els ocells d'ornitologia”, que va lluir a la Puerta del Sol durant el 15-M, però hi ha també una actitud maniquea, simplista, que tendeix a la desqualificació i a ignorar les dificultats objectives i les mancances i llacunes pròpies. Alguns fan servir el terme “casta” com el calaix de sastre per incloure allò que no respon als seus plantejaments i gairebé tots participen a la mateixa digestió interpretativa de la Transició que han fet els seus líders.
És el pragmatisme el que els ha portat a acceptar sense estrèpit l'organització vertical i el lideratge fort, el concepte de partit i la figura del militant que tant repudiaven fa només unes setmanes? “És veritat que abans ens sortien butllofes quan sentíem la paraula militant o partit, però la gent ha votat Pablo Iglesias i el seu model, així que ja no hi ha res més a parlar”, admeten. L'enorme cabal d'energies alliberat i l'eufòria del moment mantenen Podem en un estat de gràcia que els permet assimilar les seves flagrants contradiccions. I convençuts de l'efecte benèfic del fenomen, ningú en els moviments socials i polítics limítrofs tampoc vol furgar en els seus punts febles, malgrat que el personalisme de Pablo Iglesias desperta recels. “Des de les eleccions europees això és una bogeria. No hem parat de rebre missatges de gent que vol inscriure's, afiliar-se, col·laborar”, confirmen a grans ciutats.
Mentre duri l'entusiasme que anima les assemblees, molt més ordenades últimament, i aquest fervor militant que els posa una lluentor de fraternitat i orgull compartit, la falta de diners i de seus no seran un obstacle insalvable. Cada cercle se les arregla com pot. Busquen els locals de les associacions de veïns, les cases de cultura, els poliesportius i pressionen si cal pressionar perquè l'Ajuntament els cedeixi o llogui per hores. Gairebé sempre hi ha un conegut d'un conegut amb accés a un espai per poder reunir-se. En això, els vells militants de l'extrema esquerra comunista solen estar un pas per davant. I com que el pressupost de despeses és minso —tothom ho fa tot gratis—, n'hi ha prou amb una petita col·lecta, els magres donatius dels col·laboradors, el recurs del micromecenatge i la venda de samarretes, bosses o polseres de Podem per pagar les fotocòpies i els quatre cartells que posen. A Biscaia, la venda en un mercat d'objectes i roba de segona mà els va permetre reunir més de mil euros, pràcticament la meitat del pressupost de la campanya que els va donar 65.000 vots.
Internet és el seu gran aliat, el seu territori natural, fins al punt que difícilment la nova formació hauria arribat al que és sense les xarxes socials i les nombroses eines digitals que fan servir. Gairebé tota l'activitat de comunicació interna i difusió de continguts polítics es realitza en aquests mitjans, però per molt que abundin els adeptes a la democràcia digital i al clicactivisme, en alguns cercles comencen a adonar-se que necessiten disposar d'un punt físic i estable de trobada per, entre altres coses, poder atendre simpatitzants, molts d'edat més gran, que no fan servir la xarxa.
Encara que les tasques organitzatives dels cercles recauen, en general, en l'aliança simbiòtica que formen veterans activistes de mil lluites i joves en molts casos debutants a l'escena política, els inscrits a la nova formació, més de 250.000, són un bon reflex del mapa social dels damnificats per la crisi. “Som més de 1.000 a Barcelona, encara que a les assemblees solen venir entre 100 i 150 persones. Tenim de tot: biòlegs, paletes de la construcció, politòlegs, treballadors del transport… de tot”, indica Francisca Sánchez, de 32 anys, enginyera del Tren de Alta Velocitat (TAV) i ara a l'atur.
Com correspon a la naturalesa de la crisi de la globalització, a la base militant de Podem convergeixen segments de les classes mitjanes empobrides i de classes baixes a les quals l'encongiment de l'estat del benestar està deixant a la intempèrie. “Les classes mitjanes proletarizades tenen més recursos intel·lectuals per queixar-se d'aquesta mala sort, però estan al mateix lloc de desesperació que els colpejats de sempre. (…) El precari amb estudis té els mateixos interessos que la reposadora sense estudis, que l'electricista o lampista (cada vegada amb amb més expertització tecnològica)”, ha escrit el dirigent de Podem Juan Carlos Monedero al seu llibre Curso urgente de política para gent decente.
