_
_
_
_
_
Crítica | Alguien a quien amar
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Serial carismàtic

La història mai aconsegueix escapar del seu plantejament, les relacions són superficials

Javier Ocaña
Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, a la pel·lícula.
Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, a la pel·lícula.

De vegades les pel·lícules elegants sobre éssers carismàtics i amb pinta d'autèntics són les més complicades d'analitzar. Sobretot quan sota la capa de gust exquisit, de modernitat incontestable, com a mínim a la superfície, no s'hi amaga més que un serial. El judici de l'ull, en ple engany al judici de l'intel·lecte. Un perill.

Quan el febrer d'aquest mateix any es va estrenar la pel·lícula belga Alabama Monroe, diversos crítics vam advertir sobre la possibilitat que sota la seva capa d'estil (música xula, protagonistes de presència poderosa, barbes, tatuatges, actitud contestatària), unida a la seva desestructuració narrativa, només hi hagués un serial lacrimogen sobre la mort infantil. Un pensament que torna al cap en molts instants de la danesa Alguien a quien amar, el quart llargmetratge de Pernille Fischer Christensen, inèdita fins ara als nostres cinemes, sobre una estrella madura de la música, un paio esquerp, distant i exaddicte a tot el que un es pot enganxar, a allò que encén la vida per corroir-la a poc a poc, encara que d'una enorme personalitat, que s'ha de fer càrrec d'un fill que acaba d'entrar en la pubertat al qual no coneix de res, tot això mentre grava un disc nou.

ALGUIEN A QUIEN AMAR

Direcció: Pernille Fischer Christensen.

Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrhom, Birgitte Hjort Sorensen, Eve Best.

Gènere: drama. Dinamarca, 2014.

Durada: 95 minuts.

Musicalment a mig camí entre el Leonard Cohen més elèctric i el Richard Hawley més malenconiós, el protagonista, interpretat amb solemnitat per Mikael Persbrandt, té un gran carisma. Així, si unim la força visual del seu primer plànol i el so de les seves cançons, ja sigui en assajos o a l'estudi, la pel·lícula s'anima. No obstant això, la història mai aconsegueix escapar del seu plantejament, les relacions són massa superficials, els diàlegs més aviat obvis i el desenvolupament i el desenllaç van pel camí de rajoles grogues de l'elementalitat, el que sempre espera l'espectador més acomodatici. I durant el recorregut, amb prou feines aconsegueix dotar de força la relació amb la seva mànager, mà dreta, criada, majordom i psicòloga; mai a l'essencial, a la que dóna títol a la pel·lícula, la del noi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_