_
_
_
_
_

Rajoy, perdut en un centre d’oficines

El president espanyol fa un discurs aïllat de la ciutat i envoltat per personatges singulars

Cristian Segura
Rajoy i Sánchez-Camacho saluden els assistents a l'acte del PP
Rajoy i Sánchez-Camacho saluden els assistents a l'acte del PPmassimiliano minocri

A la sèrie de televisió Lost, els passatgers d'un avió estavellat sobrevivien aïllats en una illa misteriosa. A l'illa es produïen fenòmens estranys, de sobte apareixien persones d'un altre temps o d'una altra dimensió. La convenció de política municipal del PP podria ser una adaptació política de Lost. Separats del món per les aigües del port de Barcelona i una llengua de ciment que sota la pluja encara sembla més interminable, la militància popular assisteix a escoltar Mariano Rajoy en autocars del partit, amb els amics, en un aplec que reuneix gent que difícilment trobareu fora d'un míting del Partit Popular.

Rajoy insisteix que coneix molt bé Catalunya. La coneix tan bé que aquesta és la seva setzena visita a terres gales com a president del Govern. Una altra cosa és si es pot considerar "visita a Catalunya" estar-se dues hores al centre d'oficines World Trade Center de Barcelona, aïllat del món real entre un onatge ferotge i una llengua de ciment inexpugnable amb tanta presència policial. El seu contacte amb la militància és mínim: encaixades de mans, alguns petonets i córrer altra vegada cap a l'aeroport. Els assistents són massivament admiradors seus i ferotges opositors de la independència. Li hauria anat bé parlar amb algun d'ells, perquè també són part de la Catalunya real, encara que no ho sembli.

Agafo lloc al costat d'un home que vesteix una americana de quadres, un anell d'or gros com una nou i una boina. Alícia Sánchez-Camacho assegura que "Rajoy és el president de tots els catalans". L'home del meu costat mastega en silenci unes paraules en català: "No ho sembla". Per què el critica? "M'indigna, no actua amb energia contra el separatisme". M'explica que és de Sabadell. Li pregunto quants anys fa que és del PP; comença a sanglotar, no pot parlar. No sé què he dit però l'home ha quedat tocat. Li passo la mà per l'esquena i li demano si es troba bé, i al final aconsegueix respondre: "És que... És que amb tot el que està passant i fins i tot els donen milions per al Liceu!".

Veterà d'Algèria

Una fila més enrere, un altre home amb boina, levita i pantalons granes no aconsegueix aturar el timbre del seu mòbil; durant uns minuts sona la música dels dibuixos japonesos El doctor Slump. Començo a sentir-me desorientat quan descobreixo l'Antonio Lázaro Cortés lluint el seu carnet de veterà de la Legió Estrangera de la República Francesa. Va combatre a la guerra d'Algèria. És del PP? "No, jo el que sóc és contrari als independentismes". A la mateixa fila que Lázaro, una dona gran, amb un estampat print animal –el print animal és tendència entre les senyores del PP presents; entre els homes domina la sabata negra de cuir de Padeví–, és severament criticada perquè la bandera que porta no els deixa veure la pantalla, i a més, parla molt alt: "És que Rajoy parla baixet", s'excusa.

A la convenció hi ha poques banderes però molts aplaudiments. Rajoy és interromput constantment durant el discurs. Els dos moments més celebrats són quan el president assegura que el seu partit sempre ha donat suport a tots els comissaris espanyols de la UE, "fossin de la ideologia que fossin". L'altre moment culminant és quan insisteix que ell va ser al G-20, i que hi va ser perquè la seva política és elogiada internacionalment i li van demanar que anunciés la bona nova als seus colíders mundials. Camacho també assegura que Espanya "és admirada per molts països europeus. Ara el que falta és que, a poc a poc, ho reconeguin els espanyols".

Camacho, amb Martí i Pol

A la convenció del PP hi apareixen veterans de guerres africanes, jubilats fans de l'Arale i espanyols que no aconsegueixen veure allò que el món sencer admira, però encara hi ha més sorpreses. Fins ara Miquel Martí i Pol no sortia de les files sobiranisme. El "tot està per fer i tot és possible" del seu poema "Ara mateix" és un crit de guerra de la propaganda melindro-independentista. Però Camacho també l'ha incorporat al seu discurs, donant per fet que si el PP ha guanyat l'Ajuntament de Sevilla, "tot és possible". El "tot és possible" va sortir de la seva boca en diverses ocasions mentre jo recordava les paraules de Jordi Llovet al llibre Homonots: "Ni està tot per fer (perquè ja fa segles que tenim la màquina de vapor, per exemple) ni tot és possible (perquè no és possible aterrar a la superfície del sol, posem per cas). Catalunya és plena d'escriptors i de cantants semiprofètics".

PORTADA D'ELPAIS.CAT

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_