_
_
_
_
_

La padrina de l’independentisme

Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, intenta recompondre la unitat sobiranista

La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell.
La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell.sciammarella

La nit del 27 de maig del 2007, la carrera política de Carme Forcadell va descarrilar. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el seu partit, empitjorava els resultats i aconseguia un sol regidor en el municipi barceloní de Sabadell. Segona en aquella llista, malgrat considerar que tenia bona anomenada i mèrits per ser la número u,va perdre el seient que ocupava des del 2003. Però la partida es jugava ja en un altre tauler. Va empaquetar les coses, va buidar el despatx a l'Ajuntament i es va lliurar als moviments independentistes, llavors encara minoritaris. Set anys després, la imatge és la següent. Milers de persones acudien ahir a la plaça de Catalunya en l'enèsima concentració a favor del dret a decidir. Davant la desunió exhibida durant tota la setmana pels partits, molts ciutadans busquen en les paraules d'una dona del poble a punt d'intervenir en una resposta en els vaivens polítics de saló.“President, convoqui eleccions. Volem votar en els propers tres mesos” per “iniciar la primavera del 2015 amb un nou Parlament constituït”. Ella és el rostre de la protesta ciutadana a Catalunya.

Carme Forcadell (Xerta, 1956), presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC),una funcionària de la Generalitat amb trajectòria pública escassa i sense condicions aparents per a l'oratòria o la política, era fins al 2012 una desconeguda en els cercles de poder catalans. “La màxima informació que puc dir és que puc dir molt poc d'ella”, explica un alt càrrec de la Generalitat vinculat al procés i a l'esfera política des de la Transició. “Però és molt més assenyada del que podria semblar. El que ha fet amb l'ANC és d'una precisió de rellotger”, agrega en referència a l'èxit de les tres Diades multidinàries que aquesta entitat de 51.000 socis ha convocat des del 2012.

Militant d'ERC, va ser regidora a Sabadell des del 2003 fins al 2007

El tsunami popular de la primera mobilització va empènyer Artur Mas a unes eleccions anticipades que van costar 12 diputats a CiU. L'última, organitzada amb precisió germànica per aquesta associació l'11 de setembre passat, va aconseguir una assistència rècord d'1,8 milions de persones, segons la Guàrdia Urbana, i va ser l'avantsala de la polèmica signatura del decret de convocatòria de la consulta. “President, posi les urnes”, li va etzibar llavors Forcadell, en un d'aquests moments en què sembla que intenti marcar l'agenda de la Generalitat i que serveixen al programa de sàtira política Polònia per caricaturitzar-la com una dona d'actitud beata i molt manaire —una tieta, com dirien a Catalunya— que fa la vida impossible a Mas. Encara que moltes vegades hagi estat més aviat un suport. Però a ella no li agrada aquesta paròdia. La seva relació amb el president, assegura, és escassa i merament institucional. “Ni jo tinc el seu telèfon, ni ell, el meu, si és el que em pregunta”.

Al costat de la Sagrada Família de Barcelona, en uns baixos del carrer Indústria, hi ha la seu de l'ANC. El local serveix d'oficina i també de magatzem per a l'enorme quantitat de marxandatge groc amb el qual es finança l'entitat. Vestida amb uns texans cenyits, samarreta vermella i una americana —que lluirà fins que acabi la jornada en un acte de campanya a Martorell—, apareix per una escala de cargol. “No li agraden les preguntes personals”, adverteixen dos dels seus joves col·laboradors. Casada i amb dos fills, aparenta menys dels  58 anys que té. Camí del seu despatx explica que no fa tant cap mitjà solia interessar-se per ells. Encara que aquest canvi de tendència no l'ajudi a relaxar-se excessivament durant la conversa d'una hora, entre tímida i hermètica quan no es parla estrictament d'actualitat.

