L’aventura sobiranista d’Artur Mas
El camí cap a la consulta es va iniciar després de la multitudinària Diada del 2012
L'11 de setembre del 2012, una multitud va sortir als carrers de tot Catalunya per celebrar la Diada, però la festa nacional catalana es va convertir en una eixordadora manifestació per demanar un “nou estat d’Europa”. Començava la travessia sobiranista en la qual es va embarcar el Govern d'Artur Mas, emparat i esperonat pels seus socis d'ERC.
Potser aquesta Diada és el punt de partida de tot un procés que pretén (o pretenia) desembocar en la consulta del 9 de novembre, però hi va haver amb anterioritat diversos moments clau que van propiciar que l'actitud sobiranista de Mas i el seu Executiu anés en augment.
Al juliol del 2010 el Tribunal Constitucional responia al recurs interposat pel Partit Popular quatre anys abans i retallava l'Estatut d'autonomia que havia estat aprovat a les Corts el 2006 i pels catalans aquell mateix any. CiU, que encara no era al govern, va abanderar el dret a decidir i el va incloure al seu programa electoral per a les eleccions de novembre, encara que el seu principal reclam era aconseguir un nou finançament i un pacte fiscal per a Catalunya. Artur Mas va guanyar i va posar fi a set anys de tripartit, però es va haver d'acompanyar del PP per governar en no obtenir majoria absoluta.
En els seus primers anys a la Generalitat, Mas es va centrar a aconseguir aquest pacte fiscal, semblant al del País Basc, i va aconseguir que el Parlament català aprovés el juliol del 2012 un text que buscava regular la relació tributària entre Catalunya i l'Administració central. La Diada d'aquest any va donar ales a Mas, que va exigir a la Moncloa l'aprovació del pacte. Davant la negativa de Rajoy, el president va convocar eleccions anticipades.
Abans dels comicis, el Parlament acorda que “Catalunya decideixi el seu futur a través d'una consulta” amb els vots de CiU, ERC, ICV i un diputat del PSC. És el primer pas oficial cap a un referèndum.
CiU va acudir a les eleccions d'octubre del 2012 prometent obertament una consulta independentista, però les urnes van castigar Mas, que va perdre 12 diputats i es va quedar en 50. ERC es va erigir com a gran triomfadora i es va postular com a soci de govern a canvi que Convergència garantís el referèndum.
El 23 de gener del 2013, la cambra autonòmica catalana declara en una resolució que el “poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i acorda iniciar el procés que porti fins al dret a decidir. La declaració de sobirania va ser aprovada amb 85 vots a favor, 41 en contra, 2 abstencions i 5 diputats que es van negar a votar.
El Govern del PP, que fins llavors havia mantingut silenci, impugna la resolució sobiranista el 8 de març del 2013 al Tribunal Constitucional. “La nostra obligació és complir i fer complir la llei”, recalca la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría.
A finals del 2013 el Govern català accelera el procés: aprova una partida pressupostària per a la consulta i, sobretot, anuncia la data i la pregunta. Els catalans acudiran a les urnes el 9 de novembre del 2014 i hauran de contestar dues qüestions: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”.
El Parlament sol·licita formalment al Congrés la competència per “autoritzar i convocar un referèndum consultiu”. La Cambra rebutja la petició i insta el Govern a “garantir el compliment de la legalitat”. Poc després, el Constitucional anul·la la declaració de sobirania que havia realitzat el Parlament català el gener del 2013.
El 27 de setembre del 2014, Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta. “Ha arribat el moment d'exercir el dret a decidir”, va proclamar. Aquest mateix dia, Soraya Sáenz de Santamaría anunciava que el Govern havia iniciat els tràmits per presentar un recurs d'inconstitucionalitat. Dos dies després, el ple del Tribunal Constitucional, reunit de forma excepcional, decideix suspendre de forma “cautelar i temporal” la consulta.
