Toqueu com si us acabéssiu de prometre
A l'Auditori es van interpretar dos poemes simfònics de Strauss, potser les dues millors obres per a orquestra de l'autor
La commemoració del 150 aniversari del naixement de Richard Strauss ocupa els escenaris de la ciutat: mentre el Liceu oferia les últimes representacions d'Arabella, l'Auditori presentava, simultàniament, un programa protagonitzat per dos poemes simfònics, Don Juan Op. 20 i Till Eulenspiegel Op.28, potser les dues millors obres de Strauss per a orquestra.
Les obres del bavarès van anar precedides a la primera part per l'estrena a Catalunya de la Fantasia sobre la benaurança (1966) de Lluís Benejam, una peça bella, de caràcter programàtic i discurs una mica dispers, construïda sobre llenguatge tonal d'influència postimpressionista amb un curiós ús d'alguns codis propis de la música cinematogràfica d'aquells anys que Benejam, resident llavors als Estats Units, coneixia de primera mà.
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Asier Polo, violoncel. Pablo González, director. Obras de Benejam, Txaikovski i Strauss. Temporada de concerts d'abonament de l'OBC. Auditori. Sala Pau Casals. 28 de novembre.
La va seguir, encara a la primera part, una magnífica versió de les Variacions sobre un tema rococó per a violoncel i orquestra de Txaikovski, una peça de lluïment del solista interpretades amb una seductora barreja de rauxa i precisió per part del bilbaí Asier Polo.
A la segona part, l'OBC, dirigida pel seu titular, Pablo González, va heure-se-les amb els esmentats poemes simfònics de Strauss, un repte majúscul per a un conjunt orquestral, ja que suposa posar sobre l'escenari una quantitat enorme d'efectius intrumentals que, enfrontats a unes partitures complexíssimes, han de funcionar com una seda.
Don Joan, la primera obra mestra de Strauss, arrenca, Allegro molto i amb brio, amb el "Tema del Deseo", un tema ascendent, devastador, vehement. Expliquen que el mateix Strauss, dirigint un assaig de Don Joan, va dir als músics: "Us demano als que estigueu casats, que toqueu com si us acabéssiu de prometre. Així, tot sortirà bé".
En mans de Pablo González, l'OBC va sonar prou enamorada. No perfecta -l'obra és d'altíssima exigència- però sí enamorada, amb força, lliurada. Enfrontada a continuació amb Till Eulenspiegel, un altre heroi straussià, príncep, en aquest cas, de la provocació i la burla, el conjunt va saber sonar adequadament àcid i sarcàstic.
Orquesta i director en poden estar satisfets, van resoldre a un nivell molt alt un desafiament important.