El títol posa l'accent oportunament en la falta de formació política de les generacions nascudes en democràcia. Molts dels que van créixer en la ignorància i en el còmode menyspreu per la política descobreixen ara que la seva trajectòria vital ha quedat truncada per decisions adoptades per mans i escenaris aliens. Van creure que la formació els assegurava un treball estable i la possibilitat d'emancipar-se i ara tenen davant seu un panorama d'incertesa, baixos salaris i emigració. Són perdedors inesperats, frustrats sobtats que se senten estafats i violentats. No són els únics que criden en aquests temps contra alguns personatges que surten a la televisió, però la seva ira porta la càrrega afegida de la innocència perduda.
D'estar a les portes de llicenciar-se en Sociología, José Rosales, 26 anys fundador del cercle de Podem a Torreperogil (Jaén), municipi d'uns 8.000 habitants i 50% d'atur, ha passat a recollir olives quan és temporada. “Estava a quart de carrera, a Granada, però vaig haver de tornar a casa perquè el meu pare, obrer de la construcció, es va quedar a l'atur i amb la meva beca de 2.600 euros anuals ja no podia continuar vivint fora. El meu cas és un més dels 45.000 universitaris que han hagut de deixar-ho”. Com altres companys del seu cercle, rescatats majoritàriament de l'abstenció i amb una mitjana d'edat de 30 anys, José Rosales veu en la igualtat social la primera força de la nova formació. “Cal distribuir els recursos, canviar el sistema productiu i industrialitzar la regió, fer que el futur torni i que els més capaços estiguin als llocs directius”, assenyala.
El terreny de la desesperança i la depressió és també el vell territori on operen els moviments socials i les associacions que lluiten contra l'exclusió i la pobresa. És la segona pota que Podem necessita articular per tractar d'aconseguir el poder. Juan Carlos Monedero ja diu al seu llibre que “el sorgiment dels moviments associatius alternatius als partits és conseqüència i causa de la crisi dels partits polítics”. Indignats per la reducció de les ajudes i l'augment brutal de damnificats, molts voluntaris socials han saludat l'arribada de Podem com l'oportunitat de trencar amb un sistema que consideren injust i opressiu i com l'opció d'aconseguir, de passada, la renovació dels partits d'esquerra. La proposta de renda bàsica universal de la formació de Pablo Iglesias és una reivindicació històrica dels moviments socials.
“Flota a l'ambient la idea que tot rebenti, encara que no sapiguem gaire bé cap a on anem. Cal tenir en compte que nosaltres veiem la misèria en primera línia i tractem persones que pateixen”, indica Domingo Calderón, president de l'associació Antaris de Dos Hermanas (Sevilla) que tracta drogodependents. “Tenim la impressió que els partits que representaven el poble a la Transició s'han convertit en estómacs agraïts. Personalment, ens sentim interpel·lats per la necessitat d'un canvi social”, afirma Javier Grau, responsable de comunicació de la fundació terapèutica PATIM de Castelló.
“Podem és la prova que molta gent vol fer les coses d'una altra manera. El patriarcat capitalista ens fa més i més vulnerables, als joves i a les dones. Cada vegada vivim pitjor. M'encanta la paraula antisistema”, emfatitza Irantzu Varela, de la cooperativa feminista Faktoría Lila. “Hi ha un profund desencantament i frustració perquè el nostre voluntariat creu en els valors de l'honestedat, la transparència i la participació, però em sembla que Podem no coneix la realitat de les ONGs”, afirma Luciano Poyato, president de la Plataforma del Voluntariat d'Espanya i del Tercer Sector, que engloba unes 300 entitats. “El que li demanem és que escolti la gran diversitat que hi ha al nostre sector. Caldrà veure quin grau de coherència, democràcia i participació és capaç d'aconseguir”, subratlla.
Amb coherència o sense, amb programa o sense, bona part de la joventut i de la societat espanyola ha decidit agafar la política amb les dues mans i llaurar un nou camí. Ningú sap ben bé on desembocarà aquest viatge iniciàtic i si serà de curt o llarg recorregut, però tenen pressa. Van a tota màquina.
