Isabel Preysler després de Miguel Boyer
Primer va ser la senyora d'Iglesias, després de Falcó i més tard de Boyer. La mort de l'exministre va posar fi a 26 anys d'una unió que va començar en la clandestinitat. Després d'una vida marcada pels homes, la reina de la premsa del cor afronta un nou repte amb l'etiqueta de vídua
Vestida de negre rigorós, amb un lleuger maquillatge, protegida per unes ulleres de sol i extremadament prima, Isabel Preysler rebia condols en la capella ardent del seu espòs, mort fa poc. Hi van passar, a més de familiars, representants de la vida política dels últims anys i molts dels grans empresaris espanyols. El poder polític i econòmic acomiadava un dels seus. Molts dels que van ser a prop d'ella en aquells moments parlen amb sorpresa de la serenitat amb la qual parlava del que havia passat. “Ha estat bo per a Miguel, no ha patit”, deia en referència a l'embòlia pulmonar que va segar la vida de Miguel Boyer als 75 anys. Moria l'exministre socialista d'Economia i la reina del cor adquiria als 63 la condició de vídua.
Els amics del matrimoni Boyer semblen haver segellat un pacte de confidencialitat. Encara impactats per la notícia que ningú s'esperava malgrat la seva delicada salut, saben que a l'exministre no li agradava l'exposició pública. Tots coincideixen, això sí, a proclamar el “profund amor” que unia Boyer i Preysler i a dir que ella superarà amb “serenitat” el cop i iniciarà una nova etapa.
La vida d'Isabel Preysler ha estat, des que va arribar a Espanya des de les Filipines amb només 18 anys, marcada pels homes que han passat per la seva vida. Amb el seu primer marit, Julio Iglesias, va aconseguir la notorietat, va ocupar les primeres portades de les revistes i quan es va separar, set anys després, la seva fama va ser tanta que una primera pàgina seva venia més que una del cantant. Amb Carlos Falcó, marquès de Griñón, va aconseguir un altre estatus social que li va permetre relacionar-se amb les famílies de més llinatge de la societat espanyola. Però va anar amb Miguel Boyer quan va conviure amb el poder polític i econòmic d'una Espanya en plena transformació. Preysler, segons explicaven els seus amics, tenia una capacitat “camaleònica” per moure's en diferents cercles. Així va poder passar d'un ambient a un altre segons la seva parella en aquell moment. Aquesta qualitat la va reforçar al costat de Boyer.
En l'època en què ocupava el Ministeri d'Economia, Boyer reunia al seu despatx intel·lectuals per esmorzar. Qui exercia d'amfitriona en aquestes trobades era Isabel Preysler, amb qui mantenia una relació encara no del tot oficial. Tots dos estaven separant-se, ella del marquès de Griñón i ell de la prestigiosa ginecòloga Elena Arnedo. Alguns dels convidats a aquestes trobades recorden Preysler atenta a tot el que s'hi parlava, però sense amb prou feines fer-s'hi notar. I és que al costat del seu tercer marit, la reina de la premsa del cor va fer tot un màster. Dona d'una gran intuïció, però amb poca preparació, va trobar en Boyer un mestre excel·lent.
“Nosaltres sempre vam saber que això nostre era una cosa profunda, sòlida. Molts no s'ho van creure”, va dir ella en fer balanç dels seus 26 anys de matrimoni. De nou aquests discrets amics coincideixen a respondre que el que unia la parella era “el sentit de l'humor”.
Boyer en la intimitat es mostrava molt divertit i ocurrent. “No era de riallada, però sí que tenia una fina ironia. Isabel també”. Malgrat que estava acostumada a ser el centre de totes les mirades, a Preysler les càmeres no li agraden. “És molt més divertida del que sembla. Quan li fan preguntes es posa tensa malgrat que fa molt temps que està exposada als mitjans de comunicació. En privat és molt diferent”, asseguren.
Quan Isabel Preysler i Miguel Boyer es van instal·lar a la seva esplèndida casa de la luxosa urbanització madrilenya de Puerta de Hierro la van convertir en la seva fortalesa. Ella va acceptar viure menys de cara a l'exterior i més en la discreció com ell volia. “Ho vaig fer encantada. Mai ens avorrim”, explicava. Boyer admirava d'ella la seva capacitat d'organització. “Si treballés a la General Motors, en seria la presidenta”, explicava l'exministre. Amb mètode i disciplina va crear l'univers perfecte per al seu tercer marit. Els llibres que ell atresorava es van convertir en l'eix al voltant del qual va decorar la seva mansió, convertida en una gran biblioteca. En aquest espai de lectura Boyer va passar els últims dos anys de la seva vida, quan un ictus el va deixar marcat per sempre. Llegia molt en anglès i li agradaven la física i les matemàtiques. Els seus amics bromejaven: “Miguel, quines coses llegeixes”.
Isabel va protegir la imatge del seu espòs al màxim. Va permetre que l'agència Efe li fes unes fotos fa un any per mostrar que estava bastant recuperat almenys quant al seu aspecte i va dissimular els seus problemes de mobilitat i expressió. En els últims temps Boyer va mantenir la seva capacitat intel·lectual, però tenia dificultat per comunicar-se. Tot i així, de manera regular, els amics de sempre anaven a sopar amb ell: Felipe González i la seva dona, Mar García Vaquero; Carlos Solchaga i la seva esposa, Gloria Barba, i Natalia Rodríguez Salmones, vídua de Javier Pradera. Tots recorden que el seu caràcter una mica esquerp va mutar i es va convertir en una persona molt afectuosa.
