_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Especulacions

Si el 9-N no és un fiasco, el que passi no dissiparà la demanda d'eleccions referendàries

Donada la situació d'extrema fluïdesa en què es troba el panorama polític català, m'atreveixo a afirmar que l'únic registre des del qual resulta possible abordar-lo avui és l'especulatiu. Fer pronòstics o previsions amb pretensió analítica és com voler dibuixar sobre la superfície de l'aigua, i disseccionar una realitat tan movedissa constitueix una tasca desalentadora.

Així, doncs, especulem. Posem que, malgrat la confusió que l'haurà precedit, el 9-N se salda amb un volum de participants digne, superior a les mobilitzacions dels tres últims Onzes de Setembre. Hi haurà, per descomptat, alguna cosa de la síndrome postelectoral de “tots hem guanyat”, una certa pugna per atribuir-se el possible mèrit d'una votació nodrida, votació que el bloc unionista denigrarà amb qualificatius del tipus “bananera”, “tercermundista” o “a la búlgara”, o potser fins i tot “a la guineana”.

Suposant, en tot cas, que el 9-N no hagi estat un fiasco capaç de fer que se'n vagi en orris tot el procés, el que és segur és que el que passi el segon diumenge de novembre tampoc dissiparà la demanda —per a molts, la necessitat— d'unes properes eleccions a les quals l'electorat i les candidatures concurrents infonguin un caràcter referendari. Resulta la seva convocatòria evitable? Segons la meva opinió, no, si la fórmula per fer-ho és la d'un pacte pressupostari i fins a la fi de la legislatura entre CiU i PSC (hi ha qui afegeix fins i tot “amb l'abstenció del PP”). Per a Convergència Democràtica seria un suïcidi, però a més un suïcidi sagnant, el pitjor dels finals imaginables. Hi hauria una altra possibilitat: que, passat el 9-N, Mariano Rajoy —convertit en un home d'Estat— fes una oferta seriosa, important, amb altura política. A mig any d'unes municipals i autonòmiques que el PP té molt complicades, em passa pel cap com una cosa il·lusòria.

O sigui que, al llarg del proper hivern —ja veieu que avanço amb pas ferm per la senda de l'especulació— tindríem eleccions al Parlament català. Uns comicis als quals les circumstàncies polítiques donarien caràcter plebiscitari entorn del sí o el no a la independència, i que el camp unionista no podria desdenyar ni boicotejar com farà amb el 9-N, sota pena de regalar als seus adversaris una victòria devastadora.

Unes eleccions amb llista independentista única, tal com va reclamar el president Mas la setmana passada? Ho veig pràcticament impossible

Ara bé, unes eleccions amb llista independentista única, tal com va reclamar el president Mas la setmana passada? Ho veig pràcticament impossible: el sobiranisme comprèn avui cultures polítiques, sociologies i models econòmics massa diversos —d'Antoni Castellà a Quim Arrufat, de Felip Puig al veterà exdiputat comunista i actiu iaioflauta Celestino Sánchez, per posar uns exemples nominals— per tancar tot això en una sola candidatura.

Em sembla especulativament més plausible que existeixin diferents llistes posicionades de manera inequívoca a favor de la independència, però és difícil que una d'elles sigui la de Convergència i Unió tal com l'hem coneguda fins ara. Si és coherent amb les tesis de la seva sempiterna capdavantera, Unió —o la dirigència duranista d'Unió— no pot sumar-se a una opció independentista sense ambages; potser tampoc algun sector de CDC, el que puguin representar persones com el conseller Santi Vila. En canvi, una hipotètica “candidatura del president” es podria veure engrossida per independents i altres noms que, aliens a la Convergència històrica, apostessin pel lideratge d'Artur Mas per als propers i crucials anys.

Tampoc és massa fantasiós imaginar una llista en la qual confluïssin els diferents corrents d'esquerra reformista o socialdemòcrata dins de l'independentisme: Esquerra Republicana en primer lloc, però també la Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall, Avancem de Joan Ignasi Elena i altres grups i individus del socialisme sobiranista, i fins i tot potser Iniciativa per Catalunya Verds, amb o sense EUiA.

En fi, la CUP ha hissat ja la banderola d'enganxament d'una candidatura “rupturista” o “d'esquerra alternativa”. Em refereixo al manifest, publicat aquesta mateixa setmana, que porta per títol Crida a construir una candidatura unitària per la ruptura constituent. El seu text rebutja la idea d'una llista única “en clau de concentració nacional” i proposa associar en un mateix programa la “ruptura política amb l'Estat espanyol”, així com “la ruptura amb el règim econòmic, polític, cultural i patriarcal dominant”. Sona utòpic, sí, però la crida ha recollit en pocs dies més de mil adhesions —entre elles, les de l'historiador Josep Fontana o l'advocat August Gil Matamala—, i podria resultar temptador per a Procés Constituent, i qui sap si per a EUiA.

La inexistència d'una candidatura independentista única, d'altra banda, facilitaria al PP i a Ciutadans atendre la seva pròpia pugna interpartidaria i concórrer també per separat, disputant-se tal vegada el suport de Societat Civil i altres plataformes unionistes. I després hi hauria una opció electoral pseudoequidistant o migpensionista, que podria articular-se entorn del PSC de Miquel Iceta i als fidels de Josep Antoni Duran Lleida, que per algun motiu semblen ser ja carn i ungla.

Ja em disculpareu que no avanci resultats ni conseqüències d'aquests comicis. Fins i tot l'especulació té els seus límits.

Joan B. Culla és professor d'Historia Contemporània de la UAB

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_