_
_
_
_
_

Marina Castaño, sense honors ni fortuna

Camilo José Cela Conde guanya la batalla pel llegat del seu pare 12 anys després

Marina Castaño, camí de la Fundació Camilo José Cela, situada a Padrón (A Coruña), el 2010.
Marina Castaño, camí de la Fundació Camilo José Cela, situada a Padrón (A Coruña), el 2010.Patricia Santos

"Qui resisteix, guanya”. El vell Nobel repetia una vegada i una altra el seu lema per alliçonar Marina Castaño, la seva joveníssima esposa i administradora de la seva fortuna. Però ell ha hagut d'esperar a morir per guanyar. En la batalla pel llegat de l'escriptor al final han vençut els dos Celas, fill i pare. L'últim, que va morir el 2002 tècnicament insolvent, ha vist complert el seu desig des de l'altre món, ja que la seva vídua queda fora de la Fundació Camilo José Cela. El mateix escriptor així ho va deixar establert en el cas que ella tornés a casar-se. Com a conseqüència d'aquest triomf, en surt també beneficiada la seva néta Camila, de 25 anys, que no va conèixer l'avi, del qual, fins al moment, només havia heretat un nom i uns poderosos gens que salten a la vista.

Castaño —40 anys més jove que el finat i 11 menor que el legítim hereu, que ja n'ha complert 68— ha perdut en poc temps els honors i bona part de la seva fortuna. La Xunta de Galícia li va arrabassar el títol de presidenta d'honor de la Fundació Camilo José Cela i aquesta setmana el Tribunal Suprem la va condemnar a lliurar al fill de l'escriptor les tres quartes parts de la seva fortuna, 3,9 milions per a qui també rebrà 1,18 milions de la fundació gallega que ara és pública, després que el 2010 la Xunta intervingués per rescatar-la de l'agonia comptable a la qual una gestió nefasta l'havia abocat. El Suprem, en canvi, permet a Marina Castaño continuar gaudint dels drets d'autor d'un escriptor els llibres del qual continuen sent lectura obligatòria per als estudiants de Secundària.

A Marina Castaño les coses no li van bé pel que fa al seu patrimoni, però diu haver trobat l'amor al costat del cirurgià Enrique Puras, convertit en el seu tercer marit des del juny. Però a causa d'aquest matrimoni, ha perdut oficialment la seva condició de vídua del marquès o, com a ella li agrada presumir, “marquesa vídua” (un títol buit que a més, comenten fonts de la família Cela, “no existeix a Espanya”).

Más información
El fill de Cela no podrà controlar els drets d'autor del Nobel (castellà)
Marina Castaño perdrà tots els seus honors a l'altar (castellà)
La policia fiscal i la Guàrdia Civil escorcollen la Fundació Cela (castellà)
El fiscal denuncia Marina Castaño per malversació i frau (castellà)
Els dies més negres de Marina Castaño (castellà)

Però les vies d'aigua en l'atzarosa vida de Marina Castaño no s'acaben aquí. Precisament la gestió del llegat de Cela, salvat del naufragi amb diners públics, està sent investigada ara per un jutjat de Padrón després que el fiscal de Santiago, Álvaro García Ortiz —el mateix que va assumir el cas d'un altre enfonsament, el del Prestige—, denunciés Castaño i el gerent de la fundació, Tomás Cavanna, per presumpta “malversació, estafa, apropiació indeguda i frau”.

A Padrón, on van declarar la vídua persona non grata, esperen impacients que la jutgessa la citi “en breu” en qualitat d'imputada. Sobretot, ho espera Lola Ramos, una veïna indignada que es va atipar durant una dècada d'enviar dossiers a Manuel Fraga, llavors president de la Xunta, a l'actual president de la comunitat autònoma, Núñez Feijóo i fins i tot al rei Joan Carles. En la seva lluita per denunciar el que estava succeint al voltant del llegat del Nobel, va recórrer platons de televisió i va acabar empenyorant el seu patrimoni —va vendre el seu cotxe—, però per fi, després de veure com totes les portes se li tancaven, es va topar amb el fiscal Álvaro García Ortiz. Va ser ell qui va veure “matèria penal” en les presumptes maniobres de Marina Castaño, a qui acusa d'embutxacar-se, a través de la societat interposada Lengua y Literatura (AIE), l'IVA de les milionàries ajudes públiques que rebia la fundació.

Marina Castaño, vídua de Camilo José Cela, amb el seu actual marit.
Marina Castaño, vídua de Camilo José Cela, amb el seu actual marit.p. suárez (cordon press)

La veïna d'Iria, que viu a la vorera de davant de la fundació i a uns 30 metres de l'olivera sota el qual jeuen els ossos del Nobel, va rebre fa anys la recomanació de la seva advocada que no seguís batallant després que s'arxivés la causa en un jutjat de Madrid. “Això no prosperarà mai perquè els Cela estan molt protegits”.

