Gest sense explicacions

D'una tacada, Pedro Sánchez trenca amb l'herència de José Luis Rodríguez Zapatero i amb el pacte que va unir el PSOE i el PP en l'aprovació de la regla constitucional que ajusta el dèficit públic als marges establerts per la UE. Tots dos gestos són importants i mereixen més explicació de la que s'ha donat. Amb un d'aquests gestos busca emancipar-se del seu propi passat i recuperar els socialistes descontents per la rectificació de l'article 135 de la Constitució que es va produir el 2011. Amb l'altre, Sánchez mira d'alliberar-se de la pressió de Podem i IU, que han fet d'aquesta reforma una prova que el PP i el PSOE són dues cares de la mateixa moneda.

Canviar de criteri en tan poc temps és sorprenent. I també pot ser arriscat, sobretot si qui ha de defensar aquest canvi és algú —el mateix Sánchez— que va votar a favor de la reforma de la qual ara renega. El perill que això li resti fiabilitat i consistència és evident. El mateix partit que va mantenir el discurs que abaixar els impostos era d'esquerres i que l'estabilitat pressupostària no podia deslligar-se de la sostenibilitat de l'Estat de benestar llança ara missatges contraris a la reforma duta a terme i promet donar prioritat a la despesa social per sobre d'altres compromisos. És a dir, qüestiona la garantia (als inversors en deute) fixada per la Constitució, que estableix una “prioritat absoluta” per al pagament dels interessos i del capital del deute.

És veritat que el context és diferent. Zapatero va actuar el 2011 després de ser comminat pel Banc Central Europeu (BCE) a adoptar “mesures urgents” per tornar a Espanya la seva credibilitat als mercats —pressió que es va abstenir de fer pública en el seu moment— i per això va negociar una reforma constitucional amb Mariano Rajoy, llavors cap de l'oposició. Ara la nova cúpula del PSOE canvia el criteri, en un context financer menys tibant i quan aquest partit no té prou força parlamentària per rectificar el que s'ha executat.

No obstant això, els gestos comprometen qui els fa. Sánchez aclareix que no vol derogar l'article 135, sinó “completar-lo”, perquè ha servit per emparar les retallades en la despesa social. Aquesta explicació és insuficient mentre no aclareixi la política pressupostària i fiscal en què està pensant. No és el mateix dedicar partides importants a garantir als inversors el pagament del deute, com ha fet el Govern espanyol, que posar per davant la despesa social com propugna Sánchez; qui, no obstant això, no ha explicat com ho finançarà.

El 135 no impedeix definir opcions pròpies en política fiscal ni és una cotilla que impedeixi renegociar les condicions de pagament del deute. Alguna veu qualificada del mateix PSOE resta rellevància a la lletra de la Constitució i considera més important rectificar la llei d'estabilitat pressupostària —que va desenvolupar el 135—, aprovada aquesta última sense suport socialista. Pedro Sánchez ha de buidar dubtes perquè la ciutadania pugui valorar si les seves propostes van de debò o es queden en brindis polítics a l'esquerra.