El virus que es va fer fort quan va arribar a la ciutat

La crisi de l'ébola va començar al març per a l'opinió pública occidental, però a l'Àfrica les dissorts tenen sempre arrels més profundes, formiguers recòndits, signes escrits en un llenguatge críptic i premonitori. Va ser el 6 de desembre del 2013 quan un nen de dos anys anomenat Émile va morir a Meliandou, un poble de la prefectura de Guéckédou, al sud de Guinea. La mort d'un nen a l'Àfrica és una moneda massa corrent per aixecar una sola cella, però poc després van seguir la mateixa sort la mare, Sia, l'àvia, Koumba, i la germana de tres anys, Philomène, fet que ja no és tan comú ni a les zones rurals de Guinea. Tots havien tingut febre alta, vòmits i diarrea, però ningú va sospitar quina podia ser la causa de tanta maledicció familiar.

Els enterraments en aquesta zona del món impliquen sovint un contacte directe amb els cadàvers, i aquest va ser just el cas de la cerimònia fúnebre de l'àvia Koumba, on un dels assistents es va contagiar i es va endur amb ell la desgràcia al poble proper on vivia. Poc després, un treballador sanitari de Guéckédou es va contaminar i va servir com a focus secundari per estendre la malaltia a Macenta, Nzérékoré i Kissidogou. Llavors era febrer, i el pitjor brot d'ebola de la història caminava amb pas ferm per l'Àfrica occidental, una regió on ningú esperava que pogués passar una cosa així.

Aquell primer brot

El nen Émile és el que els epidemiòlegs anomenen el “cas índex” del brot actual. No és necessàriament l'origen exacte de l'epidèmia, però és el més a prop que la investigació s'hi ha pogut acostar. Cap a finals de març, quan es va reconèixer la naturalesa del virus i l'alerta de Metges Sense Fronteres va arribar a l'Organizació Mundial de la Salut (OMS), ja s'havien produït 111 casos en aquestes quatre prefectures de Guinea, amb 79 morts. L'últim informe de l'OMS, datat de divendres passat, recull 8.376 casos –entre confirmats, probables i sospitosos– i 4.033 morts. La malaltia s'ha estès de Guinea a Libèria, Nigèria, Senegal i Sierra Leone, sense comptar els dos casos aïllats dels Estats Units i Espanya dels quals tots hem parlat sense parar aquesta setmana. Des del 1976, el virus ha matat més de 4.200 persones

Què té d'especial aquest brot perquè s'hagi convertit en el pitjor de la història? “El virus és el mateix que en els brots anteriors de la República Democràtica del Congo i Uganda”, diu en entrevista telefònica Ron Behrens, professor principal de la London School of Higiene & Tropical Medicine (LSHTM). “Fins i tot pel que fa a l'ADN es tracta del mateix virus, malgrat alguns polimorfismes" (canvis de ‘lletra’ en l'ADN, o més exactament en l'ARN, la molècula germana que serveix de material genètic a l'ebola).

El brot de les ciutats

“El que realment és diferent d'aquest brot”, prossegueix Behrens, “és que s'ha produït a l'oest de l'Àfrica, i no només en zones rurals com els anteriors, sinó en ciutats, on la densitat de població és més alta; el virus actual no té més capacitat de contagi de persona a persona de l'habitual; el que passa ara és que hi ha més gent al voltant susceptible de ser infectada”.

El director de l'LSHTM és el codescobridor de l'ebola Peter Piot, que tampoc amaga la seva sorpresa pels aspectes d'aquest brot que no tenen precedents. “És la primera vegada que països sencers s'han vist afectats”, escriu a WorldPost’: “És la primera vegada que les capitals amb grans poblacions urbanes hi estan implicades; i és la primera vegada que el virus es diagnostica fora de l'Àfrica; en els 38 anys que fa que treballo amb l'ebola, mai havia pensat que el virus agafaria aquestes dimensions, i que es convertiria d'un petit brot en una crisi humanitària horrible”.

Els científics veuen improbable

El virus deu el nom al riu Ebola, un humil afluent del riu Mongala que al seu torn va a parar al riu Congo, i que només apareixeria en els trams més gruixuts de geografia si no fos per l'agent infecciós que hi va sorgir el 1976 i que avui supera en fama fins i tot el virus de la grip aviària i els prions de les vaques boges’. Aquell primer brot de fa 38 anys va causar una mica més de 400 morts, prou per cridar l'atenció dels epidemiòlegs occidentals. Hi va contribuir la forma espantosa en què matava els infectats, amb un quadre d'hemorràgies generalitzades de tanta envergadura que es va arribar a descriure en l'època com “el cos esclatant des de dins”. Que això sigui una exageració deu ser probablement un pobre consol per als contagiats.

Un dia de setembre del 1976, un pilot de Sabena Airlines, l'antiga aerolínia nacional de Bèlgica, va portar un termos i una carta al laboratori d'Amberes on treballava el jove Peter Piot. La carta era d'un metge de Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo (llavors Zaire), i explicava que el termos contenia una mostra de sang d'una monja que s'acabava de morir a Yambuku, un llogaret al costat del riu Ebola, a conseqüència d'una malaltia enigmàtica. El metge demanava als científics belgues que intentessin confirmar si es tractava de la febre groga.

Piot es va posar la bata blanca –una protecció que es considerava adequada en l'època–, va obrir el termos, va apartar amb el dit un vial que s'havia trencat i va utilitzar l'altre, que estava intacte, per fer les proves. No era febre groga. Tampoc la febre de Lassa, ni el tifus. Però alguna cosa hi havia en el vial, perquè quan el van injectar a ratolins van començar a morir l'un darrere l'altre en una successió esgarrifosa.

“Què dimonis és això?”, va exclamar Piot. Era un virus gran i llarg amb forma de cuc

Quan en van posar una mostra sota el microscopi, Piot va exclamar: “Què dimonis és això?”. Era un virus gran i llarg amb forma de cuc. L'única cosa semblant que s'havia vist abans era un altre virus anomenat Marburg, que havia causat un brot de febres hemorràgiques que una dècada abans havia matat un grup d'investigadors en un laboratori d'aquesta ciutat universitària alemanya. Piot va ser poc després un dels primers científics que van viatjar al Zaire per estudiar la misteriosa epidèmia. Ara fa 38 anys de tot això.

Behrens, com la resta dels científics coneixedors del virus, veu molt improbable que el cas de l'auxiliar d'infermeria espanyola, o els casos similars dels Estats Units i el Brasil, donin lloc a brots als països occidentals. “Només si el cas índex no fos detectat a temps podria haver-hi un problema”, diu. “No crec que el risc sigui gaire alt.

Però l'epidèmia de l'Àfrica occidental és la pitjor de la història, i està causant una massacre. “El que falta no són tants diners, sinó recursos humans; és molt difícil aconseguir tècnics que hi viatgin”, afegeix Behrens.

Encara ningú s'ha inventat el turisme virològic.