La sortida de la UE dispara el cost econòmic de la independència
El deute públic de Catalunya pujaria fins a situar-se entre el 80% i el 105% del PIB
Per Mariano Rajoy, la independència catalana portaria “pobresa i recessió”. Per Artur Mas, “col·locaria Catalunya entre els països capdavanters de la UE”. La disparitat regna en les anàlisis sobre l'impacte econòmic de la independència: l'última, de Societat Civil Catalana, anticipa que el PIB català cauria fins a un 23%. Unes altres, fora i dins de la Generalitat, conclouen que el favorable saldo fiscal compensaria el cost inicial de separar-se.
L'única coincidència en aquestes anàlisis és que la sortida automàtica de la UE dispara l'impacte econòmic. Els experts que atribueixen un saldo favorable a la independència confien que un procediment de separació pactat amb l'Executiu espanyol limitaria aquests costos. O que, en cas contrari, els Governs europeus intervindrien per evitar un dany generalitzat. Però són alternatives que ara no estan damunt de la taula política.
La factura silenciosa de dos anys de conflicte
La incertesa es filtra en l'economia, encara que no és fàcil de rastrejar. “Es nota lleugerament”, ha admès el president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà. Com altres Governs autonòmics, i davant el tancament dels mercats, la Generalitat rep l'assistència de l'Executiu central; de fet és la comunitat que més depèn de préstecs estatals, més de 30.000 milions en tres anys. La falta d'emissió de deute autonòmic dificulta calibrar la percepció dels inversors. Però hi ha indicis: com assenyala Antonio García-Pascual, analista de Barclays, “els diferencials de crèdit” de CaixaBank i Banc Sabadell (amb seu a Catalunya) van empitjorar als mercats “quan la Generalitat va anunciar la voluntat de seguir amb la consulta”. I, segons els comptes del Ministeri d'Economia, l'entrada d'inversió estrangera a Catalunya durant el primer semestre va ser la més baixa en 17 anys.
Per Germà Bel, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la qual aconsella a la Generalitat, el que “genera inestabilitat” és “allargar” el conflicte. Bel, de la Universitat de Barcelona, recorda que referents financers (Bloomberg, Wall Street Journal o Financial Times) han instat Rajoy a “moure fitxa”. Més difícil és apreciar impacte macroeconòmic. “No tenim indicis que s'estigui castigant més Catalunya, creix per sobre del conjunt d'Espanya”, assenyala Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Comerç de Barcelona.
Caiguda del comerç contra saldo fiscal
El principal aval a la independència és el saldo fiscal favorable a Catalunya, que aporta més recursos al conjunt de l'Estat dels que rep. Marta Espasa i Núria Bosch, de la Universitat de Barcelona, calculen que aquest guany seria de 12.000 milions (un 6% del PIB), un cop descomptades les despeses per les competències que assumiria el nou Estat català.
Espasa creu a més a més que la capacitat de la Generalitat de “dissenyar polítiques pròpies, més adequades al món empresarial”, permetria “un salt qualitatiu”. “En l'experiència internacional, no hi ha res que indiqui que hi haurà una millora significativa i ràpida en la gestió de polítiques públiques”, contraposa Santiago Lago, catedràtic de la Universitat de Vigo.
“Els comptes del dividend fiscal es fan amb un mètode [flux monetari] que no és correcte”, afegeix Ángel de la Fuente, director de l'últim estudi sobre balances fiscals del Ministeri d'Hisenda. I sosté que “en les noves despeses a assumir, s'oblida que a Catalunya els costaria més que a Espanya, perquè hi ha economies d'escala que deixarien d'actuar”.
La tercera via limita l’impacte
Els experts creuen que un nou pacte fiscal amb més competències en resposta a la demanda d'autogovern –l'anomenada tercera via és l'elecció del 46% de catalans, segons Metroscopia– és l'opció que passa menys factura. Els costos associats a la independència desapareixen, tot i que el saldo fiscal favorable també seria menor. En resum, Catalunya disminuiria la seva aportació al finançament autonòmic i gaudiria d'un règim competencial més ampli i exclusiu, un còctel difícil de digerir pel Govern central i altres comunitats.
