Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
SERGIO MARQUÉS | Mondo Sonoro

“Hem de treballar més perquè els canals de la música s’han multiplicat”

“La xarxa ha provocat l’augment de la visibilitat de la dissensió”

Sergio Marqués, director de Mondo Sonoro. Ampliar foto
Sergio Marqués, director de Mondo Sonoro.

Mondo Sonoro va ser una de les primeres revistes musicals gratuïtes que van aparèixer al mercat editorial espanyol. Impulsada entre d’altres per l’economista Sergio Marqués (Barcelona, 1967), la publicació compleix ara 20 anys, aniversari que celebra demà divendres al Razzmatazz amb les actuacions de Love Of Lesbian, Dorian, Sidonie i Standstill. El que semblava fa dues dècades una aventura esbojarrada —a més, rebuda amb desconfiança per la resta de la premsa musical— s’ha convertit en un model que funciona i que, de passada, manté Barcelona com a centre d’iniciatives editorials vinculades a la música.

Pregunta. Com us han tractat aquests 20 anys?

Resposta. Bé, som uns supervivents, i la veritat és que el pas del temps, tot i l’actual situació de crisi de la premsa en general, ens ha ajudat. Com que fa 16 anys que tenim versió digital i la nostra publicació en paper és gratuïta, podem ajustar molt més bé els continguts, ja que les dues edicions no es fan la competència entre si.

P. Què dóna el paper sobre l’edició digital?

R. Prestigi, difusió i una plataforma publicitària que encara no dóna el digital. La publicitat digital és encara molt intrusiva, o així és percebuda pel lector. En canvi, la publicitat en paper, com que en el fons conté informació —concerts, festivals, horaris, dies de celebració, artistes, entre d’altres coses—, es veu com una mena de contingut més de la revista.

Fa 16 anys que tenim

versió digital i la

publicació en paper

és gratuïta”

P. I quant trigarà a tenir pes la generació per a la qual el paper no és sinònim de prestigi, de paraula que el vent no s’endú?

R. No ho sé, però ja és present. De fet, hi ha lectors que no coneixen l’edició en paper i sí la digital, entre d’altres coses perquè no van a botigues de discos ni a les sales on arriba la publicació, que a tot Espanya té uns 1.700 punts de distribució.

P. Quines diferències hi ha entre les dues edicions?

R. L’edició digital va obrint cada vegada més els seus continguts i viu molt vinculada a l’actualitat diària. Consumeix molta informació constantment. L’edició en paper té una lleu tendència a convertir-se en menys generalista, a tractar continguts més específics quant a estils musicals. El pes ve donat per l’entrevista d’actualitat, que al paper té format de reportatge i a la web és de pregunta-resposta.

P. Però la línia editorial es similar. O no?

R. L’edició de paper és gratuïta, això vol dir que la pot agafar qualsevol persona, la qual cosa ens obliga, dins d’un marc estilístic determinat, a tenir un criteri molt obert i a tractar tota mena d’estils musicals.

P. I el públic es continua articulant al voltant d’estils molt definits, o això ja forma part del passat?

R. Es donen els dos models: el consumidor fidel a un estil que s’ho sap tot i el que va provant d’aquí i d’allà. Aquest segon perfil és el que creix més. Nosaltres ens sentim fills de la barreja d’estils que defineix les persones que treballen a Mondo Sonoro. De fet, creiem que una revista com la nostra, que treballa amb un equip reduït, és el resultat dels gustos de qui treballa.

P. I si els discos desapareixen, fins i tot la idea mateixa d’elapé, per què continuar fent crítiques de discos? No comença a ser anacrònic?

R. Perquè vols compartir amb el lector el que a tu t’agrada.

P. Però, i si el que t’agrada forma part del passat?

R. Sempre tenim el web per parlar de nous singles o nous clips. Tenir dos formats que no es fan la competència ens dóna molta versatilitat.

P. Ha crescut el públic que creu que en sap més que vosaltres mateixos?

El mosaic de la música

L.H.

A més de l’edició digital, Mondo Sonoro encarta vuit edicions territorials —la primera va ser la de Madrid— que els permeten mantenir el pols del que passa arreu de la península. Després de l’experiència de 20 anys en l’edició catalana i en les altres, Sergio Marqués ja ha arribat a algunes conclusions. “Fora de Catalunya es valoren més els grups espanyols que canten en castellà, mentre que a Catalunya interessa molt més l’escena local i l’anglosaxona, en general allò que passa a Europa. Bandes catalanes que canten en castellà com Love Of Lesbian, Sidonie o Dorian han triomfat més a Espanya que no pas a Catalunya”.

Els idiomes, una barrera. El responsable de Mondo Sonoro té altres coses ben clares després de dues dècades de feina: “Els diferents idiomes de la península encara ara continuen sent una barrera que fa que el públic s’acosti poc a tot allò que no estigui cantat en la seva llengua o en anglès”. Pregunta inevitable: què passaria amb la música a Catalunya si esdevé un país independent? “Probablement res. Els grups catalans que viuen del mercat local ho continuarien fent. Els grups mestissos, del perfil Txarango o La Pegatina, continuarien treballant més a l’estranger, que és on tenen molta contractació, i els festivals no crec que perdessin públic”.

R. Evidentment. Les noves eines permeten arribar a tothom i a tot arreu. I moltes vegades la tecnologia no ens ajuda. Per exemple, la major part de crítics han hagut de valorar el darrer disc d’U2 en temps real, sense poder dedicar temps a escoltar-lo dues vegades. Abans podies treballar sense la pressió del temps, ara pots tenir el material al mateix temps que el lector. Més problemes: amb les entrevistes telefòniques s’ha perdut l’entrevista presencial, a la qual pots dedicar més temps, de manera que el resultat no és sempre idoni.

P. La tecnologia ha desprestigiat l’opinió periodística?

R. El que la tecnologia ha provocat és l’augment de la visibilitat de la dissensió. Abans el lector tenia la carta al director, i ara pot manifestar el seu desacord amb una opinió de formes més efectives i notòries, si no penjant directament a la xarxa la seva valoració.

P. I cóm és que la vostra publicació només concentra la valoració a les crítiques, essent les entrevistes una mena de massatge promocional?

R. Simplement no fem entrevistes amb grups que no entren en la nostra línia editorial. La nostra funció no és valorativa, sinó més aviat informativa. No som una revista de quiosc, no som una revista de reflexió.

P. Què ha canviat amb l’aprimament de la indústria discogràfica?

R. Primer: no tenim cap pressió quan prenem decisions. Segon: hem perdut publicitat. Tercer: hem de treballar molt més per aconseguir estar al dia. Els canals de la música s’han multiplicat.

P. I aquesta pressió promocional ha quedat òrfena?

R. No del tot, ara són les marques les que busquen col·laboració, o els promotors amb concerts que no arrenquen, però no és el mateix.

P. I les noves tecnologies han comportat canvis estètics en la música?

R. El que notem és que la gent no té prejudicis i s’atreveix a barrejar qualsevol estil. És com si els artistes se sentissin més lliures. I també s’ha produït un fet curiós: abans els grups més comercials només existien a les multinacionals, eren productes sense sentit fora d’elles. Ara un grup molt assequible pot tenir canals de distribució i promoció que abans eren només propis dels alternatius.

P. Qui substituirà les estrelles d’estadi nascudes als vuitanta?

R. Els festivals.