Matar el missatger Podem

La gran novetat de Podem és que havent sorgit de moviments socials amb alta càrrega antisistema ha passat ràpidament a disputar el poder polític als partits del sistema i amb les regles del sistema. Per dir-ho amb la paraula que han posat de moda, l'anticasta truca a la porta de la casta, no tant per fer-la caure com per disputar-li el repartiment del poder. Aquest pas, insòlit en la política postmoderna europea, genera desconcert.

Òbviament inquieta l'establiment polític i econòmic, que veia els moviments socials acampant als afores del recinte polític institucional com una cosa inofensiva. L'èxit de les mobilitzacions contra els desnonaments va ser el primer ensurt, però el Parlament ja es va encarregar de no traduir políticament el que li va arribar. Però sobretot és interessant la incomprensió que es detecta entre les generacions formades en els mites revolucionaris dels seixanta però també en alguns sectors dels moviments socials dels quals va sorgir Podem.

Als anys setanta, els moviments revolucionaris van entrar en el tràgic impasse de la violència, com a la Itàlia dels anys de plom i l'Alemanya de la Baader-Meinhof, o simplement van anar desapareixent de l'escena. Molts vells militants van migrar cap a partits d'ordre com ja eren en aquell moment els comunistes europeus i la socialdemocràcia. A alguns d'aquests els ha sorprès que des d'uns moviments socials es fes el pas directe i sense intermediaris a la política institucional.

La irrupció de Podem, com el sobiranisme català i la corrupció, són símptomes de malalties profundes d’una societat en què el pacte social s’ha trencat

Des de l'altre costat, des de la cultura radical dels insensibles a les temptacions del poder, dels que volen canviar la societat des de baix, generant noves formes de convivència i de relació social, al salt de Podem el persegueix el fantasma de la traïció, la por al fet que acabin comportant-se com els altres, cosa que genera una barreja de complicitat i de compassió. De manera que el debat s'acaba convertint en una pugna entre els que temen que es converteixi en casta, i que, una vegada més, la il·lusió s'esfondri i la derrota s'instal·li entre els progressistes, i els que estan desitjant trobar les primeres pistes que confirmin que ja van pel camí de ser casta, que, per tant, aviat seran dels nostres, ja estaran neutralitzats, s'ha acabat el perill.

La irrupció de Podem, com el sobiranisme català i com la corrupció, són símptomes de malalties profundes d'una societat en què el pacte social s'ha trencat i d'un règim polític esgotat, que té els òrgans vitals molt tocats. Alguns pensen que aquests símptomes es podrien reduir amb analgèsics forts i que desqualificant Podem abans que arribi, desarticulant el sobiranisme amb mesures constitucionals extremes i exhibint mà dura contra la corrupció amb una exhibició d'inútil arsenal legislatiu, tornaria la calma i el més essencial quedaria salvaguardat per unes quantes dècades més. Però la malaltia que aquests símptomes revelen ja és a les pantalles no només dels presumptes metges si no de tots els ciutadans. I cada vegada serà més difícil intentar entretenir el personal amb els símptomes perquè no es vegin els tumors.

Les preguntes són al carrer. És possible recompondre el pacte social per posar fi a la fractura de la desigualtat i avançar cap a una política fiscal eficaçment redistributiva? És possible obrir el sistema polític de manera que dos partits no gaudeixin d'un poder gairebé absolut sobre un entramat institucional en què tots els sistemes de control estan sota la seva tutela? És possible seguir parlant de democràcia quan les decisions polítiques es prenen en funció dels moviments dels mercats i l'opinió dels ciutadans queda limitada al vot cada quatre anys? És possible que la política i la llei siguin realment els instruments per defensar els interessos dels ciutadans que no tenen poder?

Aquestes són les qüestions que cal afrontar si es vol realment reformar un règim gastat, com proposa Pedro Sánchez. El debat no és al voltant del pacte de la Transició. El debat és com aconseguir un nou pacte que permeti reconstruir el règim polític per fer possible una societat democràtica digna d'aquest nom per als propers 30 anys. I per a això és imprescindible obrir el cadenat amb què PSOE i PP i els seus col·laboradors perifèrics, CiU entre ells, han anat tancant el règim fins a asfixiar-ho. El PP està instal·lat en l'immobilisme, el PSOE vol reformar i Podem, des d'un punt de vista, i el sobiranisme, des d'un altre, busquen certes ruptures.

No és un debat gaire diferent del de la Transició. Per això molts comparen el recorregut de Podem amb el del PSOE de Felipe González. En qualsevol cas, és un debat excel·lent per a les properes eleccions generals, en un temps en què la utopia ha canviat de bàndol, els diners es pensen que no hi ha límits i que tot els està permès, en aquesta xauxa anomenada globalització, i els que vénen de la radicalitat, en canvi, busquen mesures concretes per salvar el més fonamental: la dignitat de les persones i les seves condicions de vida. Però de moment, el que preval és la pressa del PP i el PSOE per matar al missatger Podem.