De gamma extra
Sovint l’ús d’una nomenclatura efectista empobreix i banalitza
S’acaba la temporada castellera. Un cop més, i sense que serveixi de precedent (capti’s la ironia), la campanya d’enguany ha estat única. D’uns anys ençà, ens hem deixat endur per l’eufòria, el deliri, la consecució sistemàtica de rècords sense aturador, el més difícil encara i el “nova diada castellera històrica”. És així: darrerament, la informació periodística al voltant del món casteller ha begut de les pràctiques de la premsa esportiva, i així com es fan estadístiques inversemblants sobre les vegades que Messi ha marcat amb el dit gros del peu, així mateix actuem amb el fet casteller, cada cop més avesat a la proesa.
És innegable que n’hi ha, de proeses. Fa trenta anys, les places de la Vila de Vilafranca i del Blat de Valls s’estremien en veure un castell de nou, i ara sembla que si no fas castells de nou no ets ningú; i si en fas, ja et quedes curt. Ha millorat la preparació dels castellers, les tècniques dels assajos, les mesures de seguretat, i al costat de construccions monumentals s’afegeix un grau de fiabilitat i de seguretat mai vistos. Mai s’havien fet castells tan grossos i mai n’havien caigut tan pocs.
Brou de llengua
Però vet aquí que la dinàmica informativa necessita grans titulars, rècords batuts, estadístiques esmicolades, i per a això no hi ha res millor que la difusa categoria dels castells de “gamma extra”, farcida de castells de nou, de deu, sense folre i amb agulla al mig. Qui ha perpetrat un bunyol tal? No ho sabrem mai, però al capdavall s’ha creat una categoria de castells inigualables que facilita la notícia: només has de dir quants castells de gamma extra s’han fet en una mateixa diada, tant se val els castells que siguin. I si una colla és capaç de fer-ne un, ja rep automàticament l’etiqueta de “colla de gamma extra” com a distintiu de pedigrí.
La resta de castells sembla que no existeixin. Ja no parlo dels castells de set i de vuit, ignorats pels mitjans, sinó també dels de nou. La categoria de nou pisos (mítica als anys setanta, quan només se’n tenia notícies del segle XIX) ha quedat reduïda a dos castellets de no res, el tres i el quatre −amb folre−, mentre que la resta han passat a engrossir la ditxosa gamma, i així com la torre i el cinc de vuit són castells de vuit, doncs la torre i el cinc de nou no són castells de nou, sinó de la concorreguda gamma extra. És evident que la dificultat constructiva d’aquestes edificacions suposa un grau superior respecte dels homòlegs tres i quatre, però ningú diu que la torre i el cinc de vuit siguin igual de difícils que el tres i el quatre. Així les coses, és fàcil que les cròniques d’una diada parlin de més castells de gamma extra que de nou pisos, i fins i tot aquests queden ara com castells de pa sucat amb oli. A canvi de destacar unes construccions per justificar el titular llampant hem acabat banalitzant la resta.
L’adjectiu extra no enganya ningú. D’una banda, vol dir “extraordinari, no acostumat”, però aquest ha acabat sent un significat que, a base d’abusar-ne, ja ha perdut tota la gràcia; i de l’altra, equival a dir “de qualitat superior”, un sentit que, aplicat a les construccions humanes, qualsevol casteller podria discutir, ja que el propòsit dels castells no és arribar com més amunt millor, sinó fixar-se un objectiu col·lectiu realitzable i treballar plegats per arribar-hi sense prendre mal. No hi ha doncs castells millors que d’altres: per a una colla de castells de set la proesa pot ser senzillament bastir un quatre de vuit.
Deixem estar sisplau la gamma extra, o fem-la servir per a castells tècnicament singulars, que es caracteritzin no pel nombre de pisos, sinó per característiques constructives, com ara la torre de vuit (sense folre), el tres de vuit aixecat per sota o el quatre de nou (també sense folre). Altrament, només provoquem l’efectisme grandiloqüent.
