Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Josep Pla, des del llit

Destino publica els durs diaris inèdits de l'escriptor empordanès del 1956, 1957 i 1964

Pàgina del dietari de Josep Pla del dia 1 de gener del 1956.
Pàgina del dietari de Josep Pla del dia 1 de gener del 1956.

Mitjans dels anys 50. Malgrat que és un escriptor i periodista reconegut a tot Espanya, Josep Pla està deprimit. Potser més del que creu. Té 59 anys però es nota molt cansat. “Sento que m'he fet vell –que cada dia sóc més vell. Què viuré? Tres anys? Sis anys?” No tindré temps de res”, anota el 12 de juny del 1956 en una de les seves infinites nits d'insomni gairebé perenne. El venç una dictadura que avortava una tímida liberalització, i que mantenia els ciutadans en una misèria moral notable; una censura immisericordiosa (“fa gairebé 40 anys, en tots els règims, que he treballat amb aquest peu forçat”) que de rebot el porta a dubtar sobre la seva escriptura (que practica a preu fet) i uns dimonis interns (sentimentals-eròtics, en bona part) que retroalimenten un alcoholisme notable…

Aquests són els fils conductors de tres diaris de Pla (del 1956, 1957 i 1964), inèdits fins ara i que sota el títol La vida lenta. Notes per a tres diaris, editats per l'estudiós Xavier Pla, publica ara Destino en català i castellà.

En agendes-calendari (totes estrangeres) no gaire grans, a ploma (tinta blava o negra), amb lletra minúscula i sense ratllar res, gairebé inintel·ligible de tant aprofitar els marges, l'autor d'El quadern gris i un dels grans memorialistes de les lletres espanyoles va desgranat des del llit en aquestes nits-matinada de vetlla i en un precís estil telegràfic (més generós el 1956, amb voluntat d'estil a partir dels seus triumvirats d'adjectius) el que ha fet, menjat o sentit la jornada anterior. Un Pla més íntim, impossible.

La barricada del llit. Pla, en aquests anys, sol anar-se'n al llit entre les 2 i les 4 de la matinada i aixecar-se a partir de les quatre o les sis de la tarda. “Tinc la vida totalment invertida. Del dia en faig nit i de la nit, dia” (6 setembre 1956). El porta aquí, bon part de l'any, un fred infernal a la seva masia, on viu des del 1944, després de la mort del seu pare, i on a la gran sala amb prou feines s'aconsegueixen els quatre graus (pitjor a la cuina: menys un). Però li agrada viure-hi (“aquesta casa m'ha salvat la vida”) perquè quan no rep visites (poden arribar a ser set de diferents, com es dedueix el 12 de setembre del 1964), hi ha una “calma medieval”, un “aïllament diví”, un silenci “per somiar la vida”: una closca contra el món hostil. En “la solitud del llit encantat”, Pla fa de tot menys dormir: potser es fa portar un menjar frugal (truita d'espàrrecs, o un got de llet i una torrada, o un parell d'ous ferrats) i, sobretot, llegeix. “Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure” (8 juny 1956). Poden ser sis hores seguides per a una biografia de Bismarck o 390 pàgines diverses (15 febrer 1957): “No hi ha manera de conservar un equilibri. Passo de l'alcohol a la lectura àvida, que em fa el mateix mal”. Llegeix de tot: llibres, premsa estrangera (Journal de Genève, The New Yorker , Le Monde...), revistes de tota condició (Serra d’Or, Razón y fe, dels jesuïtes...), diccionaris (de Joan Coromines)… Amb 67 anys, trencarà algun hàbit: al llit hi anirà a les sis o a les 8 del vespre i el dia de Nadal, s'hi passarà el dia sencer: aquí menjarà els tradicionals canelons i el pollastre rostit--“Decideixo no aixecar-me (…) Silenci total. Deliciós (…) Passat molt bon dia”.

Jaume Vicens Vives, Josep Pla, Maria Casadevall (mare de Pla), Roser Rahola (esposa de Vicens Vives) i Roser Vicens. ampliar foto
Jaume Vicens Vives, Josep Pla, Maria Casadevall (mare de Pla), Roser Rahola (esposa de Vicens Vives) i Roser Vicens.

