_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Tres en un: Rubicó, OPA i dos anys més

Artur Mas proposa directament la independència i un procés constituent

El president de Convergència, Artur Mas, ha llançat tres operacions en una sola. I aquesta vegada no és fàcil que les desbarati cap ressort judicial, res que no sigui la Política amb supermajúscules.

Va creuar de manera gairebé irreversible el Rubicó de l'independentisme. En defensar un programa únic per a unes eleccions de tall plebiscitari, li va fixar contingut sense els habituals succedanis ni trucs semiòtics: la reivindicació directa d'un Estat independent per a Catalunya. Ara la seva posició sí que és clara, i la sort està (gairebé) tirada, després de dos anys de confondre la ciutadania des dels comicis anticipats del 25-N.

També va llançar una OPA hostil al seu principal soci d'aquest període, i rival alhora, la incòmoda Esquerra Republicana. A Oriol Junqueras li va furtar l'objecció a una llista electoral comuna entorn d'un únic punt, la preservació de la identitat de cada partit: li va prendre la cartera —com el 9-N— amb l'oferta, probablement més retòrica que real, de no encapçalar la llista, sinó d'anar l'últim. Potser retòrica, però d'una eficàcia metàl·lica. Junqueras va donar-se per entès. Va ser qui no va aplaudir.

I va marcar un programa de (més) agitació permanent fins a final del 2016. Si els socis/rivals acoten el cap i accepten l'OPA, una altra vegada eleccions l'any que ve. I després, en cas de majoria secessionista, l'èxtasi d'un procés amb rivets de “constituent”. Si no l'accepten, se'ls carregarà, també a ells, els neulers de mals patriotes, de l'interès partidista, d'ajornar la cita amb l'imminent paradís.

El polític ja professionalitzat que és Mas va utilitzar, en to humil, la tàctica aprofitada de parlar com a president de la Generalitat (és a dir, de tots els catalans). Quan en realitat ho va fer com a cap d'un sol partit (el cap de la federada Unió, Duran Lleida, no hi va assistir) i ja com a líder, a pit descobert, dels secessionistes. Mas es va presentar en Moisès, augurant la terra promesa. Però va poder fer-ho perquè maldestres arts altives i centralistes ja l'havien convertit en víctima, com Job. Res millor que una querella òmnibus per passar a la història.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_