“Un pacte fiscal, lingüístic, cultural i més autogovern hauria de ser l'escenari de més probabilitats d'ocurrència”, diu el catedràtic Oriol Amat. “Si es camina cap a aquest pacte fiscal, sempre que sigui creïble, els catalans s'ho haurien de pensar molt. Però ara no està damunt la taula”, opina el catedràtic Pol Antràs.
El professor Germà Bel creu que és un debat estèril, que el pitjor per Catalunya és “quedar-se dins” perquè no creu que el Govern central faci “una proposta que resolgui els problemes plantejats”.
El pacte fiscal suposa una redistribució dels recursos autonòmics per millorar la situació de Catalunya. En el seu estudi de comptes territorialitzats, De la Fuente estimava en un 0,7% del PIB català el dèficit fiscal atribuïble a un mal repartiment de la despesa territorialitzable i del sistema de finançament. Si s'opta per lligar l'aportació de cada comunitat a la seva capacitat (PIB) i els recursos que rebria a les seves necessitats (població), el dèficit català a compensar estaria entre l'1,5% i el 3% del PIB català, segons el mètode que s'usi.
La Generalitat aposta per un sistema com el concert basc, que permet a Euskadi gaudir del doble de recursos públics per habitant que les comunitats del règim comú. “Seria francament difícil que la resta acceptés una proposta així”, assumeix el catedràtic Santiago Lago, qui advoca per una negociació àmplia: “Si comunitats com Castella-la Manxa creuen que és suficient amb parlamentaris a mitja jornada i Catalunya vol més atribucions, ha de ser possible, la Constitució permet un federalisme asimètric”.
A més del saldo fiscal inferior, De la Fuente afegeix l'impacte (negatiu) en el comerç. Una investigació de José Vicente Rodríguez Mora, de la Universitat d'Edimburg, alerta que el resultat del comerç és sensiblement menor entre països, com succeiria després de la independència, que entre regions d'un mateix país. Segons Rodríguez Mora, aquest nou efecte frontera implicaria una disminució propera al 80% en les vendes catalanes a Espanya, amb prou feines compensada per un augment de les exportacions a la resta del món.
“En un escenari de mínims, sense aranzels per sortir de la UE i sense boicot per una reacció hostil, el preu de la independència seria equivalent al de la Gran Recessió”, conclou De la Fuente. En aquest escenari, la caiguda del PIB català seria propera al 4%, mentre que l'economia espanyola retrocediria un 3%. Altres estudis incorporen diverses estimacions sobre l'efecte d'un suposat boicot, de la deslocalització d'empreses o que la UE posés aranzels, que elevarien l'impacte en el PIB català fins al 20%.
“No crec que es pugui aplicar l'efecte frontera, que reflecteix tendències històriques”, rebat Pol Antràs, catedràtic de la Universitat de Harvard, qui creu que en, tot cas, seria un procés molt progressiu, així que no s'hauria de comparar amb el guany fiscal després de la independència. “El Govern britànic va quantificar que, en cas d'independència, la renda escocesa baixaria un 4% per reducció del comerç, però en 30 anys”, apunta Oriol Amat, catedràtic de la Pompeu Fabra.
Sobre la possibilitat d'un boicot a productes catalans després de la independència, Antràs creu que tindria un efecte limitat i temporal. “Dos terços del que Catalunya ven a la resta de l'Estat són béns intermedis, i molts productes estan elaborats per multinacionals”, explica el catedràtic de Harvard, qui estima que la caiguda del PIB per un boicot “arribaria com a màxim al 2%”.
La Cambra de Comerç de Barcelona considera que, “en un escenari gairebé impossible, de màxims”, el PIB català baixaria fins a un 5,7% per la reducció del comerç, mentre que l'espanyol perdria un 1,4%. Rovira afegeix que el Govern català aviat tindria disponible un marge fiscal equivalent al 7,2% del PIB per abaixar impostos o augmentar despeses, i compensar l'efecte de la caiguda de vendes a Espanya. Amat, per part seva, recorda que en un estudi que va coordinar per encàrrec del Col·legi d'Economistes de Catalunya es concloïa que l'economia catalana creixeria fins al 4%, una vegada comparada la caiguda comercial amb el guany fiscal.