Un cos macerat. Un “estofat magnífic” de la seva mare o l'article per al número 1.000 de la revista Destino accentuen la seva “sensació d'envelliment, de fàstic general i de depressió extrema” (28 desembre 1956). Raons sociopolítiques a part, se sent castigat per l'insomni “total”, intolerable, “escandalós”, que de vegades va acompanyat de taquicàrdia. Ell ho atribueix, segons l'època, al vici de la lectura, “un contraatac de l'alcohol”, o a una combinació d'alcohol amb les seves pulsions eròtiques (“insomni persistent amb l'obsessió sensual –de l'alcohol”). “Avui faig 67 anys… Terrible notícia” (8 març 1964). El dolor “insuportable” de queixals que arrossegarà anys malgrat una dentadura nova no serà res comparat amb el pànic davant d'un parell d'atacs d'un fetge macerat per la beguda. Pla frega l'alcoholisme amb un punt, a més, de fatalisme. “He tornat a casa amb dificultat –potser en un taxi, no ho recordo exactament (…) Encara reincidiré unes quantes vegades més”. Es dol pel seu ritme de vida, sovint “saturat d'alcohol”. “No ha arribat l'hora de reaccionar? És una vergonya. No em comprenc a mi mateix. Sensació que vaig cap enrere”. Ni als seus 67 any canvia: “Conyac. No tinc remei”.

El fosc desig. Allà on va, Pla es fixa sempre en les dones: hostesses, esposes de visites o comensals… Han de ser “joves i de cos bonic”, com el tipus de noia amb el qual, escriu, hauria de casar-se “amb urgència”. En el diari del 1957, però sobretot en el del 1964, les dones es concentren en Aurora Perea, amb la qual va viure entre el 1943 i  el 1948. Aurora o A., per al lector, és una autèntica obsessió per a l'escriptor, a cavall entre el que és purament físic i els sentiments, anant de l'“obsessió eròtica” a afirmar: “Aquesta dona és important. Podria ser un paradís per al final de la vida” (…) “És l'única cosa que m'interessa”. Li arribarà a enviar diners i a anar a veure-la a l'Argentina, on va emigrar. Ni les visites “amb intencions més o menys eròtiques” a Figueres (1957) l'hi trauran del cap. La conclusió és dura: “Aquesta noia té raó. M'ho he perdut tot –he estat un animal. La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i al desenfrenament”.

“Passo de l'alcohol a la lectura àvida, que em fa el mateix mal”, anota

La presó d'escriure. “Ho tinc tot empantanegat, deixat, el que escric em fa horror” (19 desembre 1956). “He reprès el Madrid, amb por, amb un fàstic recelós” (13 febrer 1957). La crisi d'escriptura que pateix Pla és més exògena que endògena. Està motivada, en bona part, pel periodisme, que li exigeix anar a preu fet, un “suïcidi lent”, que el fa viure “com un presidiari”, un exercici “insuportable” que “torna mediocre l'esperit i ho vulgaritza tot”. Es queixa que no fa res per tanta relació social però en realitat treballa com un forçat: escriu setmanalment a Destino (que l'enviarà al llarg d'aquests diaris a cinc viatges pel món), El Correo Catalán, la Revista de S’Agaró i ja té en marxa l'edició de les seves obres completes a Selecta, que després passaran a l'editorial Destino, amb un ritme més alt de producció. I a partir del 1964, la cúspide: la reescriptura d'El quadern gris, dietari de joventut que si bé “encara aguanta”, ampliarà o reescriurà, encara que de vegades “no hi ha buf”.

“Fàstic” polític. “Sento que m'envaeix una gran depressió, que cada dia és més forta: la sensació que no hi ha res a fer. El fàstic físic que em provoca Franco em deprimeix” (15 maig 1956); a l'enèsima vegada que es queda sense llum a la masia: “Sé perfectament que anem cap al desastre però no tinc ni la força ni la joventut per dir-ho i anar a la presó” (17 gener 1957). “25 anys de pau –és a dir, de misèria, de policia i d'indignitat”. Sí, Pla està fastiguejat també en política. L'historiador Jaume Vicens Vives, a qui ell fa una mica de cicerone vital, el posa al dia del rerefons polític. Quan es vinculi als sectors catalanistes que volen modernitzar El Correo Catalán (els Armand Carabén, Manuel Ortínez, Manuel Ibáñez Escofet i que el portaran fins a gent de la nova banca com Joan Sardà), en un context de creixent oposició del catalanisme cultural, s'animarà una mica. Fins a l'extrem de retrobar-se amb amics d'abans de la guerra com Jaume Miravitlles i Eugeni Xammar, a pesar que van escollir bàndols contraris… L'arrel del malestar polític és la censura que pateixen els seus textos, que el porta a plantejar-se el pitjor: “Està insuportable. Em trobo en un moment de depressió irreparable. Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant. De què es pot parlar? No hi ha res a fer” (30 octubre 1956). Per sort, va veure arribar nous anys des de la seva masia. El del 1965, per exemple. A les quatre de la matinada. Ho consigna perquè, esclar, tenia insomni i el va enxampar escrivint… al llit.