Carme Forcadell es dirigeix als 5.000 manifestants convocats a la plaça Sant Jaume. En segon pla, Oriol Junqueras.
Carme Forcadell es dirigeix als 5.000 manifestants convocats a la plaça Sant Jaume. En segon pla, Oriol Junqueras.Alex Caparros (Getty)

Forcadell, nascuda en un poble de poc més de 1.000 habitants a les terres de l'Ebre, es va criar en una família humil, amb un pare pagès i camioner, segons explica una veïna a la carnisseria de Xerta. Al costat de la vella estació de tren, en una casa amb un hort d'arbres fruiters, penjava fa una setmana una estelada. No obstant això, ningú a la seva família —tampoc ella— era independentista quan va marxar a estudiar amb 18 anys a la Universitat Autònoma de Barcelona per quedar-se a viure en el centre de Sabadell fins avui. El descobriment de la història i la llengua, explica, van transformar la seva visió política fins a les posicions actuals. “En aquella època pensava que algun dia això podria passar, però la veritat és que molts governs del PP a Espanya, com el de José María Aznar, han ajudat a accelerar-ho”, assenyala. I en gran mesura, també l'associació que presideix. “Però vull que quedi clar que no sóc ni millor ni pitjor que un altre per a aquesta funció”.

Sap que la seva sobreexposició pública pot ser un arma per als qui pensen que l'ANC s'ha tornat massa personalista. Fins i tot internament, on en algun moment ja han sorgit veus crítiques per un cert “excés de divisme”. Ella nega cap protagonisme i interpreta l'èxit com la conseqüència d'un “terreny que ja estava preparat”. “La majoria de la gent que surt al carrer no és sòcia de l'assemblea, però defensem el que pensa la majoria”, remarca. Una afirmació que sorprèn molta gent, com el politòleg Nacho Corredor: “Em crida l'atenció que una persona a la qual el 2014 van votar 6.905 persones, només una part de l'ANC, parli en nom del poble”.

Molts governs del PP han ajudat a accelerar això", afirma Forcadell

Avui Forcadell —funcionària del Departament d'Educació de la Generalitat en excedència fins que passi el 9-N— ha desenvolupat una certa al·lèrgia als partits polítics, amb els quals marca constantment una certa distància que casa bé amb el sentir del carrer, però durant un temps va parlar en nom d'un d'ells. Tres edils que van coincidir amb ellaan Sabadell, on exercia tasques de política lingüística, fan ressaltar la seva capacitat de treball, però també la seva indissimulable voluntat per destacar. “Tenia una gran ambició personal. Va intentar ser cap de llista, però en el partit, on ja manava [Joan] Puigcercós, no se'n fiaven”, assenyala una antiga regidora. “Estava obsessionada amb la independència. La seva gran proposta va ser un reglament perquè tots els escrits fossin en català”, critica un altre edil que va compartir legislatura amb ella. Josep Maria Civis, el seu primer avalador polític a l'Ajuntament, en canvi, la considera “una dona tenaç i una patriota que aprofundeix molt en totes les qüestions que agafa”. “En aquella època, quan l'independentisme no tenia un predicament majoritari, vam tenir moltes dificultats. No ha estat un camí fàcil”, recorda.

En aquells dies Forcadell, llicenciada en Ciències de la Comunicació, Filosofia i màster en Filologia, ja pertanyia a Òmnium Cultural, a la Plataforma per la Llengua i havia estat a la Comissió de Dignitat per als papers de Salamanca. Però, sobretot, formava part de la Plataforma Pel Dret a Decidir (PDD), una organització beneïda per ERC que avui podria veure's com avantsala (no pels seus integrants) de l'ANC. Des d'aquí va participar en l'organització de les primeres consultes populars per la independència —molt semblants al que ara planteja Artur Mas— i va viure la forta disputa ideològica i judicial que va desallotjar del poder la direcció de la plataforma. Ella va acabar sent-ne la vicepresidenta. Mònica Sabata, en canvi, una de les cares joves i renovades que tenia llavors l'independentisme, va ser una de les que va fer les maletes: “Uns advocàvem per continuar treballant per a la majoria social amb el concepte del dret a decidir. D'altres van creure que havia arribat el moment de fer un discurs clarament independentista”. Forcadell era d'aquests últims.

