Doble poder a Catalunya?
Aquest ha de ser el cap de setmana suposadament més gloriós de dues associacions catalanes pel que sembla bastant conegudes, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El seu parer sobre l’esdevenidor de Catalunya serà més tingut en compte per l’autoritat aparent que el de qualsevol diputat al Parlament; potser, fins i tot, que el de qualsevol grup parlamentari. En la volàtil situació que travessem cotitza més el brogit que el vot, un dret a decidir que depèn més de la gola que de la papereta individual. Les militants que encapçalen ambdues formacions, Muriel Casals i Carme Forcadell, influiran més sobre la confecció –o sobre la inviabilitat– d’una llista d’unitat sobiranista (no es pot confondre amb la unitat cívica de la ciutadania catalana), que molts partits parlamentaris.
Es tracta d’una estranya circumstància per a un sistema democràtic representatiu basat en els vots dipositats a les urnes: cotitza més l’organitzador de manifestacions que el recipiendari del vot popular. Quina enveja tindria de Casals i Forcadell el sastre de Francesc Cambó, aquell militant d’Estat Català a qui el prohom de la Lliga finançava amb sobres dipositats en els vestits de prova quan necessitava mostrar a Madri-T que ell era un home centrat i assenyat davant la xusma insurgent de separatistes i desafectes!
La pesada propaganda oficial, a més de subratllar a tort i a dret que el procés (ai!) és pacífic (enorme concessió que sembla que hauríem d’agrair) assegura que és espontani. I que obeeix a una dinàmica pròpia i independent de “societat civil”, aquesta expressió tan precària de continguts. Més enllà de la precisió conceptual segons la qual totes les societats són sempre civils (a excepció de les militars), queda per escatir el grau d’autèntica espontaneïtat de Casals, Forcadell i companyia. Quan la caspa madrilenya les qualifica de simples minyones de servei del senyoret Artur Mas, hom tendeix a atribuir-los totes les virtuts seràfiques, i encara més. Si, al contrari, hom aplica la lupa, recorda que Forcadell atresora una vella militància a Esquerra Republicana, i si a més examina els serveis que molts socis de Casals han prestat al (perdó pel record) pujolisme més militant, aleshores acaba d’endevinar que la seva independència pugui ser més relativa: es tracta més aviat d’interdependència, aquell concepte que lletrejava amb delit Xavier Rubert abans d’establir-se com a manifestant aplaudidor VIP a la plaça de Sant Jaume.
La veritat de les relacions entre el tàndem Òmnium/ANC i el Poder se situa, per atzar, probablement a mig camí entre l’espontaneisme i la dialèctica de l’amo i l’esclau: la doble dependència. Les unes estiren i reclamen, l’altra proveeix finançament en metàl·lic o en espècies propagandístiques. Avui hi ha a Catalunya una situació de doble poder, el despatx i el carrer, però entre dos poders compenetrats. Res a veure amb aquell període de la Rússia prerevolucionària –març/octubre del 1917–, entre els Governs del tsarisme de caire liberal, Kerenski inclòs, i la insurgència del soviets comandats per un tal Lenin i un tal Trotski: aquí, tot, fins i tot el desori, vol ser més amable.
Doble poder compenetrat no vol dir dos poders, sinó dos pols entrelligats. De manera que no és veritat que Artur Mas estigui completament encadenat a les associacions agitadores, ni tampoc que siguin les estrictes executores del seus designis. Hi ha una mica de cada cosa, i la contrària. Amb salsa picant: l’hegemonia del mig camp secessionista (és mig camp, recordem-ho, no pas el camp sencer) es juga entre Convergència i Esquerra, entre Mas i Junqueras, aquest cap de setmana, potser amb pròrroga, en les cúpules de la societat aparentment civil. Un thriller extraordinari, sobretot perquè es descabdella en l’opacitat, a través d’un llenguatge abstrús, amb tècniques de contraprestacions de cacics, fora de l’hemicicle, amb estètica entre lleugerament vaticana i colpidorament poligonera. Si aquest és el modus operandi de la sobirania a la qual aspirem, ai las!