La incògnita europea: política enfront d’economia
La independència portaria Catalunya a sortir de la UE i de la unió monetària, segons ha confirmat Brussel·les. A les repercussions de deixar un espai integrat, amb llibertat de circulació de mercaderies, capitals i persones, s'hi afegeix el fet que la principal via de tornada està condicionada al possible de veto d'Espanya.
“En termes econòmics, una sortida no pactada d'Espanya no és viable”, diu el professor Bel, qui creu que “abans o després” es produiria una “intervenció de la UE”, ja que, sosté, la sortida de Catalunya del mercat comú “perjudicaria diversos països”.
En el cas de la llibertat de mercaderies, la situació es podria salvar amb un acord bilateral. Aquí només fa falta la majoria qualificada del Consell de la UE, encara que el catedràtic Amat creu que a Espanya també li convé: “El 70% de les mercaderies d'empreses espanyoles que van a Europa passen per Catalunya. No els interessen els aranzels”.
Catalunya també podria continuar fent servir l'euro, com fan Kosovo i Montenegro, sense acord monetari amb la UE, cosa que implica que estaria molt exposada a qualsevol xoc extern, que hauria d'afrontar amb reserves del seu banc central. O intentar un acord monetari com el que té Andorra. Però aquestes negociacions, com la de l'acord comercial bilateral, trigarien anys a forjar-se.
“Si la independència no és pactada, els costos de transició serien molt més elevats”, planteja Antràs, que considera que una “sortida pactada” amb el Govern espanyol amb un període de “transició acordada cap a la UE” rebaixaria sensiblement els costos. Però no és aquesta la posició de partida de Rajoy. I altres Executius europeus veuen amb poca simpatia els moviments separatistes, per les implicacions que tindrien dins de les seves fronteres. Un atzucac per la independència de Catalunya que l'amenaça d'una crisi generalitzada podria evitar, en opinió de Amat: “Si el conflicte arriba a afectar els mercats, llavors la UE intervindria per mirar que provoqués el mínim mal possible”.
La incertesa sobre l'encaix amb la unió monetària posaria en una situació delicada la banca amb seu a Catalunya. CaixaBank i Banc Sabadell deixarien d'accedir a les facilitats de liquiditat del BCE i tampoc serien fiscalitzats pel supervisor únic europeu, una situació que podria forçar-los a moure la seva seu a una altra comunitat. “Hi ha regles d'accés a la liquiditat a través de filials o sucursals dels bancs en països de la zona euro. Una altra cosa és la quantitat a la qual puguin accedir”, concedeix Bel, qui recorda que les dues entitats disposen “d'elevades quantitats en deute sobirà espanyol”, que facilitarien aquest accés. A més a més, les entitats concedeixen a Catalunya molt més préstecs dels que poden finançar amb els seus dipòsits la comunitat: bona part d'aquesta diferència es compensa amb dipòsits captats a la resta d'Espanya, un altre element de risc en cas d'una separació poc amistosa.
L'exclusió de la unió monetària també suposaria que el deute sobirà que emetés Catalunya no podria descomptar-se al BCE a canvi de finançament, cosa que limitaria l'apetit inversor per aquests títols. A més, és gairebé impossible predir com reaccionarien els mercats davant el sobtat augment del deute autonòmic. O davant l'opció que la Generalitat no assumeixi la seva part del deute estatal mentre es negocia algun tipus d'accés a la UE, com planteja el líder d'ERC, Oriol Junqueras. El deute, ara en el 32% del PIB català, passaria a estar entre el 80% i el 105% del PIB català segons el criteri de repartiment que es triés.
“Catalunya s'enfrontaria a un llarg període de transició, on predominaria la incertesa. Votar a favor de la independència és jugar-se el futur de Catalunya a la loteria”, va afirmar Ángel Ubide, investigador del Peterson Institute for International Economics, en la presentació de l'estudi de Societat Civil Catalana. “Fora de la UE i de la unió monetària, el preu de la independència seria catastròfic”, opina De la Fuente.