El 2011, gairebé en silenci, va començar a gestar-se l'ANC. En la primera llista de 33 persones —confeccionada pels quatre fundadors, que parlaven en codi xifrat per Internet— , ella ja hi era. La seva feina d'organització en les consultes havia tingut ressò. En la primera assemblea del secretariat nacional va començar a intervenir més que els altres, recorda el vicepresident Jaume Marfany. “Donava idees molt convençuda i amb molta fermesa. Veies que tenia empenta”, insisteix. No tenia el pedigrí dels líders de tota la vida, però justament es buscava algú amb experiència que no incomodés cap de les sensibilitats ideològiques independentistes que tradicionalment s'havien barallat. Cinc anys després de la seva derrota electoral, Forcadell tornava a estar en el lloc i el moment oportuns.

Una de les claus del seu èxit resideix en un missatge senzill, allunyat de metàfores i consignes messiàniques de l'independentisme tradicional

Part de l'èxit del nou personatge, convertida ja el 2012 en presidenta de l'entitat, resideix en un missatge senzill (mai no escriu els seus discursos), allunyat de metàfores, consignes messiàniques i radicalismes dels líders tradicionals de l'independentisme. Ha aconseguit que els ciutadans no la vegin com una infiltrada del poder i que el poder no la vegi a ella, de moment, com una rival. Més enllà del to de renyar que sovint empra i que pot incomodar, les classes mitjanes, més proclius aquests dies al canvi, reconeixen en ella una figura familiar. Com explica l'expert en comunicació política Toni Aira, en general “es percep com un ciutadana més”. “En un moment on es busquen lideratges compartits o relacions més horitzontals, ella, per molt que hagi militat a ERC, no s'identifica amb elements pertanyents a cap casta, per dir-ho en llenguatge de Pablo Iglesias. Iconogràficament és una cosa així com una mare coratge”, assenyala.

Sota el seu comandament —encara que alguns acusessin la direcció a la qual pertany de falta de transparència— diverses fonts de l'ANC asseguren que ha alleujat més d'una tensió interna quan el creixement de l'organització va provocar greuges comptables. Però, sobretot, ha sabut recuperar un to, més suavitzat que en altres de les seves etapes, adequat per integrar un nombre inusitat de corrents polítics. Fins i tot castellanoparlants arribats de tota Espanya.“Va ser importantíssima en la manifestació del 2012. Va haver-hi certs problemes interns perquè molts volien que aparegués la paraula independència. Vam decidir convocar-la sota el lema 'Catalunya, nou estat d’Europa' i fer servir la paraula llibertat. Així es podia incloure gent que llavors no era independentista. I es va demostrar que va ser un èxit”, remarca Marfany.

Posats a imaginar la independència, hi ha una data que a Forcadell li agradaria per a una declaració unilateral: el 23 d'abril del 2015. Molt prop de la fi del seu mandat al maig a l'ANC. Abans caldria passar per unes eleccions plebiscitàries per les quals diversos partits han demanat ja una llista unitària encapçalada, o almenys escortada, per algú de la societat civil, probablement vinculada a l'ANC. Moltes de les 20 fonts consultades per a aquest perfil creuen que serà el moment en què torni a la política. “No ho tinc previst”, respon ella. “De moment, quan acabi, en l'única cosa que penso és en unes vacances”. Tindrà 59 anys i n'hauran passat vuit des que ERC va menysvalorar el seu potencial.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Daniel Verdú
Nació en Barcelona en 1980. Aprendió el oficio en la sección de Local de Madrid de El País. Pasó por las áreas de Cultura y Reportajes, desde donde fue también enviado a diversos atentados islamistas en Francia o a Fukushima. Hoy es corresponsal en Roma y el Vaticano. Cada lunes firma una columna sobre los ritos del 'calcio'.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_