Però la terbolesa va anar aflorant. Marina Castaño havia fet de la seu de la fundació “el seu mas”, assegura un extreballador dels que es van atrevir a denunciar el 2009 la deterioració que patia el tresor llegat per Cela, avui valorat en gairebé 12 milions. Tant que fins i tot, segons la denúncia de Ramos, la vídua tenia xofer a Madrid pagat amb diners públics, “a costa de la institució sense ànim de lucre”.

Els extreballadors van destapar en el seu moment misèries. Successives inundacions van fer perillar la cambra blindada que custodiava 58 obres manuscrites de l'autor; el gerent, per protegir els quadres de la humitat, havia manat aïllar-los amb plàstic i no transpiraven. Una foto amb un termòmetre inclòs demostrava que les taules del segle XIII, penjades sobre un radiador, suportaven 65 graus de temperatura. No era cap broma el que estava en joc, perquè la de Camilo José Cela és la fundació d'autor més rica d'Espanya, amb 61.700 llibres, 95.000 cartes de 13.000 escriptors, manuscrits de grans autors com Baroja o Lorca, i 529 obres de pintors cèlebres, inclosos 12 picassos, set mirós i vuit zabaletas. Mentrestant, els empleats es queixaven que el gerent els ordenava portar els seus gossos a la perruqueria.

Marina, que va conèixer Cela quan ella no tenia més de 27 anys, es vanta d'haver ensenyat a l'home esquerp a estimar. “Jo li vaig ensenyar a dir 't'estimo'. No ho havia dit mai. No s'havia enamorat mai”, assegurava en una entrevista. El seu fill, Camilo José Cela Conde, sap que no és així perquè guarda com una joia les cartes d'amor que l'escriptor enviava a la seva mare, Rosario Conde, la primera esposa del novel·lista. “No les pot publicar perquè depèn del permís de la titular dels drets d'autor, que també cobraria”, explica l'advocat del plançó de Cela, Miquel Capellá. Però al marge d'aquesta espina que porta clavada, Cela Conde considera “una de les alegries més grans” de la seva vida l'última sentència del Suprem. “Està bé el que acaba bé”, diu, encara que perdés mentrestant 12 anys i “molt de pèl”.

Fa uns quants dies, alguns mitjans publicaven que Marina Castaño havia posat a la venda per set milions d'euros el luxós xalet de Puerta de Hierro que va pagar Cela per viure amb ella. Allà es va casar amb ell el 1991, i una vegada mort, també hi va celebrar les esposalles de Laura, fruit del seu primer matrimoni amb un mariner, i les seves pròpies noces amb Puras. Ella nega que desitgi desprendre's de la propietat.

Cela mai va tenir una gran inclinació per aquella casa. I si s'ha de jutjar pels estatuts de la seva fundació, tampoc tenia grans esperances que la seva dona seguís perpètuament vídua.

El fill de l'escriptor (esquerra) al costat del seu advocat.
El fill de l'escriptor (esquerra) al costat del seu advocat.

Que el conflicte entre Marina Castaño i el fill de l'escriptor esclataria després de la seva mort, el 2002, no va agafar ningú per sorpresa. Es va veure el dia de l'enterrament. En una tibant jornada en la qual fins i tot va caldre llimar la sepultura perquè el taüt no hi cabia, la vídua va intentar apartar el fill i hereu legítim del difunt.

“Sé bé que m'estic morint, però no de vellesa, sinó d'amor”, es recitava en la cerimònia celebrada al cementiri d'Adina (Iria Flavia). Aquell plujós 19 de gener tot indicava que la propietària de la gran fortuna de l'autor polèmic i universal seria per sempre la locutora d'A Coruña Marina Concepción Castaño López. No havia transcorregut més d'un mes, quan Fraga, violant amb descaradura la voluntat de l'escriptor, va nomenar Castaño presidenta de la fundació. L'article 13 dels seus estatuts establia que ella seria membre nat i vicepresidenta (que no presidenta) mentre fos “legítima esposa” o “vídua sense canviar d'estat o haver pactat obediència a tercers”. Cela ho havia disposat tot per assegurar-se que si la seva vídua iniciava una altra relació sentimental, en quedés exclosa.

Però la junta presidida per Feijóo, després d'intervenir la fundació el 2010, va trobar aquí la via per apartar Castaño, considerada com “el gran problema”. Va caldre fer puntes de coixí, però al final es van aprovar uns nous estatuts que l'esmentaven en l'article 17. Quan deixés de ser la vídua del marquès d'Iria Flavia hauria de deixar la cadira lliure. “Es va complir la voluntat de l'escriptor”, diuen des de la Xunta de Galícia. Marina, derrotada, se'n va anar. Portava per estendard l'anell de prometatge amb nou brillants que li havia regalat la seva parella.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_