Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L'espia que passava fred

'La vida lenta' no és el llibre més indicat per a qui vulgui estrenar-se amb Pla o tot just comenci llegir-lo

L'obstinació per simplificar Josep Pla és una empresa vana, però sempre hi ha qui ho intenta. La polseguera pel Pla espia franquista és recent, un episodi amb zones obagues, sobretot si no s'està al cas del que va ser la tragèdia intel·lectual europea dels anys trenta. Perquè Pla era això en bona part, complexitat irreductible i la lucidesa rara que preveu els despropòsits de cada circumstància històrica. En realitat, Pla sempre s'escapoleix. Com enjudiciar l'home que cada dia apunta el que menja, quan en realitat beu més que no pas menja? En una edició tan suggestiva com rigorosa del professor Xavier Pla, ja és a les llibreries La vida lenta, notes inèdites de 1956, 1957 i 1964. Són tres agendes, anotacions brevíssimes que l'escriptor pren com a recordatori per a futurs dietaris en amplitud o per a la passió tan incontenible d'escriure més i més, tot i que al mateix temps estava immers en diversos llibres a l'any i centenars d'articles. Com en altres notes ja publicades, Josep Pla és el solitari que escriu full time, però sense deixar de portar una vida agitada per la beguda en excés, per la loquacitat imparable del tímid, en fi, per la curiositat i l'embranzida sensual que li porta a fabulacions il·lusòries que per pudor només insinua. El mateix passava amb les notes de 1967 i 1968 publicades en el volum El viatge s'acaba.

La vida lenta no és una obra literària en el seu sentit ple. No hi falta la monotonia de les agendes telegràfiques —el dia a dia, el menú, la beguda que consumeix, l'insomni— però, a més de ser un material biogràfic de primera per a qualsevol planià, hi abunden les pinzellades, els detalls, el tret creatiu que van més enllà de l'acotació horària sobre un viatge o una conversa. Pla enumera i, de sobte, l'escriptor sobrepassa la pàgina d'agenda i deixa l'empremta digital de la seva millor literatura. Segurament, La vida lenta no és el llibre més indicat per a qui vulgui estrenar-se amb Pla o tot just comenci llegir-lo, però pels planians té moments d'aquesta fugaç bellesa de les fulles que el vent arrossega a la tardor. Són notes que després es converteixen en articles per al setmanari Destino, segons ha rastrejat minuciosament Xavier Pla. Queden inèdites les notes d'uns mesos de 1936. A part d'escriure els volums que edita a Selecta, estava revisant —reescrivint— El quadern gris.

Irremeiablement, la política continua sent una passió per al Pla espectador

Irremeiablement, la política continua sent una passió per al Pla espectador. Parla de “la relativa capacitat del català per a la política”. El franquisme l'aclapara, la censura l'esgota. Greu pessimisme sobre Espanya. Voldria emigrar, qui sap on. La veritat és que entre els seus viatges d'aquells anys per Destino, Itàlia continua enamorant-lo. Entre ressaca i ressaca, “el més important de la vida és dormir”. Fer la maleta en un instant i després tornar a Llofriu, com sigui. Quan viatja, no deixa d'enyorar la masia del seu llinatge, encara que sigui tan freda. Voldria anar cap a Palafrugell, Barcelona el cansa massa. A Madrid no hi va. L'hi queden uns pocs amics i massa coneguts. Editors, polítics, exiliats que tornen, la colla de Palafrugell, inesgotable i extraviada. L'impressionen la intel·ligència de Dionisio Ridruejo o de Vicens Vives. L'afecta el càncer fatídic de Gaziel. Anota esdeveniments com la intervenció militar a Suez, la tragèdia d'Hongria o el triomf del laborisme britànic, però sense aprofundir-hi, excepte quan com un diamant entre les cendres apareix l'adjectiu únic, insubstituïble. A Suècia hi contempla un crepuscle “dolç i àton”. Descriu “ulls de neurosi” del vell poeta Josep Sebastià Pons. De Cotlliure en diu que té un color únic a Europa perquè combina el color de dentifrici i de tabac amb la pissarra negra.

Casar-se, anar-se'n a qualsevol lloc, envellir de manera indeclinable, però tal vegada precoç, si considerem que va morir el 1981. El 1956 creu que potser només li queden tres anys de vida. Continua enlluernat per la intensa memòria sensual d'Aurora Perea, l'amant dels anys quaranta que se'n va anar a Buenos Aires. I l'escriptor llegeix cada matinada, gairebé en llevar-se. Llegeix la revista Il Borghese, nucli italià de l'inconformisme conservador en què havia escrit Montanelli. Segueix amb la seva admiració per The New Yorker, avui convertit en una altra cosa. Repassa Le monde. Es fia molt del El journal de Genève. Queda clar fins a quin punt els dietaris de Junes Renard o de Léautaud l'influeixen. Pensa que sumar Voltaire a Chateaubriand seria la gran fórmula. Llegeix una vegada més els moralistes francesos del segle XVII. I també les cartes de Madame de Sevigné, però malgrat tot diu que la literatura anglesa és l'única confortable. Parla del “romanticisme frenètic” del diari de Kafka perquè només escriu sobre si mateix. “Mala vida, sempre la mateixa vida”. Però queden els dies color d'absenta, els vins del Rin, el rossinyol entre les branques, el vent que porta l'olor de les primeres violetes.

Valentí Puig és escriptor