La seva dona, Ana —la filla que van tenir en comú— i els dos fills del seu anterior matrimoni amb Elena Arnedo, Miguel i Laura, van segellar la pau al voltant del convalescent després d'anys de distanciament. Tots ells han viscut aquests mesos cuidant Boyer, però sobretot Isabel, que només sortia de casa per atendre els seus compromisos de feina. Lligada a Porcelanosa, no solament per un contracte vitalici, sinó per una gran amistat amb els propietaris de l'empesa de rajoles, i a la joieria Suárez, Preysler s'ha mantingut així present en la vida pública i ha obtingut ingressos importants. Els diners que cobra per prestar la seva imatge són un alt secret. Els experts consultats asseguren que si Sara Carbonero —la millor pagada a Espanya— rep uns 20.000 euros per una presentació, Preysler arriba a duplicar aquesta xifra. A la casa dels Boyer els ingressos van disminuir i les despeses van augmentar fa dos anys per la malaltia de l'exministre. Els diners de Preysler van ajudar l'economia familiar. No tenien problemes, però sí menys liquiditat. Fa uns mesos, animada per la seva família i amics, la reina del cor va començar a sortir una mica més. Va sorprendre veure-la en la recepció que van oferir els reis Felip i Letizia després d'arribar al tron. Va fer el besamans seguida del president del Reial Madrid, Florentino Pérez. Una casualitat que ha donat motiu a comentaris infundats. Aquell migdia, Preysler havia quedat amb Mar García Vaquero, però el protocol les va separar, ja que el poder polític i l'empresarial ocupaven salons diferents.
Preysler es reinventarà, ningú no en dubta gens. Després d'un període de dol, la reina del cor tornarà a la vida pública, a les portades. Després de tres matrimonis, tornarà no com a senyora d'Iglesias, Falcó o Boyer. Serà una altra.
La intel·ligència i el xafardeig nacional
L'última vegada que vaig anar a casa de Miguel Boyer va ser per entrevistar a la seva dona, Isabel Preysler. Ell estava absent, vaig imaginar que aliè a tot, a les visites, a les ganes de compartir la memòria i fins i tot el silenci. Es produïa per tant entorn del seu nom i a la seva figura, a la seva absència, aquest xiuxiueig condolgut de les persones que sofreixen la situació d'un malalt que abans va ser llum i que aquesta se li va ser apagant fins a l'extenuació de la ràbia. Isabel, la seva dona, ens va explicar (i va ser publicat) que el seu temps es dedicava a Miguel, però ni la discreció seva ni la necessitat de saber van furgar més en les circumstàncies en què es trobava el malalt.
Hi havia en aquella casa una petjada, la de la seva intel·ligència bolcada en els llibres. Mentre ella es preparava per a l'entrevista vaig veure alguns exemplars que evidentment havien estat del seu ús habitual en el passat, abans que la malaltia ho deixés sense la respiració intel·lectual que en un temps li va sobrar. Aquests llibres estaven subratllats (ella em va explicar que els omplia a més de paperets), amb interrogants escrits al llapis; era la seva una excursió voluntariosa, indagatòria, sobre els llibres; la seva biblioteca era ell, des que era un noi.
Va néixer a destemps potser, i a més en un país estranger, i és probablement aquest doble fet el que ho va convertir en un home estrany en aquest país en què val més un xafardeig que una història. El seu treball com a economista i com a professor, a més del seu pensament com a polític, valen més que els volums de xafarderies que han corregut sobre ell i, també, sobre la seva famosa parella. Però sobresurt el banal; aquest país ha decidit que aquest embornal en què es podreixen les bones ments és més destacable que les bones gents. Era inevitable, en l'atmosfera sàvia d'aquella biblioteca, recordar els recomptes que feia gent com Juan García Hortelano de les seves trobades amb Boyer, quan el llavors encara ministre començava a trobar-se en públic amb la qual seria la seva dona.
D'aquelles tingudes, que eren converses literàries i polítiques, i segurament mundanes també, els que acompanyaven a Boyer destacaven la lucidesa de l'home, el seu sentit de l'humor, la seva gallardia i la seva sornegueria, el seu dubte metòdic que disfressava, i va disfressar fins al final, de seguretat en si mateix, potser per espantar als pesats que no dubten de res. D'aquelles reunions sortien tots pensant que potser el xafardeig s'havia anat de mare, doncs aquella era una parella normal que, en l'àmbit del que era absolutament privat, s'havia trobat sense que calgués fer sonar altres campanes que les que ells disposessin. Però ja veuen el vendaval que després va haver-hi; va haver-hi un altre vendaval, el de Ruiz-Mateos. Ara els mitjans han posat i reposat aquelles escenes cantinflescas de l'home de Rumasa tractant d'agredir al ministre. Això no va ser sinó una anècdota, un lloc comú en una història de la qual va sobresortir la intel·ligència de Boyer. Però per narrar la intel·ligència els mitjans tenim menys lloc que per explicar, com diria Álvaro Pombo, la falta de substància.
Sobre la firma
