_
_
_
_
_

“Amb el patiment no es negocia, volem els nostres fills vius”

Els pares dels desapareguts, després de cinc hores de reunió amb el president mexicà, exigeixen resultats en les investigacions

Jan Martínez Ahrens
Els familiars dels desapareguts en la roda de premsa.
Els familiars dels desapareguts en la roda de premsa.SAÚL RUIZ

El repte polític més important del president de la República de Mèxic, Enrique Peña Nieto, es diu Epifanio Álvarez, porta texans barats i mai no havia agafat un micròfon ni parlat davant un públic més nombrós que la seva família. Però dimecres, pels volts de mitjanit, després d'haver passat cinc hores amb el president a la residència oficial de Los Pinos, epicentre del poder federal, aquest pagès va decidir fer el pas i, amb la sinceritat de qui té un ganivet clavat al cor, va explicar el que els passa a ell i a la resta de pares dels 43 normalistes desapareguts a Iguala. “S'han rigut de nosaltres, només hem perdut el temps. Des d'aquella nit que se'ls van endur que esperem. I el dolor ens enfonsa. Quan menjo, penso què deu estar menjant el meu fill, quan bec, penso què deu estar bevent ell; això és un malson del qual no podem despertar-nos”.

Les paraules, entretallades, d'Epifanio marquen la distància que separa les autoritats mexicanes d'unes famílies atrapades en un túnel de dolor. Un camí que el president Peña Nieto, un polític bregat en les batalles més dures i conegut per la seva enorme capacitat de convicció en el tu a tu, va intentar salvar amb una maratoniana reunió a la seva residència oficial. Un escenari d'alt risc. Els pares, imants d'una enorme ona de solidaritat que ha envaït els carrers i les universitats de Mèxic, representen la desconfiança de molts ciutadans envers uns poders que, en el cas del salvatge estat de Guerrero, han estat fallits. En el cara a cara, Peña Nieto, segons assistents a la cita consultats per aquest diari, es va treure la corbata, es va dirigir a molts pares pel seu nom, va escoltar una a una les seves amargors, es va identificar amb les seves peticions, va actuar de catalitzador. La reunió que tenia una durada prevista d'hora i mitja, es va allargar cinc hores. El país es va amuntegar a la porta, davant de televisors, webs i ràdios, en espera del resultat. La conclusió va ser agredolça. Va haver-hi acord escrit, amb les signatures de totes dues parts, per reforçar la investigació i crear una comissió mixta per mantenir informats els familiars, però no es va aconseguir l'aparició conjunta del mandatari amb les víctimes. La frustració per la falta de resultats va poder més. Un cop es va acabar la trobada, cadascun va emprendre un camí diferent.

El president, amb gest esquerp, va dirigir un missatge televisat a la nació, en què va mostrar la seva solidaritat amb les famílies, amb les quals va dir que compartia “la indignació, el dolor i la incertesa”. I en un to que va deixar pocs dubtes sobre la seva determinació per solucionar el problema més important a què ha hagut de fer front durant el seu mandat, va dir: “No hi ha escletxa per a la impunitat, trobarem els culpables i aplicarem la llei, topem amb qui topem”.

Els familiars, en una imatge que serà durant molt de temps en la retina dels mexicans, van sortir de la residència oficial i van triar la senzilla seu del Centre de Drets Humans Agustín Pro Juárez, per expressar els sentiments que els consumeixen després de 33 dies de recerca fallida. “Amb el patiment no es negocia, les vides no tenen preu, només volem retrobar-nos amb els nostres fills a l'escola. Fa més de 30 dies que som a l'infern, sense dormir, sense menjar. Que sàpiga el president que no confiarem ni en ell ni en l'Estat fins que no ens els retornin vius”, va afirmar Felipe de la Cruz, pare d'un desaparegut.

El president, amb gest esquerp, va dirigir un missatge televisat a la nació

Vestits modestament, alguns amb evidents dificultats per expressar-se en públic, els pares i germans dels normalistes van pujar-se a una estrada per demostrar davant un auditori abarrotat de periodistes la seva indignació. Una i altra vegada van insistir que la falta de resultats havia aixecat un mur que només el retorn dels joves podia derrocar. Sense perdre la fe que continuen vius, malgrat els múltiples indicis que apunten al seu extermini pel narco, van exigir a Peña Nieto que acceleri les investigacions. “No podem confiar sense resultats. Estem disposats a donar la vida pels nostres companys. Avui el president ens ha fet promeses i nosaltres necessitem fets”, va destacar David Flórez Maldonado, company d'estudis dels desapareguts. En acabar l'acte, tots junts, van cridar la seva exigència irrenunciable: “Se'ls van endur vius, vius volem que tornin”. Un imperatiu que, ara per ara, amb un impressionant desplegament de forces de seguretat excavant fosses i detenint sicaris cecs de sang sembla difícil d'aconseguir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jan Martínez Ahrens
Director de EL PAÍS-América. Fue director adjunto en Madrid y corresponsal jefe en EE UU y México. En 2017, el Club de Prensa Internacional le dio el premio al mejor corresponsal. Participó en Wikileaks, Los papeles de Guantánamo y Chinaleaks. Ldo. en Filosofía, máster en Periodismo y PDD por el IESE, fue alumno de García Márquez en FNPI.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_